El cubisme va ser més que una avantguarda, va ser el moviment artístic que va inaugurar la modernitat. No va haver-hi un sol cubisme sinó molts cubismes. Fundat a París a finals de la primera dècada del segle XX per Braque i Picasso, els seus límits temporals s'estenen més allà dels anys 20, quan altres artistes s'incorporen per a redefinir-lo.

El cubisme proposa un revolucionari mode de pintar basat en un intens treball de deconstrucció de la realitat, de renúncia a la perspectiva convencional, d'absència de detalls i de geometrització de les formes. Al modificar la manera de plasmar la naturalesa dels objectes quotidians, el cubisme va canviar per sempre la forma de mirar la pintura: ara l'espectador ha de recórrer plans, línies i colors, disposats segons un ritme propi que obliga, no sols a una contemplació sensorial, sinó també, a un exercici intel·lectual de reconstrucció. Un llegat estètic que ha perdurat en el temps.

L'exposició s'articula en tres àmbits. Obrim la mostra amb l'obra d'artistes contemporanis que van treballar a París, la visió dels altres cubismes, i tanquem l'exposició amb l'expansió internacional del moviment, recollida amb la presència d'artistes espanyols i llatinoamericans. El nucli de la col·lecció, i que ocupa l'espai central de la mostra, són les 11 peces excepcionals de l'artista madrileny Juan Gris.
Juan Gris és el pintor de la geometria mística i així ho descobreix i admira Eusebio Sempere quan el 1977 adquireix, amb gran esforç econòmic, el llenç Naturalesa morta a la servilleta que conservem en la Col·lecció Art Segle XX d'aquest Museu d'Art Contemporani d'Alacant (MACA) i que es va convertir en el primer Juan Gris exposat en una col·lecció pública espanyola. Esta exposició serveix d'homenatge a tal generositat.
 

La Col·lecció de Mariano Yera segueix l'evolució de la història de l'art a Espanya, ja que estan representades les principals corrents pictòriques i els seus autors més destacats. Es compon de més de cent quaranta obres de gran qualitat, totes elles expressives de la particular mirada de cadascun dels seixanta i tres artistes que componen aquest singular testimoni de la creació pictòrica espanyola des dels anys 50 del segle passat fins a finals del XX, una època rica en propostes artístiques d'enorme rellevància. Una selecció més pròxima a la generació de Sempere és la que es mostra en el MACA.

La mostra composta per tres planxes i un rotlle de paper interminable formen part de la creació més recent de l'artista xinesa on evoca els seus viatges a través de les muntanyes xineses sagrades; rotlles de paper i tinta xinesa de grans proporcions que es despleguen allargant-se a mode de manantials en els espais on intervingué. En l'exposició "Metamorfosi", Bingyi recorre als jocs de llums i ombres, taques suaus i delicades, pròpies de la poètica del haiku, on l'artista gusta desenvolupar-se, al manifestar el seu asombro i arrobo que li produeix la contemplació de la natura.

Desbordament consisteix en un teixit de gran grandària la matèria primera del qual és fil de plàstic roig, taronja i daurat amb una ànima de filferro. L'estructura que està formada per 100.000 metres de filferro i 3 milions de nusos, que parteix del concepte de fractal, un nus que es repeteix i connecta les distintes parts de la malla amb una gran possibilitat de permutacions.

Quatre propostes artístiques a càrrec de les artistes més representatives del panorama artístic contemporani. A partir d'un recorregut circular, les obres de Carmen Calvo, Eva Lootz, Isabel Muñoz i Flor Galindo ens mostren que les preocupacions que té l'ésser humà com a entitat creadora són les mateixes que tenien en la història antiga i medieval. Cada instal·lació va acompanyada d'una selecció musical oferta per Capella dels Ministrers, eix a partir del qual es conforma el Cicle de la Vida.

Des de finals dels anys 60 fins a la dècada dels 90, els principals autors espanyols van treballar amb Íbero-Suïssa. Eusebio Sempere va ser el primer d'ells en conéixer aquesta tècnica. Els artistes, amb un clar compromís antifranquista, van utilitzar la serigrafia, com a mitjà per a difondre tant les seues inquietuds ideològiques com la seua art.

Durant dècades, la família de José Llopis ha conservat part del material imprés, des d'estampes dedicades a proves numerades i firmades, cartells, proves de taller, de color i estampes incompletes que van quedar fora de l'edició. Material que hui ens permet entendre el procés de creació dels artistes i els tècnics del taller i que resulta de gran interés per a especialistes i investigadors de l'àmbit de l'obra gràfica contemporània.

La mostra està composta per 46 peces, dos d'elles del MACA. 44 serigrafies i 1 obra original. A més de material documental, cartes, dibuixos, pantalles, fotografies.... i una selecció de cartells també estampats en serigrafia.

Obres prestades per col·leccions particulars i col·lecció de l'artista. Esta retrospectiva que abarcava gran part de la seua etapa creativa (1984-2011), reivindicava el talant independent de Fernando Sinaga i perseguia fer patents la riquesa i complexitat de la seua obra. El traspàs de límits suposa no sols la interactivitat entre obres, siguen objectes o imatges, sinó l'apreciació de l'espai com un element visual i plàstic més que com contenidor neutral de creacions, la qual cosa al seu torn implica valorar l'art més com experiència estètica en la que es participa, que com contemplació distanciada.

En la mostra quedava de manifest que Sinaga s'submergeix en una ideològica individual, canviant, favorecedora de les diferències i no de l'homogeneïtat i que respon a l'imperatiu estètic en el sentit de creació i no de bellesa, per un costat a través de l'expansió del concepte d'escultura, i per l'altre, en obres com De los sentimientos, 1994 a través de la revisió de la idea d'abstracció.

Esta col·lecció va començar a formar-se fa més de 30 anys pels organismes que van precedir AENA en la presa de decisions sobre inversions en infraestructures aeronàutiques. La major part de les pintures, escultures, murals i obres gràfiques, que componen la Col·lecció corresponen, amb algunes excepcions importants, a la producció artística espanyola i iberoamericana més recent on estan representades les tendències més significatives de l'art contemporani.

La selecció que es mostra en el MACA correspon a una excel·lent generació d'artistes que representen el millor de l'art espanyol de l'últim quart del segle XX. Les obres escollides destaquen per la seua contemporaneïtat i la seua força expressiva i provoquen en l'espectador un intens impacte emocional.

Primera exposició de producció pròpia del MACA, realitzada en col·laboració amb el Centre d'Art Tomás i Valiente, CEART de Fuenlabrada. Esta mostra convida a establir un joc de paral·lelismes introduint el factor temporal i aprofundint en la temàtica que acentua els seus valors estètics. Un mateix tema desenvolupat en moments estètics diferents de la seua trajectòria artística donen com a resultat suggerents parelles d'obres en les quals Tàpies s'enfronta a si mateix oferint distintes visions entre l'artista d'ahir i quasi d'hui, sempre amb el denominador comú de la intensitat, la força. Amb el pas del temps eixa energia, eixe vigor en la gestualitat, es fan més latents. El seu traç contundent pareix acompanyat d'un braç i un cor cada vegada més jóvens. No és necessari fer una retrospectiva per a observar esta realitat ja que qualsevol de les seues peces la conté.

Les peces elegides són d'una gran diversitat tècnica: des de les característiques tècniques mixtes a base de matèria sobre tela o taula, col·latges d'objectes o textures, pintura sobre tela, ensamblatges o grafit sobre paper.

L'exposició integra també un ensamblatge sobre terra chamotada, és a dir, una de les famoses peces ceràmiques de l'artista. La diversitat tècnica resulta evident i, no obstant això, la sensació unitària del conjunt és del mateix mode clarament perceptible. La nostra visió com a espectadors actuarà com el muntatge en paral·lel i saltarà d'una pintura a una altra per a trobar les coincidències i extraure els nous significats que sense dubte, sorgeixen més allà de la contemplació aïllada d'una obra en particular. En conjunt l'obra exposada resulta impactant, no sols pel caràcter de la seua iconografia, (duals, complementaris, contradictoris) sinó també per l'autèntica lluita que s'estableix entre l'obscuritat i la llum que no obeix de manera exclusiva a l'herència tenebrista o la pintura barroca espanyola. Temes capitals com l'amor, i el dolor o la vida i la mort són els que estan més presents en l'obra de Tàpies.

Les obres d'aquesta exposició confronten l'espectador amb la presència física de la pintura. En els seus components visibles —forma, color i línia— es troba tota la seua capacitat persuasiva. La seua materialitat es percep com un aconteixement visual que sorgeix del pla pictòric i que actua com una energia que envolta l'espectador i el implica emocionalment. En el segle xx la pintura es va alliberar de la seua funció imitativa i representativa del món visible i es va convertir en una realitat en si mateixa. L'abstracció la va portar a emprendre un viatge d'exploració de la superfície plana del quadre i de les seues propietats físiques durant el qual es va desposar de tot allò que no fora objectiu.

En eixe procés la pintura va adquirir vida pròpia. Les obres d'aquesta exposició confronten l'espectador amb la presència física de la pintura. En els seus components visibles —forma, color i línia— es troba tota la seua capacitat persuasiva. La seua materialitat es percep com un aconteixement visual que sorgeix del pla pictòric i que actua com una energia que envolta l'espectador i el implica emocionalment. La pintura abstracta forma part d'aquest món en constant canvi i el seu llenguatge visual no posseeix significats permanents. Sempre serà sensible a diferents mirades i a la seua relació amb l'espectador.