El MACA presenta la tercera exposició dins del programa «Contexto vanguàrdies» amb una obra de Georges Vantongerloo. Este programa tracta de mantindre un diàleg permanent entre les obres de la col·lecció del IVAM pertanyents a les vanguàrdies de les primeres dècades del segle XX i les obres de la Col·lecció Art Segle XX, de forma que s'establisquen lectures complementàries, mirades transversals, suport i context per a algunes peces que, en comunicació amb altres, fortalesquen el seu llenguatge i missatge, mentre es completa la visió d'una època fonamental de la modernitat que transita per camins entre la tradició i lo nou.

Esta tercera exposició està formada per l'obra de la col·lecció del IVAM de l'artista belga Georges Vantongerloo titulada «Painted cement relief» de 1930, que es mostra junt a altres artistes contemporanis com Julio González, Pablo Gargallo o Juan Gris.

L'artista

Georges Vantongerloo (Amberes, Bèlgica, 1886- París, França, 1965) fou un dels grans teòrics del segle XX. Pintor, escultor i arquitecte, reconceptualitzà l'espai pictòric i escultòric de l'art abstracte de principis del segle XX. En 1917 fundà junt a Piet Mondrian i Theo Van Doesburg el grup De Stijl i en els anys 30 formà part del moviment Abstraction-Création. La seua pintura, basada en l'angle recte i la relació entre les línies i les superfícies de colors plans, segueix regles estrictament geomètriques sustentada per la idea del buit, el silenci i l'absolut. Vantongerloo es convertí així en el fundador del pensament matemàtic en l'art modern.

Els finals de la Guerra Civil Espanyola i de la Segona Guerra Mundial proposen mons antagònics, escenaris radicalment diferents, però ambdós han de construir-se sobre una terra baldía; en el dolor, en les ruïnes i els escombros materials i ètics que produeix la destrucció absoluta de la guerra. I ho fa en condicions vitals complexes: en l'exili, en l'emigració, en la repressió.

Les dos postguerres van suposar una cesura radical per a la història de la cultura. En l'Espanya de la dictadura, el projecte estètic imaginat des de la Falange tractarà de reduir la cultura a propaganda d'estat, trencar amb els experimentalismes de les avantguardes i retornar a un cert academicisme articulat des de la idea de lo nacional i lo catòlic. En els anys cinquanta la necessitat de legitimació internacional del Règim buscarà seguir instrumentalitzant la cultura, però des d'un acostament a llenguatges més contemporanis. Això sí, sense perdre les essències de «lo espanyol i lo catòlic». En la resta del món, abatut després de la guerra i els seus espants, la ruptura amb les avantguardes anteriors vindrà de la inquietant pregunta sobre la relació entre civilització i barbàrie. En ambdós casos els totalitarismes, la violència o la misèria cultural van obligar a nombrosos artistes a emigrar, a exiliar-se, i a treballar a la intempèrie. Però el seu viatge va enriquir singularment aquells territoris que els van acollir.

Constituïda fonamentalment per obres pertanyents a la col·lecció de l'IVAM, aquesta exposició assaja una lectura en la qual més que les diferències d'estil es contemplen les continuïtats, les semblances, els ecos mutuos, l'esforç compartit, quan la trama dels esdeveniments històrics és tal que resulta absolutament determinant en les decisions poètiques, discursives, formals o estilístiques; en la mirada i el pensament de la humanitat sobre si mateixa

Hi ha artistes que han tingut una influència significativa en la cultura del segle XX i, no obstant això, pocs els coneixen. Bruno Munari (Milà, 1907-1998), a qui Picasso va definir com "un Leonardo del nostre temps", és un d'estos casos paradigmàtics. Esta és la primera exposició retrospectiva dedicada en el nostre país a Munari, concebuda per la Fundació Juan March, que itinera amb una selecció d'obres al MACA, al Museu Fundació Juan March a Palma i Museu d'Art Abstracte Espanyol a Conca. A través de prop de cent trenta peces, presenta la seua activitat plural al complet i posa de manifest l'amplitud de mitjans dels quals l'autor es va servir en la seua investigació plàstica i visual, sempre experimental i innovadora. En efecte, en la seua obra trobem amb caràcter pionera objectes com obres d'art, el disseny gràfic com a professió, llibres com a projectes i jocs com a investigacions.

En 1927, amb apenas 20 anys, Munari va exposar per primera vegada la seua obra, juntament amb la d'artistes futuristes italians de segona generació. Després s'allunyaria d'ells per a desenvolupar el seu propi projecte, extremadament singular. En 1930 donaria un gir cap a l'abstracció, que va culminar amb la seua primera "màquina aèria". D'aquella "màquina" peculiar naixeria la seua sèrie de "màquines inútils", curioses peces basades en el dinamisme de les formes. L'interès primerenc de Munari per este tema li portaria més endavant a investigar amb tecnologies i processos aleshores nous, com la fotocopiadora o la programació informàtica. Es succeïren els seus experiments amb llum i un tipus d'obres que derrocha enginy poètic, com els Fòssils del 2000, les Escultures de viatge, els Tenidors parlants, els Prelibres i els Llibres il·legibles. En paral·lel a la seua tasca com a artista, Munari va desenvolupar una activitat molt rellevant com a dissenyador gràfic i editorial, en la qual va aplicar un mètode rigorós que depura allò projectat de l'innecessari, ho simplifica i en optimitza la funció, fent-ho així perdurable en el gust i en el temps.

Tota l'obra de Munari pareix animada per una forta vocació pedagògica. A finals de la dècada de 1970 va posar en marxa a la Pinacoteca di Brera de Milà els seus "laboratoris" per a xiquets, tallers amb propostes actives per a aprendre fent, experimentant i jugant. La present mostra inclou un "laboratori" especialment ideat per a l'ocasió, al qual es destina un espai propi dins de les sales en el qual xiquets i joves conviuran amb les peces del gran Alfabet Lucini, lletres creades per l'artista a partir de materials diversos. Esta monogràfica sobre l'autor ha estat concebuda com si fora "una exposició col·lectiva de Bruno Munari" (subtítol que ell mateix va donar a una de les seues mostres), perquè presenta un conjunt molt variat de processos i resultats que, amb imaginació i mètode, va produir com per art de màgia una sola persona: Bruno Munari.

Ana Teresa Ortega és Premi Nacional de Fotografia de 2020. El jurat ha reconegut una de les artistes que més ha contribuït a fer de la fotografia una forma d'art contemporani. La seua obra està guiada per una voluntat indagatòria dels límits i possibilitats del mitjà fotogràfic com a llenguatge híbrid, que dialoga amb la tridimensionalitat i en constant reflexió.

El seu treball alliberà la fotografia de la funció documental que fins als setanta dominava en el mitjà. Els seus primers treballs experimentaren des de la retòrica visual amb el suport i l'ús del muntatge, sobretot amb les seues fotoescultures dels anys 90. En les primeres dècades dels 2000, Ortega entén la fotografia com a eina de construcció de la memòria i història col·lectives i les seues imatges invoquen un temps altre en què el passat oblidat i la història que no fou, poden comparèixer.

És el que succeeix en Pensadors (2002), on el pensament sobre l'herència intel·lectual del segle XX i la seua transmissió, es fan imatge. A partir d'un joc entre instal·lació i fotomuntatge, es fotografien projeccions de rostres d'escriptors sobre espais arquitectònics buits. Les imatges mostren aquests retrats, extrets d'enciclopèdies, sobre façanes, murs interiors, passadissos o en buits de portes i escales: el rostre agigantant de Walter Benjamin es talla a la cantonada d'una fàbrica; la mirada d'Ángel Valente s'enquadra entre pilars de ciment; Joyce pareix suspirar, meditabund, llarg com una persiana.

La sèrie compta amb 24 imatges de retrats projectats, de la Z de Zambrano fins a la A d'Arendt, i conforma un alfabet invers de l'llegat intel·lectual del segle, amb una peculiaritat, tots els retrats pertanyen a pensadors exiliats: Escriptors reacis a l'ambient social, polític i cultural de la seua època, que veren en l'escriptura el lloc i refugi on expressar el seu descontentament amb el món. Els seus escrits compromesos reflecteixen la llibertat, la intel·ligència i l'esperança i les seues diferents concepcions del món hui romanen vives en la nostra memòria.

Les fotografies es prengueren en espais suburbans, perquè parlen d'un pensament en els marges, metàfora del confinament físic o psicològic que tots patiren. Es tracta de pensar l'exili. No de fer tornar qui se'n fou –potser mai estiguera present–, sinó d'invocarlo en tant que perdut. I fer-ho a través de fotografies de fotografies projectades d'una tercera fotografia que és el retrat enciclopèdic, amb una reflexió sobre la petja: les fotografies, en tant que impronta de llum, són la petja i conformen el rastre d'allò exiliat en la memòria: un exili de llum. Mirar la mirada de Valente, Joyce i Benjamin i pensar la seua petja. Com si el passat no estiguera mort. Com si ni tan sols fora passat.

Esta obra pertany a la Col·lecció Art Contemporani de la Generalitat Valenciana. Des de 2017 la Conselleria d'Educació, Cultura i Esport manté una línia d'adquisició d'obres d'art amb el doble propòsit de dinamitzar el mercat artístic contemporani, a la vegada que reunir una col·lecció d'obres representatives de l'actualitat artística en la nostra Comunitat. Diferents generacions i sensibilitats que aborden el procés de creació artística oferint noves perspectives sobre el vostre món més pròxim.

Juana Francés de la Campa (Alacant, 1924 – Madrid, 1990) és una de les artistes més contundents del panorama artístic espanyol de la segona meitat del segle XX. Hi havia molt poques dones en primera línia d'avantguarda, però ella sempre va estar allí, amb personalitat pròpia, atenta a les preocupacions plàstiques d'una generació d'artistes que van revolucionar l'art, impulsats per una situació política, social i cultural coercitiva.

La pintura de Juana desprén un rumor insistent: un profund desassossec, una angúixia que aflora en totes les seues obres. Ja siga pel tema, per la composició, pel gest, per la matèria o pel color, la pintura de Juana Francés està envoltada en una atmosfera irrespirable. Són obres dures, complexes, compromeses i asfixiants… però d'una gran qualitat pictòrica que van destacar aleshores en les més importants biennals i exposicions internacionals de l'art espanyol contemporani. Juana comptava amb el reconeixement nacional i internacional. La història de l'art l'ha oblidada després. I és necessari recuperar-la.

Juana Francés va realitzar en 1990, un acte de generositat amb la ciutat d'Alacant. A la seua mort va donar la seua col·lecció als museus de quatre ciutats espanyoles: Saragossa, Madrid, València i Alacant. Així va ser i hui, el Llegat Juana Francés pertany als fons del Museu d'Art Contemporani d'Alacant per al gaudi de tots.

Eusebio Sempere i el seu company Abel Martín van aprendre a París la tècnica de serigrafia. A la seua tornada a Espanya el 1960, introduïxen aquesta tècnica d'estampació realitzant bellíssimes serigrafies d'ells mateixos i dels seus amics artistes difonent així l'art abstracte fins eixe moment desconegut. Al principi, Sempere i Abel treballaven junts i després, a mitjan dels anys 60, Abel només s'encarregava del procés tècnic. I així es va convertir en figura clau en la reproducció i difusió de l'art contemporani en el nostre país.

La profunda convicció que l'obra gràfica mereixia status d'obra original, de que posava l'art contemporani a l'abast d'una gran majoria de públic convertint-lo en fenomen de masses i el respecte i entusiasme que ambdós professionals professen per l'obra gràfica, repercuteix en la pròpia Col·lecció Art Segle XX. Una impressionant mostra de dibuixos, gravats, litografies i serigrafies ve a completar l'extensa nòmina d'artistes imprescindibles, recorrent així els territoris suggerents de l'entramat artístic del segle XX. Aquesta exposició mostra les obres realitzades en el context concret, des dels cinètics de París als geomètrics espanyols.

L'obra d'Eusebio Sempere estampada en serigrafia per Abel Martín és ben coneguda i un alard de tècnica i ofici. No obstant això, és molt poc coneguda l'obra estampada que realitza Abel Martín com a artista. Es desenvolupa en apenas quatre anys, des de 1968 a 1972 i comprén molt poques peces, algunes de les quals es mostren ací.

En revisar la història des de la perspectiva del present, concretament les aportacions i la importància dels llibres produïts per artistes a partir dels anys seixanta i setanta, en contemplar-los des de la situació actual, es produeix una actualització sorprenent de l'aparició i reconeixement de les pràctiques artístiques Fluxus, conceptuals o minimalistes, però, sobretot, de la producció de llibres i publicacions d'artista durant dit període.

Va ser a principis de la dècada de 1960, la mateixa dècada en què es va formular l'art conceptual, quan va sorgir un enfocament realment diferent pel que fa a la concepció dels llibres d'artista, així com a la seua realització i a la forma de distribució. En eixe període, el llibre va ocupar un lloc central en la producció de rellevants artistes contemporanis, sent al seu torn motiu de teories crítiques sobre l'autoria (o, millor, la falta d'autoria), l'eliminació en el llibre del text o la imatge i, no menys important, sobre l'impacte de les noves tecnologies en la producció massiva de les obres d'art.

Els artistes que van decidir treballar amb el llibre com a suport plàstic, van assumir que les seues publicacions, a més de com a producte artístic, funcionarien com a instruments purament comunicatius produïts mitjançant sistemes més econòmics i serien fàcils d'aconseguir. Es van llançar a treballar amb les tècniques i processos d'impressió aleshores més avançats, la reproducció de fotografia en blanc i negre per mitjà de l'offset o la Xerox, que els permetia realitzar edicions nombroses de forma ràpida i a baix cost. I, segons aquests criteris, es van allunyar radicalment de les produccions anteriors, els anomenats livres d'artiste o llibres il·lustrats, així com de qualsevol dels altres compromisos d'artistes que van utilitzar el llibre en la primera meitat del segle xx.

Quan coneixem a algú, lo primer que mirem és la seua cara en busca dels signes que la distingixen. Seguim la seua mirada, els seus gests, i estem atents a cada una de les seues expressions. Lo mateix fem quan mirem un retrat, siga en pintura, fotografia, escultura o pel·lícula, encara que sabem que és una representació, una imatge composta per algú amb una intenció concreta.

Tradicionalment, el retrat ha sigut un mitjà per a crear la imatge pròpia d'un personatge i distingir-la de la resta de la societat. La fidelitat i la semblança amb el subjecte retratат han sigut condició essencial, encara que el fi últim sempre ha sigut el de reflectir la seua identitat. I és ací on l'art ens planteja interrogants: pintar, fotografiar, dibuixar... no és reproduir o revelar un «jo» sinó crear una imatge. Hui en dia tots ens retratем continuament però, com deia Roland Barthes, quan mirem a l'objectiu d'una càmera actuem com si fórem «un altre». Popularment diem que la càmera no mentix, però tots sabem que en el retrat hi ha quelcom de ficció, que en realitat és una re-presentació.

El retrat ha arribat als nostres dies ampliant la seua definició. Amb nous conceptes, tècniques i llenguatges, l'art més recent desplegua múltiples possibilitats de produir imatges de la condició humana i d'explorar la complexa noció d'identitat, així com les implicacions socials que aquesta comporta. Les obres exposades procedixen de la Colección "la Caixa" de Arte Contemporáneo i ací reunides ens devuelven la mirada com un espill social en el qual ens fem aquelles preguntes tan eternament humanes: ¿qui són? ¿com els vull? ¿qui soc jo? ¿com em volen?.

Jardí Autòmata és una gigantesca instal·lació formada per quasi un centenar d'escultures inflables i electròniques inspirades en els hermosos, extravagants i suggerents personatges del Bosc en el Jardí de les Delícies que s'exposa en la seua major part en la Sala d'exposicions de la Llotja, i que té una xicoteta representació en el MACA.

Atreta per la Cavalcada del desig pintada en el panell central del tríptich, Olga Diego descobrix éssers humans nus que gaudixen, junt amb animals de totes les espècies, d'un món de plaer sense límits. La luxúria representada de múltiples i inimaginables formes. Un món suggerent on també trobem hermoses aus, peixos i fruits exòtics. Olga Diego construïx eixe món imaginari en Jardí Autòmata, una orgia visual i creativa, un laberint de grans cossos translúcids i transparents que suggerixen una existència màgica. Els personatges, en continu moviment i dotats de cor, marquen amb els seus ritmes una indescifrable simfonia elèctrica. Humanoides de tots els gèneres, quadrúpedes senzills i mestissos, éssers híbrids, dones de grans pits-antena, animals cap-globus, la girafa mutant, xic ocell amb ales-truita, ous i peixos amb cames, hermafrodites que volen, fruits amb tentacles, gossos de dos caps, aus estranyes d'ales adaptades, i un llarg etcètera.

Jardí Autòmata ha suposat un repte constructiu, però també un insinuant paradís quant a les formes a crear. Una luxúria convertida en pecat, religiós en el seu temps i profà ara, per les terribles conseqüències que ja té per a l'ésser humà el derrota continu, el consumisme sense límits i la utilització desmesura del plàstic.

L'Escala de grisos reuneix una sèrie d'obres de la Col·lecció Fundació Caixa Mediterrani, dipositada en aquest Museu d'Art Contemporani d'Alacant, que tenen en comú reflexionar sobre la matèria i la seua presència física mentre abandonen consciientment el color i a vegades, la forma. El color en la història de l'art és tan important com la seua negació i la declaració conscient de la seua absència ha sigut igualment pensament revolucionari. Encara que l'elecció del color sempre és un procés químic, el seu significat ha variat segons l'època. El blanc i el negre. La negació del color o la suma de tots. Dos valors cromàtics que donen lloc entre ells, a una escala infinita de graus de luminositat. De la llum a l'obscuritat: l'Escala de Grisos. Un sistema ordenat i gradual de percentatge de negre sobre blanc que porta al gris clar, mitjà i fosc, i a tota una gama interminable de grisos intermedis.

Des de diferents òptiques i a través de diverses tècniques, els artistes exposats han otorgat a la matèria un paper substancial en el debat estètic i conceptual de les seues obres. Han elegit textures molt variades: Acer, plom, titani, cristall, ferro, alumini, uralita, espill o ceràmica i grafit, paper, lli o fusta. La matèria es fa conscient i la seua presència es reivindica. Del mateix mode que el so. Les propietats físiques de cada element converteixen escultures, fotografies, filmacions, pintures i dibuixos en obres complexes que reflecteixen la relació tan intensa que s'ha produït entre l'artista i la matèria. 

Mostra de subtils equilibris cromàtics, de rendilles de claredat per on s'escapa el temps mentre sonen en la sala, literalment, els ecos de la nostra presència.