La primera Ciutat de Miquel Navarro va ser exposada en 1974 en el Col·legi d'Arquitectes de València. Des de llavors, l'escultor es va especialitzar en aquestes instal·lacions, paisatges escultòrics compostos per muntatges de xicotets elements variables en sèrie, construint així paisatges urbans. En aparent contradicció, Navarro construïx ciutats com a forma de fer paisatge. I aquesta obsessió per la ciutat com a matèria plàstica s'explica des de la seua biografia. Miquel Navarro naix a Mislata, una ciutat pròxima a València amb una gran extensió d'horta. L'artista va ser testimoni de la desaparició del paisatge rural conquistat poc a poc per la metròpoli, per l'expansió urbana de la capital al temps que desapareixia al ritme desenfrenada de la industrialització. La ciutat anava invadint el paisatge rural. Des dels anys 70, Miquel Navarro construïx ciutats, xicotetes o grans instal·lacions que estenen, en superfície i a vista de pardal, desenes, centenars o milers de peces en fusta, terracota, plom, zinc o vidre de distints tamanys i que configuren un paisatge metafísic. Paisatge com a reflexió del món que ens envolta però també sobre la nostra pròpia mirada o forma de mirar eixe món que ens envolta. Miquel Navarro ha sabut desenvolupar una manera d'aproximar-se al fenomen artístic extraordinàriament singular en el context de l'escultura occidental contemporània. Més informació en la nota completa.
La Col·lecció Fundació Caixa Mediterrani està composta per 213 obres d'art. Pintura, dibuix, escultura, fotografia, vídeo, instal·lacions, tècniques digitals… que recorren l'obra de 126 artistes imprescindibles en el panorama espanyol contemporani, des de la transició democràtica fins als nostres dies. La Col·lecció està dipositada en el MACA, gràcies al conveni subscrit per l'Ajuntament d'Alacant i la Fundació Caixa Mediterrani. La representació del paisatge en la pintura constitueix un gènere clàssic que té el seu origen en la Holanda burgesa del segle XVII gaudint immediatament d'èxit. Naturaleses educades o dominades per l'home, marines, panoràmiques vedutes del settecento, paisatges sublims del romanticisme, atormantats, somniats, existents o reals…. El paisatge ha estat una forma de manifestar la posició de l'home en el món. Es tracta d'un gènere tan imbricat en la tradició clàssica que es revela com un dels camps d'investigació més fèrtils i productius de l'art contemporani. Un gènere carregat de nous significats. El paisatge no és la naturalesa o el lloc que s'observa sinó una construcció cultural per a la qual és necessària la interpretació. El paisatge es construeix en el mateix moment que s'observa. Només existeix a través de la mirada i el pensament. I cal observar tant allò visible com allò invisible. Tot Paisatge és ficció reuneix una sèrie d'obres que tenen en comú reflexionar entorn del paisatge i la seua representació contemporània. Una àmplia selecció d'artistes que des de diferents òptiques i a través de diverses tècniques han atorgat al paisatge un paper protagonista en les seues obres. Pintures, escultures, dibuixos, fotografies, instal·lacions i vídeos conformen aquesta mostra en tant que interpretem de forma subjectiva el paisatge, mentre generem consciència social, preocupació per la intervenció de l'home, descobrim el passat, parlem del temps viscut, de les persones que habitaren, de la memòria del lloc… tot això mentre anyorem el paradís perdut. Més informació en la nota completa
Esta selecció d'obres de la Col·lecció CIRCA XX porta per títol HETEROTOPIES, un neologisme encunyat en 1967 pel filòsof francés Michel Foucault, que va construir a partir dels vocables grecs "heteros" (diferent) i "topos" (lloc), com a denúncia de l'interés de la història només pel temps. El concepte de HETEROTOPIA reivindica el món contemporani per excel·lència, una època on l'espai és heterogeni, simultani, juxtaposat on conviu el pròxim i l'allunyat, l'un al costat de l'altre i el dispers; on trobem eixos "llocs altres" en els quals els elements repartits a través del temps conformen un conjunt de relacions, un mapa de xarxes i sinergies, un entrecreuament fatal del temps amb l'espai. Per a Foucault un museu o una biblioteca és un lloc heterotòpic, un contraespai que aglutina espais contraposats que s'organitzen sense lògica alguna, generant "un lloc sense lloc" on el temps no cessa d'amontonar-se i d'encaramar-se sobre si mateix. Una col·lecció d'obres d'art tal com és CIRCA XX, respon a eixe mateix concepte: la idea d'acumular tot, de constituir una mena d'arxiu general, la voluntat de tancar en un lloc totes les etapes, totes les formes, tots els temps que estan al seu torn fora d'època… una mena d'acumulació perpètua i indefinida del temps en un lloc inamovible… Revisar eixe lloc on coexisteixen diverses utopies contradictòries és l'interés d'aquesta exposició. Conceptes aparentment discordants que conviuen tornant-se penetrables: espai/temps, òptic/cromàtic, perceptiu/no visible; finit/non finit… A través de connexions transgeneracionals proposem una lectura sense cronologia. Només per a mirar. Artistes primers vinculats amb les avantguardes artístiques que busquen l'essència de les formes desterrant l'superflu i retrocedint l'andada fins a arribar a l'origen, al fonament de les formes per a ser testimonis de les conjugacions del negre i de les dissipacions de la transparència. Més informació en la nota completa Altres artistes experimenten amb el color i la geometria: la lògica formal i la tradició constructiva es conjuga amb la computació i les noves tecnologies proposant jocs visuals, efectes òptics concrets, dinàmics, tan virtuals com perceptibles sotmesos a un ritme frenètic establit per la repetició i la interacció dels colors. I transformant la percepció, posant l'èmfasi tant en allò que es veu com en el que es suggereix, artistes últims anuncien entorns freds i distants sotmesos al fet mateix de veure o no veure, deslumbrats pel color o per la seua absència, travessats per una llum cegadora pròxima a la invisibilitat que construeix un estat mental en permanent desenfocament, una atmosfera artificial que plasma l'abstracció de la realitat. Les HETEROTOPIES construïdes a temps i espai real són els llocs on es compleixen les utopies. Més informació en la nota completa.
Espais de resistència reuneix una sèrie d'obres que busquen espectadors crítics. Qüestionant la realitat social i política, la societat de consum, els mitjans de comunicació, la publicitat, la ciutat, l'espai públic i la presència del poder i els seus mecanismes d'inclusió i exclusió social, aquests artistes plantegen obres incòmodes, àcides, provocatives… Una proposta transversal on el procés de creació artística es converteix en la pròpia obra o que construeix i deconstrueix una realitat fragmentària. A través de nous formats, llenguatges, suports i tècniques contemporànies, vídeo, fotografia, instal·lació, programes informàtics o fins i tot a través de la pintura i l'escultura, les obres mostrades reclamen sempre un espectador actiu i compromès. Hereves de les pràctiques conceptuals desenvolupades a Espanya, especialment a Catalunya i Andalusia als anys 60 i 70 i amb una forta càrrega lingüística, aquestes obres dibuixen un paisatge de transgressió dels comportaments artístics que arriba a desmaterialitzar l'art o a construir-lo amb arxius, documents, fragments d'imatges, objectes quotidians, materials pobres com la pols o les colilles i cachivaches estranys que adquireixen altres significats. Més informació a la nota completa
El MACA vol sumar-se a dos celebracions importants que té com a eix temporal el mes de març.
Per una banda la tercera edició de Photoalicante, un projecte col·laboratiu i participatiu. Un event que des d'una disciplina tan notòria i contemporània com la fotografia, proposa ser el primer encontre en el qual col·laboren les més destacades institucions (públiques i privades) que participen de la vida cultural i artística de la ciutat d'Alacant. Des de fa tres anys, el MACA col·labora en aquest Festival de Fotografia que es realitza a Alacant no sols amb un projecte expositiu sinó amb l'organització de conferències, cursos i taules rodones.
Per altra banda, la Biennal Festival Mirades de Dones 2016, una reformulació del Festival Mirades de Dona que es va celebrar en 2012, 2013 i 2014. MAV, l'Associació Dones en les Arts Visuals ha decidit celebrar-lo cada dos anys, alternant-lo amb el Fòrum MAV, espai de reflexió i debat que va confluir a Barcelona i Madrid en 2015. Amb aquest motiu, s'invita a participar en aquesta convocatòria oberta a propostes artístiques en diversos formats, com exposicions, accions, construccions efímeres, projeccions de vídeo, tallers, etc.., que passaran a formar part del Programa de la Biennal Mirades de Dones que es celebrarà durant 2016. Des de fa dos edicions, el MACA ha participat en aquest festival feminista posant així l'accent en la visibilització no sols de l'art fet per dones sinó de l'art pensat, estudiat, investigat o comissariat per dones.
Per a participar en ambdós events, el MACA proposa una xicoteta exposició en torn a l'obra de l'artista Paloma Navares dipositada en el MACA. Paloma Navares, burgalesa afincada a Madrid, (que passa llargues temporades a Campello) és creadora d'un llenguatge plàstic propi caracteritzat per l'ús de noves tecnologies, la utilització de l'espai, la llum i la integració de diverses tècniques. Els seus primers treballs audiovisuals estan lligats a la performance i la dansa. Des dels seus inicis en 1979 fins al moment actual ha realitzat més d'un centenar d'exposicions en tot el món, estant present en Fires i Biennals. La seua obra es troba en museus, institucions i col·leccions públiques i privades. Junt a la seua activitat artística desenvolupa una labor de formació, promoció i direcció d'events artístics de caràcter internacional. Més informació en la nota completa
"Parada Estació" és una instal·lació de María Aranguren que rend homenatge a Eusebio Sempere i s'inscriu dins del conjunt d'activitats que l'Ajuntament d'Alacant i el MACA han programat amb motiu del 30 aniversari de la mort de l'artista.
"Parada Estació" marca un recorregut, a través de catorze xicotetes peces de policarbonat al carrer, que condueix el vianant des de la Plaça de la Santa Faz fins al MACA. Catorze "Estacions" en llocs triats per l'artista entre les dos primeres estacions del Via Crucis de la Santa Faz: la font, el Palau, Portaferrisa, la corba de Maldonado, el callejó Heliodoro Guillén...
En la busca o en el descobriment dels enclavaments s'establixen relacions estètiques i conceptuals que propicien una mirada diferent sobre els murs i façanes d'este barri singular i acompanyen als visitants cap a la porta del MACA, on una gran peça homenatge, inspirada en l'obra de Sempere, tanca el recorregut. Més informació en la nota completa
El MACA dins dels actes programats de l'Any Sempere amb motiu del 30 aniversari de la mort d'Eusebio Sempere vol rendre homenatge a l'artista alacantí a través d'una exposició formada en la seua totalitat per obres de les col·leccions del MACA que posen de manifest la importància de la música i la literatura en l'obra semperiana al temps que posen en valor el treball minuciós de serigrafia que va realitzar Abel Martín. Les Quatre Estacions de 1965 és la primera carpeta de serigrafies artístiques que s'estampa en Espanya. Fa d'això 50 anys i la presentació en la Galeria Juana Mordó es va convertir en un èxit de públic, crítica i vendes sense precedents. Va ser l'inici d'un dels conjunts d'obra gràfica més importants realitzats en l'Espanya del segle XX, el de l'artista Eusebio Sempere, excepcional tant per la seua qualitat com per la seua quantitat. Aproximadament dos-centes obres entre serigrafies, litografies i gravats, elaborades de forma artesanal en les que s'aconseguixen altíssimes cotes de perfecció sempre minuciosa i a vegades, preciosista. Es presenten 9 carpetes de serigrafies originals d'Eusebio Sempere, totes estampades per Abel Martín com si es tractara d'un treball en equip, que recorren la trajectòria vital de tots dos artistes i posen de manifest la col·laboració artística conjunta, la unió i comunicació espiritual. Sempere seria el cervell de les formes i dels colors que després Abel Martín, excel·lent estampador, plasmava sobre el paper mitjançant la superposició de pantalles de seda, una per cada un dels colors empleats. A vegades més de 40. Les Quatre Estacions de 1965, Álbum Nayar de 1967, Libro Alarma, Transparència del Temps o L'Alhambra de 1977, Homenatge a Gabriel Miró de 1978, La Llum dels Salms de 1980, Càntic Espiritual de 1982 o la carpeta pòstuma de Les Quatre Estacions de 1988 que acabarà Abel Martín en solitari, conjuguen la màgia dels números que no existixen amb la literatura precisa per a cada línia. Totes les carpetes van acompanyades de textos literaris, experimentals, avantguardistes, clàssics o místics. Pedro Laín Entralgo, Julio Campal, José Miguel Ullán, Edmond Jabès, els poetes àrabs de Granada, Gabriel Miró, els salms bíblics o Sant Joan de la Creu presentats al seu torn per Rafael Alberti, Gerardo Diego, Vicente Aleixandre, Juan Cantó o Vicente Aguilera Cerni, paraules penjades en les formes i colors que inspiren a les ànimes el desig de quedar-se allí i prendre seient. Les quatre estacions, 1965 Es compon de 4 serigrafies originals estampades per Abel Martín i el propi autor, acompanyades cada una d'elles per un poema de Pedro Laín Entralgo. Va ser editada per la Galeria Juana Mordó de Madrid, amb una tirada limitada de 50 exemplars signats i numerats. El disseny i estampació de la tipografia així com la presentació en carpeta van ser realitzats en els tallers d'Arts Gràfiques Luis Pérez, a Madrid. Álbum Nayar, 1967 Consta de 4 serigrafies originals d'Eusebio Sempere estampades per Abel Martín i 4 poemes del poeta uruguaià Julio Campal. Va ser editada per la Galeria Juana Mordó de Madrid, amb una tirada de 50 exemplars signats i numerats. La tipografia i la presentació en carpeta van ser realitzades per Arts Gràfiques Luis Pérez de Madrid. Libro Alarma, 1976 Es tracta d'un llibre compost per 8 serigrafies originals d'Eusebio Sempere que il·lustren poemes visuals de José-Miguel Ullán, tot estampat per Abel Martín. La tipografia i la presentació es va realitzar per Indústries Gràfiques Caro de Madrid. El llibre amb una enquadernació de cartó forrada amb una tela amb listes de tons crema està editat per Ediciones Rayuela amb una tirada de 160 exemplars. Transparència del temps, 1977 Es compon de 5 serigrafies originals d'Eusebio Sempere estampades per Abel Martín i quatre poemes en prosa del poeta egipci Edmond Jabès en versió castellana de José-Miguel Ullán. Va ser editada per la Galeria Carmen Durango de Valladolid amb una tirada de 95 exemplars signats i numerats per l'artista. La tipografia va ser composta per Fotomecànica Castellana i impresa en Gràfiques Andrés Martín de Valladolid. La presentació en un estoig de fusta va ser realitzada per Arts Gràfiques Luis Pérez de Madrid. L'Alhambra, 1977 Consta de 9 serigrafies originals d'Eusebio Sempere estampades per Abel Martín i 13 fulles de text que inclouen un Pòrtic del poeta Rafael Alberti i 9 fragments de casides arabigoandaluses escrites per Ibn 'Atiyya, Ibn Bayyā', Ibn Sāra, Abū Bakr B. Hišām, Ibn Zamrak, Ibn Razin, Ibn al- Zaqqāq (amb dos), e Ibn Šuhayd, en versió castellana realitzada pels arabistes Emilio García Gómez i Emilio de Santiago Simón. La tirada es compon de 110 exemplars i va ser editada per les fundacions Rodríguez-Acosta de Granada i Juan March de Madrid, amb la col·laboració de la Fundació de l'Alhambra de Granada. S'encartan nou dissenys geomètrics impresos a una tinta sobre paper vegetal, realitzats per Sempere en el Centre de Càlcul de la Universitat de Madrid, el 1972. La tipografia va ser composta i impresa a Barcelona per Casamajó i la presentació en carpeta va ser dissenyada i realitzada per Jaume i Jordi Blassi de Barcelona. Homenatge a Gabriel Miró, 1978 Editada per la Galeria Italia d'Alacant, la sisena carpeta d'obra gràfica de Sempere es compon de 8 serigrafies originals estampades per Abel Martín, un poema introductori escrit per Gerardo Diego i huit fragments de textos de Gabriel Miró, escollits per Elena Escolano i extrets de Les cireres del cementeri (1910), Xiquet gran (1922), Dins del tancat (1916), Corpus i altres contes (1951), El nostre pare Sant Daniel (1921), El fum adormit (1919, dos fragments) i La novel·la del meu amic (1908). L'edició consta d'una tirada de 110 exemplars signats i numerats. Els textos van ser impresos per Gràfiques Successors de Such Serra i la carpeta va ser realitzada per Enquadernacions Moscú, també d'Alacant. La llum dels Salms, 1980 Inclou 7 serigrafies originals de Sempere que Abel Martín va estampar sobre paper pergamí, un comentari de Juan Cantó Rubio i 7 fragments bíblics impresos en hebreu i en castellà, extrets dels Salms 17, 18, 28, 49, 77, 111 i 134. Va ser editada pel propi artista i es va realitzar una tirada de 97 exemplars signats i numerats. De la impressió dels textos i la presentació es va encarregar Arts Gràfiques Luis Pérez de Madrid, estant tota la carpeta realitzada en papers artesans amb marca d'aigua en el taller de Segundo Santos de Conca. Càntic Espiritual (Homenatge a Sant Joan de la Creu), 1982 Està composta per 7 serigrafies originals de Sempere estampades per Abel Martín, amb una presentació de Vicente Aleixandre (reproducció d'una carta del poeta dirigida a Sempere i datada a Madrid, 2 de juny de 1982) i 7 fragments extrets de les Cançons Espirituals de Sant Joan de la Creu, en concret de les Cançons 4, 11, 14, 15, 21, 32 i 35. Editada per l'artista amb una tirada de 99 exemplars signats i numerats. La carpeta va ser composta en els tallers de Arts Gràfiques Luis Pérez, Madrid, Les quatre estacions, 1988 La carpeta es va començar en vida d'Eusebio Sempere i es van interrompre els treballs d'edició com a conseqüència del seu decés. Va ser editada tres anys després, el 1988. Es compon de 4 serigrafies estampades en els tallers de Serigrafia Ibero-Suïssa de València supervisades per Abel Martín. La tirada va ser de 125 exemplars marcats amb números romans amb la firma de l'artista estampada en serigrafia, i 125 exemplars en números aràbics. S'inclou un text de presentació de Vicente Aguilera Cerni i, acompanyant a cada una de les serigrafies, una partitura musical sobre el motiu estacional que les va inspirar.
Produeix: Ajuntament d'Alacant i Diputació d'Alacant
Comissariada: Rosa María Castells
Roda de premsa Per part de l'Ajuntament d'Alacant, assisteix a l'acte Daniel Simón, Regidor de Cultura. Per part de la Fundació Caixa Mediterrani, Matías Pérez Such, President de la Fundació.
L'exposició La revelació de la pintura... reuneix una selecció d'obres de distints artistes que tenen en comú el gust per la pintura. ¿És possible parlar de pintura en el segle XXI? ¿Parlar la pintura o de la pintura? La pintura mateixa pareix detenir-se en la frontera d'una superfície configurada per dos variables: la química i el gest. Les reaccions d'elements químics com els pigments de color, substàncies ligants i additius, volàtils o sòlids, sintètics o naturals, són la prova científica que la pintura existeix. La forma d'aplicar aquest compost colorit de consistència pastosa o líquida és el que conforma el gest i atrapa el temps, sempre fragmentat. Però serà la mirada (del pintor i de l'espectador) qui otorgue "sentit" al resultat. La pintura, eixa "superfície accidentada", potser d'intensitat dramàtica, es revela en aquesta exposició tan present en alguns quadres com absent en altres. Finestra per la qual penetrar en un món immaterial o mur texturizat on apreciar els plecs de la matèria. Oblit de l'objecte de la representació i encantament del text o de la textura. El pinzell imperceptible i certa sensació d'aquosa transparència. Artistes que a través de la pintura establiren una forma de mirar el món que ha condicionat la nostra contemporaneïtat. No és possible parlar de pintura espanyola sense Joan Hernández Pijuan o Jordi Teixidor ni Carlos León, Alfonso Albacete, José María Sicilia o Prudencio Irazábal. Per quan creiem que la pintura havia mort per sempre, arribaren José Manuel Ciria, Antonio Mesones, Sergio Barrera, Juan Olivares, Nico Munuera i Oliver Johnson per desmentir-ho. L'escuma dels dies, títol de la novel·la de Boris Vian i de l'escultura de Susy Gómez ens recorda eixe lloc imaginari on no estiguérem mai. La Col·lecció Fundació Caixa Mediterrani està composta per 213 obres d'art. Pintura, escultura, fotografia, vídeo, instal·lacions, tècniques digitals… que recorren l'obra de 126 artistes imprescindibles en el panorama espanyol contemporani, des de la transició democràtica fins als nostres dies. La Col·lecció està dipositada en el MACA per un període de cinc anys, gràcies al conveni subscrit per l'Ajuntament d'Alacant i l'Obra Social Caixa Mediterrani. Més informació en la nota completa.
L'exposició titulada Joan Miró i Joan Baixas. Mori el Merma en Alacant, organitzada pel MACA i el Consorcio de Museus de la Generalitat, no hubiera sigut possible sense la cessió de les obres de la Diputació d'Alacant, Fundació Miró, Barcelona; Fundació Pilar i Joan Miró, Palma; Es Baluard, Palma; Arxiu Catalá Roca, COAC, Col·legi d'Arquitectes de Catalunya i Arxiu Municipal d'Alacant. Història d'una representació Mori el Merma va ser un espectacle teatral de la companyia Teatre de la Claca dirigida per Joan Baixas i Teresa Calafell amb decorats, màscares i grans titelles o ninots dissenyats i pintats per Joan Miró. Durant diversos mesos, Miró va col·laborar en el disseny dels personatges construïts en tela i goma espuma pel grup i en març de 1977, en el propi taller de La Claca i com un membre més del grup, va procedir a pintarlos i decorarlos. Després de mesos d'assajos, l'obra es va estrenar primer a Palma de Mallorca, en el Teatre Principal i després, en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona el 7 de juny de 1978. En els primers dos anys, des de 1978 a 1980, es va representar dins del Festival d'Automne en el Centre Pompidou de París, en els Riverside Studios de Londres, en la Fundació Maeght de Saint Paul de Vence o en la Sala Olympia de Madrid. La importància de Mori el Merma en la producció de Joan Miró és capital: no és una més de les seues incursions en l'escena teatral, un aspecte artístic pel qual sentia autèntica passió. Es tracta de la representació del personatge d'Ubú que Miró associa al general Franco. Joan Miró concebia al dictador com l'encarnació de les tenebres, la mà de ferro de l'Espanya més negra, la força sinistra que sembrava de sal els territoris on havia de créixer la llibertat. El personatge d'Ubú que Miró desenvolupa plàsticament a través d'una sèrie de dibuixos i de tres carpetes de litografies, puja a escena amb l'obra de Mori el Merma que recull el seu ideari polític transversalment banyat de surrealisme. La història dels ninots de Mori el Merma en Alacant és complicada però appassionant. Quan en 1980, La Claca va desmontar l'obra per a acometer una nova etapa, Miró va accedir a que es venen els decorats inicials, part dels quals van ser dipositados en la Fundació Miró de Barcelona i una altra part, gràcies a les gestions de l'artista alacantí Eusebio Sempere, es van adquirir per la Diputació d'Alacant amb el propòsit de completar la Col·lecció Art Segle XX. Mentre tant, els decorats van ser exposats en 1980 en el Museu de l'Assegurada, no sense friccions entre l'artista i l'Ajuntament com recull la premsa. Després de catorze mesos d'exposició van ser desmuntats i emmagatzemats en cistells de vímet que es van retirar en 1988 per la Diputació, on es van conservar des de llavors. Mai més van tornar a exposar-se. Esta mostra que presentem ha sigut possible gràcies a la col·laboració de totes les institucions implicades, de la voluntat de posar en valor esta fascinant història sobre els ninots, màscares i decorats per Joan Miró i el grup de Teatre La Claca, i de recuperar per a tots, una més de les gestions realitzades per Eusebio Sempere en benefici dels seus conciutadans. Els ninots, màscares i material escènic han sigut restaurats per l'Institut Valencià de Conservació i Restauració de la Generalitat. Joan Miró, Ubú i el teatre Pintor de poetes com ho va definir Joan Brossa, Miró va mantenir una estreta relació amb la literatura, especialment amb la creació poètica de la seua època, amb els poetes i escriptors vinculats amb l'avantguarda que li atrauen pel seu afany d'experimentació i pel seu caràcter rebel i inconformista. Des d'esta òptica cal entendre la seua sintonia amb els surrealistes amb els quals s'identifica molt prompte, a la seua arribada a París en els anys 20. El surrealisme li obri les portes d'un imaginari que va fer seu i li dotava de certa idea de rebel·lió que no abandonarà mai. En eixa búsqueda de la transgressió, Miró va sentir autèntica fascinació per l'obra d'Alfred Jarry i per la seua famosa obra teatral Ubu roi. El personatge d'Ubu, recreat mil vegades pels artistes del segle XX, és la personificació de la tiranía del poder, vulgar i sanguinari, que encarna la corrupció i el despotisme. "Ara tot el món ho veu clar que el que Alfred Jarry va imaginar era en realitat Franco i els seus. Esta és la raó per la qual Ubú m'ha fascinat durant els anys del franquisme i és la raó per la qual l'he dibuixat tantes vegades". I així va ser, el tema li interessava i va treballar una i altra vegada sobre ell. El resultat plàstic: dibuixos, escultures i tres llibres amb litografies editats en 1966, 1971 i 1975 (Ubu roi, Ubu aux Baléares i L'Enfance d'Ubu) que van ser estímul directe per a l'argument i els elements escènics de l'obra de teatre Mori el Merma, espectacle que en 1978 tancava el cicle d'Ubú en l'obra de Joan Miró. La passió de Miró per l'escena és un tema posat de manifest en exposicions i estudis però no tan conegut pel públic general. Per al món teatral va dissenyar vestuari, personatges, cartells i espectacles de dansa. Li fascinava el tema de la representació i creia en el gran teatre del món on tot cobrava vida. "El teatre es fa i no queda res, això és fascinant. L'obra d'art pot desaparèixer, això no importa però ha de haver deixat les seues llavors en la terra". En 1975, Joan Miró va proposar al grup de Teatre La Claca una col·laboració més allà de pintar una parella de titelles o cabezudos; volia participar en el disseny i posta en escena d'una obra de teatre, Mori el Merma (el títol arribaria després) en el que va acabar per convertir-se en el últim gran projecte de la seua vida. Miró volia implicar-se atret pel llenguatge teatral en un espectacle complet i va sentir des del principi un interès appassionat per este treball en comú. Fonamentalment per tres raons. Primer perquè la intervenció plàstica que li sol·licitaven versava sobre la seua pròpia obra i se la plantejava com un repte de experimentació plàstica. En el nivell teatral, Miró participava de la idea d'un teatre poètic, no necessàriament vinculat a la paraula i amb fortes arrels populars manifestades en festes i carnavals. I per últim i com a raó fonamental, Miró col·laborava així, en un moment tan delicat com 1976-1977, en la lluita contra la intolerància i els abusos del poder, a exorcitzar els miedos, a rematar als agressors i els seus adeptes que havien fet presoners les idees i l'expressió de tot un poble i a expulsar la ràbia i l'amargor. Miró va aconseguir gràcies a la col·laboració i a l'entusiasme dels joves de La Claca posar en escena una obsessió plàstica i política. A la seua edat, prop ja de complir els 90 anys, l' artista es mostrava encara curiós i en búsqueda de nous descobriments; prova constant de la seua joventut. Va ser el seu últim gran projecte, amb plena consciència i amb la més gran de les satisfaccions. L'exposició 1.-Joan Miró / Alfred Jarry Joan Miró va tenir des de sempre un interès molt especial per l'obra d'Alfred Jarry. Sentia autèntica fascinació pels escrits i la personalitat de l'artista francés i per la seua famosa obra teatral Ubu roi a la qual dedicaria tres llibres de bibliòfil i l'escenografia de l'obra que ens ocupa Mori el Merma. El text d'Ubu roi considerat l'avantguarda del moviment dadà ha estat representat amb èxit al llarg del segle XX per nombrosos directors teatrals que sovint l'han adaptada a l'actualitat. Miró va conèixer el text de Jarry en els primers anys 20 ja que va comprar un exemplar del llibre editat en 1921 i el va llegir i rellegir anotant al marge i dibuixant en les pàgines lliures inspirat pel personatge d'Ubu i en retalls que intercala entre les pàgines de l' exemplar conservat en la Fundació Miró de Barcelona. El seu interès pel text es manifesta per primera vegada en 1937 quan participa en la realització del programa de mà d'Ubu enchaîné presentat en la Comédie des Camps Elysées amb decorats de Max Ernst. Miró va participar junt amb Bretón, Eluard, Magritte, Picasso, Man Ray, Tanguy i altres en l'edició d'un quadern de dibuixos i textos poètics dedicats a Jarry i al món d'Ubu. Miró presenta un grotesc Retrat de la Mère Ubu, deforma tubercle en el qual els elements lírics conviuen amb els motius escatològics i grollers. Amb els anys, la fascinació pel personatge de Jarry va adquirir una extraordinària dimensió a través de la trilogia de llibres dedicats a Ubú i editats per Tériade. 2.- Edicions d'artista. Inspirat en la farsa grotesca d'Alfred Jarry, Joan Miró dissenya tres llibres de bibliòfil editats per Tériade a París en 1966, 1971 i 1975 que il·lustren l'obsessió de l'artista pel personatge d'Ubú. La primera amb text original d'Alfred Jarry és Ubu roi. La segona i la tercera són fruit total de la invenció de Miró, tant les situacions com els dibuixos i el text. Quasi podríem parlar de dues obres teatrals de Miró en la línia del teatre de l' absurd que també il·lustra gràficament i són Ubu aux Baleares i L'Enfance d'Ubu. Miró situa al protagonista de Jarry a Balears i amb un enginyós contrapunt d'imatges i frases populars mallorquines i catalanes de to humorístic i un poc groller, recollides per l'artista per a compondre el text sembla que vol optar per la ironia i la broma més que pel dramatisme. UBU ROI Alfred Jarry, Ubu roi, Litografies originals de Joan Miró París Tériade Editor, 1966. Impressor: Imprimerie Nationale, París, per al text i la tipografia. Mourlot, París, per a les litografies. Editor: Tériade Editeur, París. Ubu roi conté 13 litografies (un frontispici i dotze làmines interiors dibuixades en violents arabescos entrellaçats que tendeixen a omplir tot l'espai) coloreades amb tintes molt variades, d'estranyes tonalitats trencades (grocs i verds pàl·lids, blaus tirant a lila, malves…) d'intensitat predominantment estrident. El gran dinamisme de les escenes prové de l'ondulació imparable de tots els traços, de la tendència a l' enllaçament continu de les diverses figures i, sobretot, de la composició basada en les posicions respectives dels personatges, sempre en una relació mútua fortament xocant, quasi paroxística: d'exhibició, d'amonestació, de repulsa, d'agressió brutal… Cada una de les tretze litografies s'ha tractat com si fora un teatrino, com un espai on s'han situat els diferents volums en este cas els personatges de l'obra, més que com un dibuix. Les formes grotesques i arrodonides evocan al tirant i a tot el seu seguici. Els colors violents i xillons donen un to folklòric i inquietant, més que harmoniós, a cada una de les escenes.
• 38 quadres d'alguns dels grans representants d'esta corrent al voltant de l'obra del madrileño Juan Gris, de qui es mostraran dotze obres, entre elles l'oli Nature morte à la serviette (1924) que posseeix el MACA.
• Es tracta de la primera vegada que la Col·lecció Cubista de Telefónica es mostra en un museu d'art contemporani espanyol de caràcter públic, un fita en les seues itineràncies.
• L'exposició es completa amb el documental Juan Gris. Cubisme i modernitat, de José Luis López-Linares i varis tallers didàctics i activitats. Alacant, 30 de setembre de 2014.- No un, sinó molts cubismes són els que reuneix l'exposició "Col·lecció Cubista de Telefónica" amb 37 peces bellíssimes d'una qualitat excepcional i que des d'hui i fins al 11 de gener de 2015 podrà visitarse en el Museu d'Art Contemporani d'Alacant (MACA). A esta selecció de 37 obres que s'organitza al voltant de l'obra de Juan Gris, s'uneix l'oli sobre llenç Nature morte à la serviette (Naturalesa morta a la servilleta, 1924) que posseeix el MACA i que el col·leccionista Eusebi Sempere va adquirir amb enorme esforç econòmic a Madrid en 1977. Esta obra es conserva en la Col·lecció Art Segle XX del MACA i es va convertir en el primer Juan Gris exposat en una col·lecció pública espanyola. La mostra, que reuneix part dels fons de la Col·lecció Cubista de Telefónica, s'articula en tres àmbits: l'obra de Juan Gris –11 peces excepcionals de l'artista madrileño–, la visió dels altres cubismes amb l'obra d'altres artistes contemporanis que van treballar a París (Gleizes, Metzinger, Marcoussis, Lhote, Valmier, María Blanchard...) i, tancant l'exposició, l'expansió internacional del moviment recollida en la presència d'artistes espanyols i llatinoamericans. Es tracta de la primera vegada que la Col·lecció Cubista de Telefónica es mostra en un museu d'art contemporani espanyol de caràcter públic, un fita en les seues itineràncies. L'exposició es completa amb el documental Juan Gris. Cubisme i modernitat, de José Luis López-Linares i varis tallers didàctics i activitats. Molts cubismes La Col·lecció de Telefónica posa de relleu la diversitat de les propostes i tècniques cubistes desenvolupades al llarg del temps, perquè el Cubisme va ser més que una avantguarda: va ser el moviment artístic que va inaugurar la modernitat. No va haver-hi un sol cubisme sinó molts cubismes. Fundat a París a finals de la primera dècada del segle XX per Braque i Picasso, els seus límits temporals s'estenen més allà dels anys 20, quan altres artistes s'incorporen per a redefinir-lo. A través d'un revolucionari mode de pintar, el cubisme va canviar per sempre la forma de mirar la pintura: ara l'espectador ha de recórrer plans, línies i colors, disposats segons un ritme propi que obliga no sols a una contemplació sensorial, sinó també a un exercici intel·lectual de reconstrucció.
Ante tot el cubisme es basa en un intens treball de deconstrucció de la realitat, de renúncia a la perspectiva convencional, d'absència de detalls i de geometrització de les formes. La seua capacitat de transformació la va convertir en un llegat estètic que ha perdurat en el temps. Juan Gris, el més pur dels cubistes Juan Gris va desenvolupar una noció de pintura capaç de vertebrar amb gran coherència tota la seua trajectòria estètica i influir poderosament en la d'altres artistes, des de la seua època fins a hui. Es va sumar al moviment cubista quan ja estava fundat per a refundar-lo, creant un idioma plàstic universal relacionat amb el classicisme modern i amb l'abstracció denominat segon cubisme o cubisme sintètic. Juan Gris no parteix de la naturalesa per a anar a l'abstracte sinó de l'abstracte de la geometria i el pla de color per a anar a la realitat. Una nova definició del cubisme duta a terme entre 1916 i 1923 que otorga unitat al quadre, convertit ara en una verdadera arquitectura de formes i colors. Per a Juan Gris, el cubisme no era un procediment pictòric sinó una estètica, un estat d'esperit que impregnava la seua visió de la modernitat. L'artista està representat en la Col·lecció Cubista de Telefónica en la diversitat i complexitat de la seua trajectòria. Des de les obres de la primera dècada del segle XX caracteritzades per la fragmentació de la imatge, el cromatisme contingut i la geometrització rigorosa de les formes fins a les seues obres dels anys 20, matisades de color, més líriques, més naturalistes que inclouen l'exterior, la vida orgànica i la corba. Juan Gris busca sempre el diàleg entre pintura i poesia. Inventor de les rimes plàstiques _una mena de metàfores estètiques-, els seus llenços amaguen jocs simbòlics, correlacions de formes i figures que otorguen plasticitat i sensualitat a les seues obres eternes.
El moviment cubista a París
Tradicionalment la història de l'art considera que el cubisme neix en 1907 i mor en 1914. Però en temps del cubisme, ser cubista era quelcom més complex i divers. A la primera avantguarda artística del segle es van sumar, a més de Picasso i Braque, els artistes més importants. Alguns van adoptar inicialment l'estètica cubista, cas de Picabia, Duchamp, Lipchitz, Leger, Gleizes o Metzinger, estos últims autors de Sobre el cubisme – Du cubisme-, un text de gran repercussió en el qual exposaven la seua teoria de la forma plana i les perspectives pluridimensionals. Altres s'incorporen més tard com Dufy, Derain, els Delaunay o María Blanchard que ho va fer per un breu però intens període en el qual va crear una sèrie de bodegons de gran puresa geomètrica. I entre ells, Guillaume Apollinaire redactant el text que serviria de fals manifest, Els pintors cubistes. L'estudi de l'ambient parisenc entre 1914, data de l'inici de la Primera Guerra Mundial i 1924, any de publicació del Manifest Surrealista, ha demostrat la pervivència i desenvolupament de l'experiència cubista il·luminant una segona època tan fèrtil i "heroica" com la primera. Nous registres sempre al voltant de Juan Gris. Artistes que van treballar més allà del cubisme canònic afirmant les possibilitats plàstiques del color, apostant per les qualitats estètiques i comunicatives de la forma, otorgant sensació espacial i profunditat a les composicions..., paisatges i naturaleses mortes, que atrapen la nostra mirada.
Expansió internacional a Espanya i Llatinoamèrica
Varis artistes que van participar del cubisme van tindre un paper principal en la modernització de l'art llatinoamericà estenent geogràficament el moviment avantguardista: xarxes, creuaments, relacions personals i viatges que transporten i transformen el cubisme a un costat i a l'altre de l'Atlàntic. En l'uruguaià Rafael Barradas o en els argentins Pettoruti i Xul Solar, la impronta d'este moviment és evident. Les obres del brasiler do Rego Monteiro o de l'uruguaià Torres García parteixen del cubisme però apunten altres influències com el primitivisme. Novedosos són els caligrames del xilè Vicente Huidobro, unió de pintura i poesia al combinar imatge i text. Els espanyols Joaquín Peinado i Manuel Ángeles Ortiz van transformar i reinterpretar el llenguatge cubista amb la incorporació del paisatge en el cas d'este últim.
