Primera exposició de producció pròpia del MACA, realitzada en col·laboració amb el Centre d'Art Tomás i Valiente, CEART de Fuenlabrada. Esta mostra convida a establir un joc de paral·lelismes introduint el factor temporal i aprofundint en la temàtica que acentua els seus valors estètics. Un mateix tema desenvolupat en moments estètics diferents de la seua trajectòria artística donen com a resultat suggerents parelles d'obres en les quals Tàpies s'enfronta a si mateix oferint distintes visions entre l'artista d'ahir i quasi d'hui, sempre amb el denominador comú de la intensitat, la força. Amb el pas del temps eixa energia, eixe vigor en la gestualitat, es fan més latents. El seu traç contundent pareix acompanyat d'un braç i un cor cada vegada més jóvens. No és necessari fer una retrospectiva per a observar esta realitat ja que qualsevol de les seues peces la conté.

Les peces elegides són d'una gran diversitat tècnica: des de les característiques tècniques mixtes a base de matèria sobre tela o taula, col·latges d'objectes o textures, pintura sobre tela, ensamblatges o grafit sobre paper.

L'exposició integra també un ensamblatge sobre terra chamotada, és a dir, una de les famoses peces ceràmiques de l'artista. La diversitat tècnica resulta evident i, no obstant això, la sensació unitària del conjunt és del mateix mode clarament perceptible. La nostra visió com a espectadors actuarà com el muntatge en paral·lel i saltarà d'una pintura a una altra per a trobar les coincidències i extraure els nous significats que sense dubte, sorgeixen més allà de la contemplació aïllada d'una obra en particular. En conjunt l'obra exposada resulta impactant, no sols pel caràcter de la seua iconografia, (duals, complementaris, contradictoris) sinó també per l'autèntica lluita que s'estableix entre l'obscuritat i la llum que no obeix de manera exclusiva a l'herència tenebrista o la pintura barroca espanyola. Temes capitals com l'amor, i el dolor o la vida i la mort són els que estan més presents en l'obra de Tàpies.

Les obres d'aquesta exposició confronten l'espectador amb la presència física de la pintura. En els seus components visibles —forma, color i línia— es troba tota la seua capacitat persuasiva. La seua materialitat es percep com un aconteixement visual que sorgeix del pla pictòric i que actua com una energia que envolta l'espectador i el implica emocionalment. En el segle xx la pintura es va alliberar de la seua funció imitativa i representativa del món visible i es va convertir en una realitat en si mateixa. L'abstracció la va portar a emprendre un viatge d'exploració de la superfície plana del quadre i de les seues propietats físiques durant el qual es va desposar de tot allò que no fora objectiu.

En eixe procés la pintura va adquirir vida pròpia. Les obres d'aquesta exposició confronten l'espectador amb la presència física de la pintura. En els seus components visibles —forma, color i línia— es troba tota la seua capacitat persuasiva. La seua materialitat es percep com un aconteixement visual que sorgeix del pla pictòric i que actua com una energia que envolta l'espectador i el implica emocionalment. La pintura abstracta forma part d'aquest món en constant canvi i el seu llenguatge visual no posseeix significats permanents. Sempre serà sensible a diferents mirades i a la seua relació amb l'espectador.

Enfront del que pot pensar-se, la col·lecció d'art contemporani del Museu de Belles Arts de València, -o almenys el seu nucli inicial- no va ser una acumulació desordenada de donatius o llegats, sinó una proposta rigorosa i molt pensada de la direcció del museu a partir de 1967, que va poder dur-se a terme per una sèrie de circumstàncies afortunades que van permetre, en una època d'absoluta carència a València de centres estables que exposaren obra dels artistes més significatius, estructurar en una sala del propi museu més que una juxtaposició d'individualitats, un plantejament objectiu de les tendències en les que es movien en aquells anys els artistes valencians més representatius.

Això es va fer fonamentalment per no deixar truncat el ric desenvolupament històric dels fons del museu, que s'havia vist interromput en la segona meitat del segle XX per molt diversos motius, tant conceptuals com històrics, polítics o estètics no tant imputables al museu com a la pròpia situació de la societat valenciana.

L'exposició "Blanc i negre: subjecte, espai i percepció" és una aproximació a l'obra de diversos artistes que, en l'àmbit espanyol des del final de la postguerra fins als nostres dies, s'han plantejat la creació plàstica des de l'obra monocromàtica en blanc o en negre a la construcció d'un espai que s'articula entorn de dualitats oposades o complementàries. En conseqüència, plantejar una exposició sobre el color és reflexionar sobre un dels temes centrals per a la creació contemporània. Entre les successives vicissituds que travessà el color durant el segle XX, observem com, des de la segona Guerra Mundial fins als nostres dies, el color va sofrir un continu procés que el transformà en un material comú i banal dins de la vida quotidiana, que passava a ser fabricat en sèrie i estandarditzat pel comerç. En l'àmbit artístic les seues repercussions no foren menors, per això, cert nombre d'artistes conformaren una paleta de colors molt allunyada de qualsevol voluntat espiritual, intencional o significativa que, fins aleshores, la tradició de l'art havia reclamat.

Esta nova presentació de l'exposició en el Museu d'Art Contemporani d'Alacant, que pren com a base la Col·lecció de la Fundació Chirivella Soriano, s'estructura en quatre àmbits: Preludi sobre el blanc; individu aïllament, societat; la destrucció i l'amor; i per últim, Harmonia de contraris.

El 12 de març de 1960 s'inaugurà en l'Ateneu Mercantil de València la Primera exposició conjunta d'art normatiu espanyol. Esta mostra fou organitzada pel Grup Parpalló, i coordinada pels crítics valencians Vicente Aguilera Cerni i Antonio Giménez Pericás, i comptà amb la participació de l'Equip 57, l'Equip Còrdova, José Mª Labra i Manuel Calvo. En l'exposició s'exhibiren obres de tots ells junt amb els membres del grup valencià: Andreu Alfaro, Eusebio Sempere, Isidro Balaguer, Monjalés i el decorador José Martínez Peris. 

L'exposició constituí la culminació d'un intens procés previ de relació i debat entre els distints crítics d'art, grups artístics i artistes que havien pres partit per l'abstracció geomètrica en oberta oposició a l'informalisme. L'art normatiu o normativisme fou l'etiqueta autòctona proposada, en l'Espanya de finals de la dècada dels cinquanta, amb la intenció de crear un ampli moviment representatiu, i inèdit en nostre país, d'un art abstracte geomètric hereu del neoplasticisme, el constructivisme i la Bauhaus. 

La mostra sobre Art normatiu està composta per més de 50 obres entre escultures, pintures i fotografies i commemora el 50 aniversari de la primera exposició d'Art Normatiu espanyol que tingué lloc a València el 12 de març de 1960. L'exposició, mostra 12 escultures, 5 fotografies, 5 relleus lluminosos, 2 taules, a més d'altres elements expositius com el cartell de l'exposició de 1960 i una pel·lícula de l'Equip 57.