El MACA presenta la major exposició de Kara Walker realitzada fins a la data a Espanya. L'exposició que es podrà visitar fins al 7 de setembre, està comissariada per Rosa Castells, i planteja un recorregut per la seua trajectòria de les últimes quatre dècades. Kara Walker és una de les artistes més destacades de la seua generació i més interessants del panorama artístic internacional, amb una obra complexa que analitza en escenes a vegades caòtiques, qüestions de raça, identitat, poder i desig utilitzats sempre com a sistemes d'opressió i subjugació, a través de segles i continents.

La mostra reuneix els nombrosos treballs de Kara Walker presents en la col·lecció Michael Jenkins i Javier Romero del MACA. Està formada per 44 peces que recorren part de la seua trajectòria i constitueixen un dels conjunts d'obra més complets de l'artista existent en institucions europees. Ací es mostren dibuixos, gravats, escultures, llibres d'artista i un dels seus vídeos més recents, un total de 31 obres donades en propietat al MACA en 2021 i 13 peces dipositades en 2024 per a aquesta exposició que han viatjat des de Nova York. 

La seua obra aborda temes de violència, identitat, raça i sexualitat en el context de la ferida psicològica encara vigent causada pel tràgic llegat de l'esclavitud, presentant una visió crítica del passat històric i examinant els estereotips racials i de gènere en la nostra societat actual.

Coneguda pel seu treball de siluetes retallades en paper, inspirades en la tradició històrica dels retrats d'ombres victorians, en el teatre d'ombres o en les llantermes màgiques, Walker utilitza, en treballs de gran bellesa formal, el llenguatge de la sàtira i els arqueips per a revelar les contradiccions del concepte que una nació té de si mateixa, al mateix temps que arròja una mirada subversiva molt lúcida sobre les al·lusions històrico-artístiques que influeixen en les seues obres.

A través del dibuix, el gravat, l'escultura, el vídeo i la instal·lació, l'artista explora la representació de la noció de raça en l'art modern i contemporani, així com la necessitat d'establir noves narratives que desafien la manera com mirem i entenem la història. Les imatges en l'obra de Walker, preses tant del realisme històric com de l'espai fantàstic de l'imaginat, sedueixen per la seua desgarrament emocional, la força intel·lectual que abriguen i la seua extraordinària bellesa visual.

L'exposició se centra en la idea de la dona i del seu cos en interrelació amb el temps i amb l'espai. Un cos, el de la pròpia artista, des del qual produeix accions i treballs creatius. I, des del que, recorre i mesura l'espai i així mateix, sent, al seu torn, travessat pel temps, mostrant inclús la vellesa d'una dona, confrontat a la idea i promoció de l'eterna joventut femenina fomentada pel sistema patriarcal.
 

I eixe cos, també és traslladat a la fotografia, a les instal·lacions, els dibuixos i inclús al vídeo, a través dels autorretratos del seu rostre i de fragments corporals, en actituds performatives. A més, un accionar del cos, mostrat a través d'una sèrie d'imatges i audiovisuals que, com a documentació d'una selecció de performances, s'ofereixen com a mitjans narratius visuals i sonors, junt a "les partitures" o guions que ella construïx per a seguir en l'execució dels seus performances.
 

En definitiva, tot un recorregut expositiu multi i interdisciplinar performatiu expandit des de l'acció a les obres plàstiques i a l'inversa, la seua incitació a la realització d'accions per part del públic o la seua mera evocació, o bé les peces visuals com a empremtes o restes de performances. Al mateix temps que ens mostra el seu propi cos accionat en el temps i en l'espai, vist i llegit com a significat de capes simbòliques i representacions deconstructores de la mirada patriarcal sobre el cos femení. I, tot allò, banyat amb un cert sentit de l'humor àcid, la conjugació de l'absurd i els encontres azarosos amb els objectes, les paraules i els signes.
 

El MACA - Museu d'Art Contemporani d'Alacant ha convidada en aquesta ocasió a l'obra d'Antoni Tàpies titulada «Blanc amb quatre signes negres» de 1964-1965, pertanyent a la Col·lecció Caixa Mediterrani de l'Obra Social Caixa Mediterrani dipositada en el MACA i que podrà gaudir-se des d'octubre de 2013 fins a febrer de 2014.

La peça convidada és, en aquesta ocasió, una gran peça de l'artista Antoni Tàpies. Es tracta del llenç Blanc amb 4 signes negres, 1964-65, tècnica mixta sobre llenç, 195 x 260 cm, pertanyent a la Col·lecció Caixa Mediterrani dipositada en el MACA. Una gran obra de l'artista català que estableix diàleg amb el grup d'obres de la Col·lecció Art Segle XX que atén a la generació espanyola dels 60, incloent en la mateixa sala un xicotet Tàpies titulat Dues Parpelles. La peça s'ha instal·lat per un període temporal determinat entre els mesos de setembre de 2013 i gener de 2014 en la Primera Planta del MACA, junt a les obres de Millares, Chillida, Torner, Rivera, Zóbel i el propi Tàpies. Blanc amb 4 signes negres és una obra impactant no sols pel caràcter de la seua iconografia, sinó també per l'autèntica lluita que s'estableix entre l'obscuritat i la llum, una característica peculiar de l'obra tapiana. Si el color negre connecta d'una manera o altra amb la idea de la mort, el color blanc suggereix l'esperança de la llum. Obra de gran grandària on destaquen elements en negre sobre el fons blanquinós uniforme de la tela. Els que es situen en la part central en disposició vertical són simplement línies negres, mentre que els que es troben en els extrems de l'eix central horitzontal poden llegir-se com dues lletres, la "A" i la "T". La veritat és que aquestes lletres apareixen amb gran freqüència en l'obra tapiana, ja que són les inicials del nom i cognom de l'artista. Són per tant la clara al·lusió a la presència de l'artista en l'obra; fins i tot podrien entendre's com una firma. Al mateix temps, és necessari dir que especialment la "T" apareix en moltes obres de Tàpies: aquesta lletra és també la creu, característica essencial de la iconografia cristiana. Per suposat Antoni Tàpies no sols hauria heretat aquesta tradició iconogràfica del barroc espanyol, sinó de l'art religiós de totes les èpoques. Per regla general, els títols de les obres d'Antoni Tàpies ofereixen poca informació a l'espectador, en tant que són escuets i només fan referència a algun aspecte determinat de l'obra o ni tan sols això, ja que són sintètics. L'artista, en oferir tan poca informació sobre la seua obra, Blanc amb 4 signes negres potencia la necessitat d'aquells que l'observen, d'indagar què ocorre en ella, de què es tracta. Aquesta és precisament la qüestió essencial: ser capaç de desencadenar en aquells que observen amb deteniment i desitgen saber més entorn de l'obra, un procés de reflexió que els conduïsca a desvelar els enigmes que les obres proposen, tant en particular com en conjunt.

Antoni Tàpies (Barcelona, 1923-2012) Inicia els seus assajos artístics durant la llarga convalescència d'una greu malaltia. La creixent dedicació al dibuix i a la pintura l'empeny a abandonar els estudis universitaris. En la dècada de 1940 ja exposa les seues obres, de marcada personalitat, que el destaquen en la panoràmica artística del moment. És cofundador de la revista Dau al Set (1948). Influenciat per Miró i Klee incrementa llavors el factor iconogràfic i la temàtica màgica. Poc a poc incorpora elements geometrizants i estudis de color que desemboquen en un interès per la matèria, el qual es tradueix en teles de textura intensa i de grans possibilitats expressives i comunicatives. Amb aquestes obres Tàpies aconsegueix, cap a mitjans dels anys cinquanta, el reconeixement internacional. A partir de la dècada dels seixanta incorpora nous elements iconogràfics (signes d'escriptura, elements antropomòrfics, pisades i signes que al·ludeixen a la realitat de Catalunya) i procediments tècnics (noves superfícies, ús d'objectes quotidians i del vernís). El llenguatge pictòric de Tàpies ha evolucionat des de llavors i ha donat com a resultat una creació plàstica diversificada i productiva admirada al voltant del món.

Paral·lelament a la seua activitat artística, Antoni Tàpies ha desenvolupat una labor d'escriptor que ha donat lloc a diverses publicacions: La pràctica de l'art (1970), L'art contra l'estètica (1974), Memòria personal (1977), La realitat com a art (1982), Per un art modern i progressista (1985), Valor de l'art (1993) i L'art i els seus llocs (1999).

Antoni Tàpies és indubtablement un dels artistes més importants de la història artística del segle XX i un dels representants més genuïns de la tendència informalista. Sempre de forma directa, les seues pintures penetren en l'espectador per deixar en un segon pla les qüestions de significat resolent per mitjà de força, gest i matèria.

Malgrat la qualificació de Tàpies com a "informalista", en les seues pintures solen aparèixer signes com creus, línies, números i lletres que pertanyen a l'univers simbòlic i interior de l'artista, amb clares al·lusions a l'univers, la vida, la mort o la sexualitat, així com una forta presència de la figura humana aparentment velada per l'abstracció amb què està plantejat el seu treball. La seua obra plàstica revela una personal assimilació de les cultures orientals, i una delicadíssima percepció de la realitat dels problemes que acosen l'home, al mateix temps que enalteix i espiritualitza allò que, per tradició, la cultura occidental ha considerat pobre i desechable.

L'artista eleva qualsevol element present en el quadre o qualsevol objecte de la vida quotidiana a la condició de signe. Picasso, afirmava que l'"art és el llenguatge dels signes" i Tàpies porta aquesta afirmació fins al límit amb el denominador comú de la intensitat, la força, l'espiritualitat, la integració amb la matèria, la disposició del color. Signes que es mostraran i es barrejaran per provocar, no per donar resposta: "els símbols estan ací, però no els desenvolupe ni els analitze" ens diu el propi Tàpies.

La presència de l'escriptura en les seues obres devuelve al signe tota la seua capacitat ideogràfica i otorga al llenguatge una força amb un valor màgic-religiós, d'arrel clarament romànica. Un llenguatge que no abandonarà amb el pas del temps, ja que és el seu propi. Malgrat l'evolució dels anys i de la seua obra, la iconografia continuarà sent imprescindible per a l'expressió més profunda dels seus sentiments. Els signes estan presents, lligats a noves connexions i amb nous elements, però sempre presents. I així, la seua creativitat té sempre com a resultat obres d'una gran contundència plàstica.

El MACA, exposa una obra de l'artista Sophie Taeuber-Arp i una altra peça de Jean Arp pertanyents als fons de l'Institut Valencià d'Art Modern (IVAM), dins del diàleg entre col·leccions que s'establix des de 2021 en el programa "Contexto Vanguardia".

Esta és la quinta exposició dins de "Contexto Vanguardia" que busca mantindre un diàleg permanent entre les obres de la col·lecció de l'IVAM pertanyents a les vanguàrdies de les primeres dècades del segle XX i les obres de la Col·lecció Art Segle XX del MACA, de forma que s'establisquen lectures complementàries, suport i context per a algunes peces que, en comunicació amb altres, fortaleïxen el seu llenguatge, permetent així que el visitant puga gaudir d'artistes no representats en el MACA al temps que es completa la visió de les vanguàrdies. L'objectiu és crear contingut i compartir coneixement.

Composition Aubette, 1927 de Sophie Taeuber-Arp i Coquille Nuage I, 1932 de Jean Arp, són les dos obres que es podran visitar en el museu.

Els artistes
Jean Arp i Sophie Taeuber-Arp són artistes essencials en les vanguàrdies europees del primer terç del segle XX: dadaïsme, neoplasticisme, constructivisme… sempre al voltant de l'abstracció.

Jean Arp adapta lliurement formes extretes de la natura convertides en poètica elemental en un reconeixement constant de la natura com l'ideal de l'art. Conxa nuvol és una obra que fa arrels en l'aigua, el sol, les nuvols, o la pedra, i introduïx la idea de metamorfosi, de moviment continu, en el temps ancestral d'un origen.

Sophie Taeuber-Arp és una artista polifacètica molt desconeguda, convençuda activista de la modernitat, que basa el seu llenguatge formal en les formes geomètriques. En esta peça que va ser creada per a la rehabilitació del Café Aubette d'Estrasburg utilitza els colors primaris que havia experimentat en la seua obra tèxtil, sintetitzant l'estètica neoplasticista.

El MACA - Museu d'Art Contemporani d'Alacant ha convidada en aquesta ocasió a l'obra de l'Equip Crònica titulada Les Menines en el Xalet de 1969 pertanyent a la Fundació Chirivella Soriano de València que podrà gaudir-se des del dia 1 de febrer fins al 28 d'abril de 2013. Aquesta esplèndida obra de la Fundació Chirivella Soriano Les Menines en el Xalet de 1969 encaixa perfectament junt a l'obra de l'Equip Crònica pertanyent a la Col·lecció Art Segle XX titulada Autorretrat en Palau pintada només un any després, en 1970.

Una reflexió sobre el tema de la pintura clàssica que serveix per a situar els personatges de Velázquez- en el cas de Les Menines en el Xalet-, a l'infanta Margarida d'Àustria, a la dama d'honor de l'infanta Isabel de Velasco, a l'enana Mari Bárbola, al aposentador reial José Nieto i al gos, en un xalet dels 50-60, moment en el qual sorgeix el fenomen turístic i es posa de moda el xalet per a estiuejar. L'espai exterior d'aquesta representació correspon a un anunci publicitari de la botiga valenciana «Llar completa»-especialitzada en butaques, balancins i tumbonas plegables d'estiu.

Autorretrat en Palau situa l'escena en l'espai original del quadre de Les Menines conservant els personatges de l'aposentador reial José Nieto i al Gos condecorat amb la creu de Santiago, però en aquest cas distorsionat, fins a ocupar un gigantesc volum. Els dos artistes Manolo Valdés i Rafael Solbes, s'autorretraten en primer terme com en l'obra original es col·loquen els personatges principals de Les Menines. El quadre no està acabat, ja que apareix una zona en blanc, buida i mil goterons de pintura i ells apareixen caracteritzats com a dos pintors de brocha grossa que en un descans del seu treball, es paren a mirar-nos perquè nosaltres ens hem situat en l'escena i ens conviden a reflexionar sobre l'obra que estan duent a terme.

La col·laboració entre institucions com el MACA i la Fundació Chirivella Soriano, en aquest cas coordinades a través del Consorci de Museus de la Generalitat Valenciana i la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament d'Alacant ha permès l'arribada d'aquesta obra de l'Equip Crònica. Un programa d'exposicions que tindrà continuïtat al llarg de l'any.

Equip Crònica. (1964-1981)

Format pels artistes Manolo Valdés, Rafael Solbes i Juan Antonio Toledo (encara que aquest prompte es desvinculà del grup) el grup reaccionà contra el corrent informalista dominant en el panorama artístic espanyol del moment. El seu treball col·lectiu es desenvolupà durant els últims deu anys del franquisme i la transició democràtica, fins a 1981.

Equip Crònica realitza una obra decididament figurativa molt pròxima a l'estètica del pop art. Aprofitant recursos procedents de la crònica periodística, el llenguatge dels mass media, el còmic, la publicitat o la pròpia història de l'art, la seua pintura analitza críticament la situació social i política d'Espanya i llança una mirada irònica sobre els mites ubicant situacions i personatges ben coneguts en contextos diferents contribuint així a la desmitificació de les imatges i qüestionant la pròpia funció de l'art.

El MACA - Museu d'Art Contemporani d'Alacant ha convidada en aquesta ocasió a l'obra de l'Equip Crònica titulada Les Menines en el Xalet de 1969 pertanyent a la Fundació Chirivella Soriano de València que podrà gaudir-se des del dia 1 de febrer fins al 28 d'abril de 2013.

La col·laboració entre institucions com el MACA i la Fundació Chirivella Soriano, en aquest cas coordinades a través del Consorci de Museus de la Generalitat Valenciana i la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament d'Alacant ha permès l'arribada d'aquesta obra de l'Equip Crònica. Un programa d'exposicions que tindrà continuïtat al llarg de l'any.

Esta és la quarta exposició dins de "Contexto Vanguardia" que busca mantindre un diàleg permanent entre les obres de la col·lecció de l'IVAM pertanyents a les vanguàrdies de les primeres dècades del segle XX i les obres de la Col·lecció Art Segle XX del MACA, de forma que s'establisquen lectures complementàries, suport i context per a algunes peces que, en comunicació amb altres, fortaleïxen el seu llenguatge, permetent així que el visitant puga gaudir d'artistes no representats en el MACA al temps que es completa la visió de les vanguàrdies. L'objectiu és crear contingut i compartir coneixement. «Abstraction ou Nature Morte», «Abstraction» (1933) i «Abstraction en longitude» (1926-1928) són els tres olis sobre llenç de l'artista Luis Fernández que es mostren junt a obres de Julio González, Pablo Gargallo i Juan Gris, entre altres. Luis Fernández (Oviedo, Espanya, 1900- París, França, 1973) fou un dels artistes espanyols de l'anomenada Escola de París. Hi va arribar el 1924 i va entaular amistat amb Picasso i Julio González, així com amb l'abstracció geomètrica que li faria integrar-se en el moviment Abstraction-Création. Pintor preocupat pel ofici i el concepte artesanal de l'obra va formular el seu pensament en diversos textos escrits en els anys 30, la seua època més analítica i experimental. Va reflexionar sobre el color i la seua funció en la pintura, sobre la composició, el format i el sentit profund de l'abstracció que per a ell posseïa ressonàncies metafísiques i simbòliques. La seua pintura -deia- era una "representació inconscient de l'ordre que l'home constata en l'univers".

Gràcies a una primerenca vocació pictòrica, Sempere va iniciar en 1941 la seua etapa de formació en l'Escola de Belles Arts de San Carlos de València, ciutat on es trasllada la seua família després de la guerra civil, després d'haver perdut la seua fàbrica de joguets d'Onil. 
 

Sempere havia acabat mesos abans els seus estudis de batxillerat i havia assistit a classes nocturnes en l'Escola d'Arts i Oficis el que li havia donat alguns coneixements i pràctica en el dibuix. Els seus sis anys de formació acadèmica van ser anodins i frustrrants. L'educació artística a Espanya durant aquells anys de postguerra era depriment, als mals professors mediocres com a artistes, autoritaris i despòtics en les seues classes, s'unia un extrem conservadorisme en els continguts i contínues referències "sorollistes" com a únic exemple vàlid a seguir, tal i com recorda l'artista una i altra vegada. 
 

En l'Escola va conéixer al pare Alfons Roig, professor de l'assignatura Litúrgia i cultura cristiana, que parlava de Kandinsky als alumnes de San Carlos i era potser, l'únic coneixedor i entusiasta defensor de la modernitat i les corrents avantguardistes. Eusebio acaba els seus estudis en 1946 però roman en San Carlos fins a 1948 amb l'objecte de cursar l'especialitat de gravat calcogràfic amb el professor Ernesto Furió, un altre dels pocs professors que va aconseguir guanyar-se el respecte dels seus alumnes. Sempere va aprendre la tècnica de l'aiguafort i la punta seca i els seus gravats mostren un excepcional domini del grafisme, treballant la textura i el volum i equilibrant amb soltura la llum i l'obscuritat. 
 

Sempere va estudiar modelat, dibuix, anatomia, perspectiva còmica i procediments pictòrics, adquirint una sòlida formació en l'ofici artístic que es demostra en les obres conservades d'aquells anys de formació. A finals de 1948, el SEU (Sindicat d'Estudiants Universitaris) li concedeix una beca per a ampliar estudis a París. Allí es convertirà en artista-

L'Alborada de Pablo Palazuelo va venir a compartir l'espai junt als constructivistes de la Col·lecció Art Segle XX i va establir diàleg junt a l'obra de Palazuelo que es guarda en la Col·lecció, Sub-rosa XII.

En la pintura de Palazuelo s'observa un intent, a vegades inabastable, de representar la lògica de l'atzar. Això —aquesta voluntat estructural, arquitectònica, científica, falsament impersonal— fa que els seus quadres apareguen com a autèntics manifestos sobre com es materialitza el llenguatge abstracte. Així, l'alborada a la qual es refereix el títol, una composició musical que celebra l'alba uneix dos aspectes significatius en l'obra de l'artista: la llum, entesa com una successió de plans cromàtics, una variació òptica, i la idea de seriació, representada mitjançant unes formes que configuren una mena de seqüència rítmica, un moviment que vibra i es desplaça horitzontalment a través de la superfície del quadre.

Elena Asins (Madrid, 1940 - Azpíroz, Navarra, 2015) és una de les artistes més radicals i rigoroses del panorama artístic espanyol. Renovadora del llenguatge plàstic, Asins reuneix la tradició constructiva de l'avantguarda del segle XX amb la computació i la teoria de la informació, sent considerada una de les pioneres de l'art assistit per ordinador a Espanya. Una artista genial, provocativa en silenci, que construeix des de l'estructura, des de la norma i la lògica matemàtica, una obra que es genera a si mateixa per a volverse, a vegades, quasi invisible.

A través, fonamentalment, de les obres llegades per l'artista al Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofía, aquesta exposició proposa un recorregut per les investigacions persistents dutes a terme per l'artista i els seus resultats plàstics: una obra final d'aparent senzillesa en els seus càlculs, però hermètica lingüísticament. Fidel a si mateixa i fruit de la seua renúncia al color, les obres d'Elena Asins es llegeixen primer a través de la paraula i després, de l'estructura i la línia. Sense oblidar mai el tempo: una música interna que recorre tota la seua producció artística seqüenciant-la. Asins ha recorregut en els seus treballs a un ampli ventall de formats i mitjans des de la poesia concreta al vídeo, passant pel dibuix, l'escultura o la instal·lació, caracteritzats sempre pel rigor compositiu i la depuració formal.

Lligada a alguns dels projectes més renovadors de la història recent de l'art espanyol, com la Cooperativa de Producció Artística i Artesana o el Centre de Càlcul de la Universitat Complutense de Madrid, posem de manifest l'encontre allí amb Eusebio Sempere i Abel Martín, la seua amistat i la coincidència de les seues investigacions. I mostrarem per primera vegada una obra fonamental d'Elena Asins: els Cants d'Orfeu, una sèrie de poemes visuals datats en 1970 i conservats per Eusebio Sempere que s'han convertit en una de les peces més importants de la història de la poesia experimental espanyola.

Eusebio Sempere i el seu company Abel Martín van aprendre la tècnica de serigrafia a París, en el taller de l'artista cubà Wifredo Arcay. Quan tornen el 1960, introduïxen aquesta tècnica d'estampació a Espanya realitzant bellíssimes serigrafies d'ells mateixos i dels seus amics artistes situats en torn al Museu d'Art Abstracte de Conca. Al principi, Sempere i Martín treballaven junts fins que, a mitjan dels anys 60, Abel es va convertir en referència de l'ofici de serígrafo, encarregant-se del procés tècnic amb gran qualitat en les estampes i carpetes que eixien dels seus tallers a Conca i Madrid. I així es va convertir en figura clau en la reproducció i difusió de l'art contemporani en el nostre país.

A més, la profunda convicció que l'obra gràfica mereixia status d'obra original, de que posava l'art contemporani a l'abast d'una gran majoria de públic convertint-lo en fenomen de masses i el respecte i entusiasme que ambdós (Eusebio i Abel) professen per l'obra gràfica, enriqueix la pròpia Col·lecció Art Segle XX. Una impressionant mostra de dibuixos, gravats, litografies i serigrafies ve a completar l'extensa nòmina d'artistes imprescindibles que recorren els territoris més suggerents de l'entramat artístic del segle XX. 

Aquesta exposició mostra les obres realitzades en el context més abstracte, des dels pioners de les avantguardes a París als informalistes espanyols, entre els quals destaca l'obra de l'artista canari Manolo Millares, a qui rendim homenatge des del 50 aniversari de la seua mort.