No és que la ficció i la realitat siguen termes contraposts, sinó que la ficció és un mode, un instrument per a articular un determinat model de lo real, reflexiona Joan Fontcuberta.

Ficció que ens proposa Fontcuberta enfrontada a la realitat que construïx García Alix. Memòria i ambigüitat que estan presents en l'obra d'estos dos artistes tan dispars, tan oposats en el seu mode d'entendre la fotografia que pareixen aconseguir les mateixes cotes de veracitat i mentida. Un valor documental que s'otorga a les imatges que conformen este petit conjunt eixit de la nit.

La fotografia en blanc i negre és una tècnica clàssica però tan difícil que només es descobrix a través dels grans fotògrafs. No en va foren premiats amb el Premi Nacional de Fotografia de 1998 i 1999.

En esta primera meitat del segle 21 no hi ha una història tancada, potser perquè la història és una forma d'estructurar el present en funció del passat i d'eixe futur del qual som partícips. Per aquest motiu en aquesta mostra hem fet una xicoteta selecció dels artistes més consolidats d'Espanya i Portugal, fins als més joves que conviuen en la nostra institució i que s'exhibeixen en aquesta exposició.

La Colecció Fundació Coca-Cola reuneix una enorme pluralitat d'artistes de diferents tendències, edats i estils que s'expressen a través de tècniques, mitjans i suports tecnològics molt diversos. Els artistes narren, qüestionen i reflecteixen els temps que els ha tocat viure, aborden la realitat, els seus mons personals i els seus microcosmos. Aquesta Colecció és un exemple de la diversitat de la creació d'Espanya i Portugal i es va constituir des dels seus començaments com un projecte obert que plantejara un diàleg constant amb l'art dels nostres dies i assumira a través de les seves adquisicions la contínua expansió de la creació contemporània.

En aquesta exposició s'ha volgut oferir una varietat de llenguatges que conviuen en aquesta Colecció i és tan sols superada per la qualitat i projecció dels artistes que la integren i que són còmplices de la nostra manera d'entendre l'art. A través de les seues obres generen un diàleg enriquidor amb l'espectador i ens conviden a reflexionar. És el desafiament d'una inquietud creadora que ens obri noves possibilitats a l'hora d'enfrontarnos a traçar una semblança del futur, i ací resideix la seua complicitat, en eixas històries que són capaces de construir.

Luis Pérez Mínguez fotògraf i amic d'Eusebio Sempere que va retratar una època i amb el qual el museu ha mantingut una estreta relació. Fruit d'ella són aquestes fotografies de Sempere en el programa Traços en 1977, que ens van arribar en una sobra molt personal de Luis Pérez Mínguez.

Televisió Espanyola va començar a emetre en abril de 1977 el programa Traços on Paloma Chamorro exercia de directora adjunta amb Ramón G. Redondo, per a passar posteriorment a la direcció del mateix, fins a juny de 1978 en que va finalitzar l'emissió del programa. Va ser un programa d'actualitat artística. Traços va començar emetent-se en blanc i negre perquè els seus directors consideraven que així no es distorsionava el color dels quadres. No obstant això, per imperatiu de la direcció de la cadena estatal i pública, el programa va començar a emetre's en color a partir de novembre de 1977 el que va obligar a la realització d'un decorat. Per a això, i molt ingeniosament Paloma Chamorro, va convidar a onze pintors, cadascun dels quals va realitzar un panell d'aproximadament 250 x 180 centímetres. José Manuel Broto, Gerardo Delgado, Carlos Franco, Luis Gordillo, José Guerrero, Guillermo Pérez Villalta, Manolo Quejido, Gerardo Rueda, Eusebio Sempere, Gonzalo Tena i Jorge Teixidor van pintar en directe sota l'atenta càmera del fotògraf de tota una època.