Quan coneixem a algú, lo primer que mirem és la seua cara en busca dels signes que la distingixen. Seguim la seua mirada, els seus gests, i estem atents a cada una de les seues expressions. Lo mateix fem quan mirem un retrat, siga en pintura, fotografia, escultura o pel·lícula, encara que sabem que és una representació, una imatge composta per algú amb una intenció concreta.

Tradicionalment, el retrat ha sigut un mitjà per a crear la imatge pròpia d'un personatge i distingir-la de la resta de la societat. La fidelitat i la semblança amb el subjecte retratат han sigut condició essencial, encara que el fi últim sempre ha sigut el de reflectir la seua identitat. I és ací on l'art ens planteja interrogants: pintar, fotografiar, dibuixar... no és reproduir o revelar un «jo» sinó crear una imatge. Hui en dia tots ens retratем continuament però, com deia Roland Barthes, quan mirem a l'objectiu d'una càmera actuem com si fórem «un altre». Popularment diem que la càmera no mentix, però tots sabem que en el retrat hi ha quelcom de ficció, que en realitat és una re-presentació.

El retrat ha arribat als nostres dies ampliant la seua definició. Amb nous conceptes, tècniques i llenguatges, l'art més recent desplegua múltiples possibilitats de produir imatges de la condició humana i d'explorar la complexa noció d'identitat, així com les implicacions socials que aquesta comporta. Les obres exposades procedixen de la Colección "la Caixa" de Arte Contemporáneo i ací reunides ens devuelven la mirada com un espill social en el qual ens fem aquelles preguntes tan eternament humanes: ¿qui són? ¿com els vull? ¿qui soc jo? ¿com em volen?.