Esta exposició mostra una selecció d'obres de la Col·lecció Fundació Mediterrani que està dipositada en aquest Museu d'Art Contemporani d'Alacant gràcies al conveni subscrit entre l'Ajuntament d'Alacant i la Fundació Mediterrani.

La Col·lecció Fundació Mediterrani està composta per 212 peces i recorre l'obra de 125 artistes, els noms més imprescindibles del panorama artístic espanyol contemporani. Abarca un arc cronològic que recorre des de la transició democràtica fins als nostres dies: un període artístic a Espanya que correspon als últims 40 anys, tan generós, carregat d'il·lusió, d'energia, de desencant, de derrota i d'ingenuïtat… però també de reflexió, de denúncia, de compromís, d'aventura… Un període en el qual conviuen diverses generacions d'artistes de forma normalitzada com mai abans havia ocorregut, enriquint-se mútuament, aprenent els més joves dels indiscutibles mestres, i redescobrint-se en els més joves la persistència de l'imprescindible.

Amb el temps 3… vol reflexionar sobre la contemporaneïtat de les obres mostrades, més enllà de les referències històriques ja conegudes en la Col·lecció Art Segle XX i el per venir. Referències que entronquen amb el gest i la matèria on l'obra és el procés en una recerca contínua de la pintura més pura, la que es representa a si mateixa. Però també amb una generació d'artistes que van a revisar profundament la realitat per tractar la figuració des de mil punts de vista. O amb els més essencials, aquells que tracten directament amb l'sublim en un despullar-se de tot per trobar l'espiritualitat, l'alè amagat de la bellesa.

Tot paisatge és ficció 2, és una proposta d'aprofundiment en el tema del paisatge. Si aquesta primera selecció ha tingut el món natural com a referència del paisatge, aquesta segona edició vol mostrar a través d'una sola peça i d'un sol artista, Miquel Navarro, el món de l'urbà com a construcció del paisatge contemporani.

Es tracta d'una de les ciutats més significatives de l'artista valencià per la dimensió i presència que adquireix aquest Espai de batalla. Es va presentar per primera vegada el 2002 a la galeria Marlborough de Nova York amb gran èxit de crítica i públic. Era la primera exposició individual de l'artista a la capital newyorkina i en ella volia retre homenatge a la ciutat després de l'brutal atemptat de les Torres Bessones de l'11 de setembre. El centre de l'exhibició era aquesta instal·lació, Espai de Batalla, composta per una sèrie d'escultures d'alumini i zinc de formes i mides que s'assemblen una fantàstica ciutat en miniatura, meitat urbs, meitat cementiri. Navarro ens proposa percebre la ciutat des de dalt, a mode de travelling, en una escala que converteix l'home en gegant.

La instal·lació, de quinze metres de llarg, set d'ample, i dos d'altura, està composta per diverses sèries de figures geomètriques de petites dimensions, organitzades en forma de blocs de cases, que també podrien ser les llàpides polides i ordenades en sèrie d'un cementiri. I es completa amb alguns elements de gran mida que s'assemblen els gratacels newyorkins. Un total aproximat de 2.500 peces que, en rigorosa disposició, s'estenen conformant pura creació poètica entre arqueologia i modernitat, una metàfora de la civilització destruïda.

Esta exposició mostra una selecció d'obres de la Col·lecció Fundació Mediterrani que està dipositada en aquest Museu d'Art Contemporani d'Alacant gràcies al conveni subscrit entre l'Ajuntament d'Alacant i la Fundació Mediterrani.

La Col·lecció Fundació Mediterrani està composta per 212 peces i recorre l'obra de 125 artistes, els noms més imprescindibles del panorama artístic espanyol contemporani. Abarca un arc cronològic que recorre des de la transició democràtica fins als nostres dies: un període artístic a Espanya que correspon als últims 40 anys, tan generós, carregat d'il·lusió, d'energia, de desencant, de derrota i d'ingenuïtat… però també de reflexió, de denúncia, de compromís, d'aventura… Un període en el qual conviuen diverses generacions d'artistes de forma normalitzada com mai abans havia ocorregut, enriquint-se mútuament, aprenent els més joves dels indiscutibles mestres, i redescobrint-se en els més joves la persistència de l'imprescindible.

La representació del paisatge en la pintura constituïx un gènere clàssic que té el seu origen en la Holanda burgesa del segle XVII gaudint immediatament d'èxit. Naturaleses educades o dominades per l'home, marines, panoràmiques vedutas del settecento, paisatges sublims del romanticisme, atormantats, somniats, existents o reals… El paisatge ha sigut una forma de manifestar la posició de l'home en el món. Es tracta d'un gènere tan imbricat en la tradició clàssica que es revela com un dels camps d'investigació més fèrtils i productius de l'art contemporani.
El paisatge no és la naturalesa o el lloc que s'observa sinó el que es construïx a partir d'estos, una construcció cultural per a la qual és necessària la interpretació. El paisatge es construïx en el mateix moment que s'observa. Només existix a través de la mirada i el pensament. I cal observar tant allò visible com allò invisible.

A més, lluny d'aquella dicotomia antiga entre naturalesa i ciutat, hui el territori és híbrid, discontinuament urbanitzat, transformat per l'home que adopta així una posició davant la naturalesa. Espais intermedis, descampats, demolits, reconstruïts, inerts, en els quals és difícil escoltar el silenci. El debat teòric s'ha carregat amb nous significats, s'ha subvertit. L'enriquiment semàntic del gènere es percep en l'interés de tots els artistes i totes les tècniques.

Tot Paisatge és ficció reunix una sèrie d'obres que tenen en comú reflexionar entorn del paisatge i la seua representació contemporània. Una àmplia selecció d'artistes que des de diferents òptiques i a través de diverses tècniques han otorgat al paisatge un paper protagonista en les seues obres. Pintures, escultures, dibuixos, fotografies, instal·lacions i vídeos conformen aquesta mostra en tant que interpretem de forma subjectiva el paisatge, mentre generem consciència social, preocupació per la intervenció de l'home, descobrim el passat, parlem del temps viscut, de les persones que habitaren, de la memòria del lloc… Tot allò mentre anyorem el paradís perdut,

El conjunt d'obres que integren la Col·lecció CIRCA XX va ser adquirit pel Govern d'Aragó a la seua propietària Pilar Citoler a finals de l'any 2013, mitjançant una fórmula mixta que incloïa compra i donació. Des de llavors es va assignar com a part del fons estable de la col·lecció de l'IAACC Pablo Serrano de Saragossa per a la seua custòdia i exhibició. Un conjunt de 1200 obres que inclou pintures, dibuixos, obra gràfica, fotografia, escultura, instal·lacions i vídeo, convertida en una de les col·leccions de referència en el panorama nacional i internacional. 

Esta selecció d'obres porta per títol Heterotopies, un neologisme encunyat en 1967 pel filòsof francés Michel Foucault, que va construir a partir dels vocables grecs "heteros" (diferent) i "topos" (lloc), com a denúncia de l'interés de la història només pel temps. El concepte de Heterotopia reivindica el món contemporani per excel·lència, una època on l'espai és heterogeni, simultani, juxtaposat on conviu el pròxim i l'allunyat, l'un al costat de l'altre i el dispers; on trobem eixos "llocs altres" en els quals els elements repartits a través del temps conformen un conjunt de relacions, un mapa de xarxes i sinergies, un entrecreuament fatal del temps amb l'espai. 

A través de connexions transgeneracionals proposem una lectura sense cronologia. Només per a mirar. Artistes primers vinculats amb les avantguardes artístiques que busquen l'essència de les formes desterrant l'superflu i retrocedint l'andada fins a arribar a l'origen, al fonament de les formes per a ser testimonis de les conjugacions del negre i de les dissipacions de la transparència. Altres artistes experimenten amb el color i la geometria: la lògica formal i la tradició constructiva es conjuga amb la computació i les noves tecnologies proposant jocs visuals, efectes òptics concrets, dinàmics, tan virtuals com perceptibles sotmesos a un ritme frenètic establit per la repetició i la interacció dels colors. I transformant la percepció, posant l'èmfasi tant en allò que es veu com en el que es suggereix, artistes últims anuncien entorns freds i distants sotmesos al fet mateix de veure o no veure, deslumbrats pel color o per la seua absència, travessats per una llum cegadora pròxima a la invisibilitat que construeix un estat mental en permanent desenfocament, una atmosfera artificial que plasma l'abstracció de la realitat. Les Heterotopies construïdes a temps i espai real són els llocs on es compleixen les utopies. 

El MACA presenta la segona exposició dins del programa "Contexto vanguardies" amb dues obres de Kurt Schwitters. Amb aquest programa es tracta de mantindre un diàleg permanent entre les obres de la col·lecció del IVAM pertanyents a les vanguardies de les primeres dècades del segle XX i les obres de la Col·lecció Art Segle XX, de forma que s'establisquen lectures complementàries, mirades transversals, suport i context per a algunes peces que, en comunicació amb altres, fortaleixin el seu llenguatge i missatge i completar la visió d'una època fonamental de la modernitat que transita per camins entre la tradició i lo nou. Fer-ho en el MACA, a Alacant, junt a les mateixes obres de la Col·lecció Art Segle XX permetrà que el visitant puga gaudir d'obres mai vistes en la ciutat i són referents de la història de l'art que formen part dels excel·lents fons de la institució que diriges.

Aquesta segona exposició està formada per un conjunt de dues obres de Kurt Schwitters, un dels artistes més radicals del panorama artístic del segle XX, sent la continuació de l'anterior "Contexto Vanguardies" i que conviuran en la primera sala del museu junt als seus contemporanis Julio González, Pablo Gargallo o Juan Gris.

L'artista

L'artista alemany Kurt Schwitters (Hannover, 1887 – Ambleside, Regne Unit, 1948) fou un dels principals i més influents protagonistes del moviment dadà. En 1919 construí els seus primers col·latges i assemblatges amb materials de rebuig, que denominaria Merz convertint-los en símbol d'un món en ruïnes. Realitza un art multidisciplinar, lliure de les convencions artístiques tradicionals i Merz donaria nom als seus poemes, la seua revista, el seu teatre i els seus col·latges o construccions esculturals.

Abandonà els seus estudis d'arquitectura en la seua ciutat natal per a traslladar-se a Dresde, on visitava la Kunstakademie amb el propòsit de convertir-se en pintor. Després d'uns començaments lligats a l'impressionisme i una mica més tard a l'expressionisme, en 1918 exposà les seues primeres obres d'estil cubo-futurista en la galeria Der Sturm de Berlín. Un any més tard construí els seus primers col·latges i assemblatges amb materials de rebuig, que denominaria Merz, nom derivat de la mutilació fortuïta de la paraula Kommerz, que havia utilitzat en un dels seus col·latges. Merz es convertiria en sinònim de l'art multidisciplinar nou que realitzaria a partir de llavors, lliure de les convencions artístiques tradicionals i que donaria nom als seus poemes, la seua revista, el seu teatre i les seues construccions esculto-arquitectòniques (Merzbau). Ell mateix definiria aquest procés artístic com a conseqüència del moment històric en què li havia tocat viure: «La Gran Guerra ha terminat, en cert mode el món està en ruïnes, així doncs, recull els seus fragments, construïsc una nova realitat».

La seua obra fou prohibida per les autoritats nazis a la seua arribada al poder en 1933 i inclosa en les llistes d'"art degenerat". En saber que era buscat per la Gestapo s'exilià a Noruega en gener de 1937, deixant a Alemanya a la seua esposa Helma. Després de la invasió nazi del país nòrdic fugí en vaixell a Edimburg. En el Regne Unit el consideraren com un enemic estranger i passà per diversos camps d'internament, recalant finalment en el Camp Hutchison de l'Illa de Man. Una vegada alliberat, passà per Londres i, finalitzada la guerra, es traslladà al Districte dels Llacs en el nord d'Anglaterra. En octubre de 1946 es trencà una cama després d'una caiguda de la qual mai no es recuperaria. Morí a Kendal el 8 de gener de 1948; dos dies després se li informava per carta que li havia sigut concedida la ciutadania britànica.

Espais de resistència reuneix una sèrie d'obres que tenen en comú buscar espectadors crítics. Qüestionant la realitat social i política, la societat de consum, els mitjans de comunicació, la publicitat, la ciutat, l'espai públic i la presència del poder i els seus mecanismes d'inclusió i exclusió social, aquests artistes plantegen obres incòmodes, àcides, provocatives… Una proposta transversal on el procés de creació artística es converteix en la pròpia obra o que construeix i deconstrueix una realitat fragmentària. 

A través de nous formats, llenguatges, suports i tècniques contemporànies, vídeo, fotografia, instal·lació, programes informàtics o fins i tot a través de la vella pintura, les obres mostrades reclamen sempre un espectador actiu i compromès. Hereves de les pràctiques conceptuals desenvolupades a Espanya, especialment a Catalunya i Andalusia en els anys 60 i 70 i amb una forta càrrega lingüística, aquestes obres dibuixen un paisatge de transgressió dels comportaments artístics que arriba a desmaterialitzar l'art o a construir-lo amb arxius, documents, fragments d'imatges, objectes quotidians, materials pobres com la pols o les colilles, cachivaches estranys que adquireixen altres significats.

L'art funciona així com a resistència. Els artistes contemplen el seu procés creatiu només des de la transcendència social, des de l'enfrontament al poder, però també des de la paradoxa, l'humor o la ironia. L'art com a denúncia però també com a forma de canviar el món. La pràctica artística es converteix en l'única arma de supervivència. 

Paloma Navares és una pionera en l'art creat per dones. La seua obra, classificada per etapes i sèries, respon a diversos processos d'investigació en els quals indaga les temàtiques socials, aprofundeix en el món de la dona, els seus ritus, costums i tradicions. El seu llenguatge plàstic està construït des de la idea d'hibridesa i sustentat, des dels seus inicis, en la pràctica interdisciplinària, l'ensamblatge de tècniques i suports, i la utilització de materials industrials. Fotografia, vídeo, so i llum s'unifiquen en les seues instal·lacions, escultures, objectes o col·latges.

Les obres dipositades que s'exposen en el MACA són la instal·lació En el llindar del somni, 1992-93 i Eva, una escultura de fotografia i llum.

Són obres en les quals l'artista treballa amb fotografia, vídeo, so, electricitat, materials industrials com plàstics, integrant l'obra amb l'espai i la llum. En el muntatge es presenten imatges fraccionades, adaptades a suports cilíndrics i plans transparents, units tots ells a l'energia.

Les dues obres pertanyen a una sèrie titulada Fragments del Jardí de la memòria on l'artista integra la fotografia, l'electricitat i materials industrials com el plàstic, amb el vídeo i gravacions de so, creant i elaborant escenaris, posades en escena que provoquen emocions plenes de força al combinar els efectes de llum i d'ombra amb interaccions espacials i ressonàncies iconogràfiques. No en va, Paloma Navares utilitza les imatges de la pintura clàssica per deconstruir el mite estereotipat de la dona.

El MACA presenta la seua quinzena obra dins del programa de La Peça convidada. Es tracta de "Escultura telemagnètica", de 1960 en acer cromat, imant, agulles i fil de niló del escultor grec Panayoitis Vassilakis, conegut com TAKIS i procedent de la col·lecció particular de l'artista Josep Pedrós i Ginestar qui va ser ajudant personal de Takis a París.

Takis és un dels artistes més interessants i desconeguts de l'avantguarda cinètica afincada en el París de mitjan segle XX. La seua obra, innovadora i dinàmica, posa en relació l'art i la ciència, explorant la relació entre els objectes ordinaris i les energies que els mouen i controlen, com els camps magnètics, la gravetat, la llum i el so. Imants que mantenen agulles en suspensió mentre treballen amb les forces invisibles de la natura per a fer visible un món invisible que, en paraules de Takis, és simplement pensament pur.

L'artista:

Les seues obres es troben en les col·leccions permanents d'alguns dels museus més importants del món, com el Centre George Pompidou d'Art Contemporani de París, el MOMA i el Museu Guggenheim de Nova York, la Col·lecció De Menil de Houston, la Tate Modern de Londres i la Col·lecció Peggy Guggenheim de Venècia.

En 1986, l'artista va tornar a Grècia on va establir el Centre d'Investigació per a les Arts i les Ciències -conegut com la Fundació Takis en la colina de Gerovouno a Atenes. La Fundació va ser inaugurada oficialment en 1993, amb l'objectiu de promoure el coneixement i l'apreciació de les arts visuals al públic en general, així com proporcionar serveis i suportar els programes d'educació artística.

El programa de la Peça convidada:

Amb aquest programa d'exposicions La peça convidada, el MACA pretén acostar al públic obres temporalment cedides per altres institucions i que en el Museu adquireixen un nou significat, al ser presentades com una exposició d'una sola obra en relació amb el context de la col·lecció permanent. La Col·lecció Art Segle XX permet per la extensa nòmina d'artistes, la varietat d'obres històriques i els nombrosos moments estètics que es troben representats, un programa enriquidor d'invitacions. Obres concretes que, en diàleg, discussió, contigüitat o contradicció, es mostren immerses dins del context expositiu del museu.

Des del seu inici en 2011 fins a la data, el MACA ha exposat 15 peces convidades.

"Parada Estació" és una instal·lació de María Aranguren que rend homenatge a Eusebio Sempere i s'inscriu dins del conjunt d'activitats que l'Ajuntament d'Alacant i el MACA han programat amb motiu del 30 aniversari de la mort de l'artista.

"Parada Estació" marca un recorregut, a través de catorze xicotetes peces de policarbonat al carrer, que condueix el vianant des de la Plaça de la Santa Faz fins al MACA. Catorze "Estacions" en llocs triats per l'artista entre les dos primeres estacions del Via Crucis de la Santa Faz: la font, el Palau, Portaferrisa, la corba de Maldonado, el callejó Heliodoro Guillén…

En la busca o en el descobriment dels enclavaments s'establixen relacions estètiques i conceptuals que propicien una mirada diferent sobre els murs i façanes d'aquest barri singular i acompanyen els visitants cap a la porta del MACA, on una gran peça homenatge, inspirada en l'obra de Sempere, tanca el recorregut.