El MACA presenta la restauració i investigació del conjunt de 3 panells decoratius realitzats pel pintor Manuel Baeza per al pavelló vestuari de la Platja del Postiguet d'Alacant.

En 1956 l'Ajuntament d'Alacant construïx uns pavellos de bany en la platja del Postiguet, i li encarrega a l'artista alacantí, ja reconegut nacionalment, Manuel Baeza (1911-1986), cinc panells pictòrics de grans dimensions. Només es conserven estos tres.

Les obres van romandre exposades en el restaurant des de 1956 fins que es va procedir a la demolició d'estes construccions. Després d'açò els panells van estar diverses dècades oblidats fins que la regidoria de Cultura els va guardar en els seus magatzems. Tenien deterioraments greus que afectaven a tots els seus estrats: suports disgregats i debilitants per l'alta humitat relativa a la qual havien estat exposats per la seua proximitat al mar, i brutícies de diverses naturaleses, així com vernissos densos i oxidats que cobrien les capes de pintura.

Recentment van ser traslladats al departament de Conservació i Restauració d'Art Modern i Contemporani de l'IVCR+i a València. Després de ser investigats i analitzats es van restaurar, consolidant i estabilitzant els suports de fusta aglomerada, i eliminant cadascun dels estrats afegits que els cobrien. La neteja es va realitzar en tres fases consecutives diferenciades. Com a mesura de conservació de les obres es va dissenyar i confeccionar un marc-caixa de fusta de til·la, que sense cap sistema d'ancoratge al suport reforça tota l'estructura dels panells i els dona estabilitat.

Estes obres recuperades, que formen part de la memòria col·lectiva de la ciutadania d'Alacant, tornen a la seua ciutat i podran visitarse en el MACA fins al pròxim 9 de gener.

Les Quatre Estacions de 1965 és la primera carpeta de serigrafies artístiques que s'estampa a Espanya. Fa d'això 50 anys i la presentació a la Galeria Juana Mordó es va convertir en un èxit de públic, crítica i vendes sense precedents. Va ser l'inici d'un dels conjunts d'obra gràfica més importants realitzats a l'Espanya del segle XX, el de l'artista Eusebio Sempere, excepcional tant per la seua qualitat com per la seua quantitat. Aproximadament dos-centes obres entre serigrafies, litografies i gravats, elaborades de forma artesanal en les que s'aconsegueixen altíssimes cotes de perfecció sempre minuciosa i a vegades, preciosista.

Es presenten 9 carpetes de serigrafies originals d'Eusebio Sempere totes estampades per Abel Martín, com si d'un treball en equip es tractara, que recorren la trajectòria vital de tots dos artistes i posen de manifest la col·laboració artística conjunta, la unió i comunicació espiritual. Sempere seria el cervell de les formes i dels colors que després Abel Martín, excel·lent estampador, plasmava sobre el paper mitjançant la superposició de pantalles de seda, una per a cada un dels colors empleats. A vegades més de 40.

Les Quatre Estacions de 1965, Álbum Nayar de 1967, Llibre Alarma, Transparència del Temps o La Alhambra de 1977, Homenatge a Gabriel Miró de 1978, La Llum dels Salms de 1980, Càntic Espiritual de 1982 o la carpeta pòstuma de Les Quatre Estacions de 1988 que va acabar Abel Martín en solitari, conjuguen la música dels números que no existeixen amb la literatura precisa per a cada línia.

Totes les carpetes van acompanyades de textos literaris, experimentals, avantguardistes, clàssics o místics. Pedro Laín Entralgo, Julio Campal, José Miguel Ullán, Edmond Jabés, els poetes àrabs de Granada, Gabriel Miró, els salms bíblics o Sant Joan de la Creu presentats al seu torn per Rafael Alberti, Gerardo Diego, Vicente Aleixandre, Juan Cantó o Vicente Aguilera Cerni, paraules penjades en les formes i colors que inspiren a les ànimes el desig de quedar-se allí i prendre seient.

La revelació de la pintura… reuneix una selecció d'obres de distints artistes que tenen en comú el gust per la pintura. ¿És possible parlar de pintura en el segle XXI? ¿Parlar la pintura o de la pintura? La pintura mateixa pareix detenir-se en la frontera d'una superfície configurada per dos variables. La química i el gest. Les reaccions d'elements químics com els pigments de color, substàncies ligants i additius, volàtils o sòlids, sintètics o naturals, són la prova científica que la pintura existeix. La forma d'aplicar aquest compost colorit de consistència pastosa o líquida és el que conforma el gest i atrapa el temps, sempre fragmentat. Però serà la mirada (del pintor i de l'espectador) qui otorgue "sentit" al resultat.

La pintura, eixa "superfície accidentada", potser d'intensitat dramàtica, es revela en aquesta exposició tan present en alguns quadres com absent en altres. Finestra per la qual penetrar en un món immaterial o mur texturizat on apreciar els plecs de la matèria. Oblit de l'objecte de la representació i encantament del text o de la textura. El pinzell imperceptible i certa sensació d'aquosa transparència. Artistes que a través de la pintura establiren una forma de mirar el món que ha condicionat la nostra contemporaneïtat. 

Mori el Merma va ser un espectacle teatral de la companyia Teatre de la Claca dirigida per Joan Baixas i Teresa Calafell amb decorats, màscares i grans titelles dissenyats i pintats per Joan Miró. Durant diversos mesos, Miró va col·laborar en el disseny dels personatges construïts en tela i goma espuma pel grup i en març de 1977, en el propi taller de La Claca i com un membre més del grup, va procedir a pintar-los i decorar-los. L'aventura va ser registrada per la atenta càmera de Francesc Catalá Roca. Després de mesos d'assajos, l'obra es va estrenar en 1978, primer en el Teatre Principal de Palma de Mallorca i després, en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona. L'èxit va ser rotund i clamorós. Aquesta "troupe" caòtica i anarquista era la imatge d'un país nou que havia acabat per fi amb la dictadura. En els primers dos anys, des de 1978 a 1980, Mori el Merma es va representar per tota Europa: en el Centre Pompidou de París, en els Riverside Studios de Londres, en la Fondation Maeght de Saint Paul de Vence o en la Sala Olympia de Madrid.

La importància de Mori el Merma en la producció de Joan Miró és capital: no és una més de les seues incursions en l'escena teatral, un aspecte artístic pel qual sentia autèntica passió. Es tracta de la representació del personatge d'Ubú ideat per Alfred Jarry, paradigma de tots els dictadors del segle XX, el tirant vulgar i sanguinari que encarna la corrupció i el despotisme i que Miró associava al general Franco. El personatge d'Ubú, que Miró desenvolupa plàsticament a través d'una sèrie de dibuixos i de tres carpetes de litografies, puja a escena amb l'obra de Mori el Merma recollint així el seu ideari polític, transversalment banyat de surrealisme.

La història dels ninots de Mori el Merma a Alacant és complicada però appassionant. Quan en 1980, La Claca va desmontar l'obra per a acometer una nova etapa, Miró va accedir que es veneran els decorats inicials: part dels quals van ser dipositades en la Fundació Miró de Barcelona i una altra part, gràcies a les gestions de l'artista alacantí Eusebio Sempere, es van adquirir per la Diputació d'Alacant amb el propòsit de completar la Col·lecció Art Segle XX. Mentre tant, els decorats van ser exposats en 1980 en el Museu de l'Assegurada, no sense friccions entre l'artista i l'Ajuntament com recull la premsa. Després de catorze mesos d'exposició van ser desmontats i emmagatzemats en cistells de vímet que es van retirar per Diputació en 1988 on es van conservar des de llavors. Mai més es van tornar a exposar.

Michel de Certeau, filòsof francés, en la "Pràctica de la vida quotidiana" quan parla de les "invisibles identitats de lo visible", fa una proposta molt a to per a la fotografia. Ell proposa que allò que es veu en el paisatge urbà és sempre un indici de allò que ja ha desaparegut, que lo visible designa allò que ja no està.

La idea de la fotografia com un mere reflex de la realitat, ha sigut superada en l'actualitat per la major part dels artistes que treballen en este camp. En les seues obres reflectixen ja no sols l'instant fotografiat, sinó situacions, moments alguns d'un passat ja no evident o imatges que ens indiquen o suggerixen fets, situacions, sospites, inclús estats d'ànim.

Tant Xavier Ribas amb la seua obra Estructures invisibles, (2006) com Javier Codesal amb El monte perdido, (2003) ens parlen, des d'un punt de vista antropològic, sobre la memòria i l'absència, amb un cert caràcter evocador de allò ja perdut.

El cubisme va ser més que una avantguarda, va ser el moviment artístic que va inaugurar la modernitat. No va haver-hi un sol cubisme sinó molts cubismes. Fundat a París a finals de la primera dècada del segle XX per Braque i Picasso, els seus límits temporals s'estenen més allà dels anys 20, quan altres artistes s'incorporen per a redefinir-lo.

El cubisme proposa un revolucionari mode de pintar basat en un intens treball de deconstrucció de la realitat, de renúncia a la perspectiva convencional, d'absència de detalls i de geometrització de les formes. Al modificar la manera de plasmar la naturalesa dels objectes quotidians, el cubisme va canviar per sempre la forma de mirar la pintura: ara l'espectador ha de recórrer plans, línies i colors, disposats segons un ritme propi que obliga, no sols a una contemplació sensorial, sinó també, a un exercici intel·lectual de reconstrucció. Un llegat estètic que ha perdurat en el temps.

L'exposició s'articula en tres àmbits. Obrim la mostra amb l'obra d'artistes contemporanis que van treballar a París, la visió dels altres cubismes, i tanquem l'exposició amb l'expansió internacional del moviment, recollida amb la presència d'artistes espanyols i llatinoamericans. El nucli de la col·lecció, i que ocupa l'espai central de la mostra, són les 11 peces excepcionals de l'artista madrileny Juan Gris.
Juan Gris és el pintor de la geometria mística i així ho descobreix i admira Eusebio Sempere quan el 1977 adquireix, amb gran esforç econòmic, el llenç Naturalesa morta a la servilleta que conservem en la Col·lecció Art Segle XX d'aquest Museu d'Art Contemporani d'Alacant (MACA) i que es va convertir en el primer Juan Gris exposat en una col·lecció pública espanyola. Esta exposició serveix d'homenatge a tal generositat.
 

La Col·lecció de Mariano Yera segueix l'evolució de la història de l'art a Espanya, ja que estan representades les principals corrents pictòriques i els seus autors més destacats. Es compon de més de cent quaranta obres de gran qualitat, totes elles expressives de la particular mirada de cadascun dels seixanta i tres artistes que componen aquest singular testimoni de la creació pictòrica espanyola des dels anys 50 del segle passat fins a finals del XX, una època rica en propostes artístiques d'enorme rellevància. Una selecció més pròxima a la generació de Sempere és la que es mostra en el MACA.

Presentem la nova exposició de la Col·lecció Fundació Mediterrani amb vocació de permanència que ocupa la segona planta del MACA incorporant-se així a la lectura de les col·leccions permanents del museu.

L'hem titulada Amb el temps 2 en un doble sentit. Amb el temps és amb-temporani. Allò que està estretament lligat al temps present. El que està succeint. Igual que nosaltres, contemporanis d'aquestes obres i compartint amb elles l'espai i el temps, compartint els pressupostos estètics que les han vist nàixer i els significats últims. Amb el temps és també allò que ha passat des de la Col·lecció Art Segle XX que mostrem en la primera planta del museu i que ens va donar Eusebio Sempere el 1977. Inevitablement la seua col·lecció es va quedar tancada en els primers anys 80. Des de llavors i Amb el temps el que ha anat passant és el que anem mostrant a través de la Col·lecció Fundació Mediterrani ara revisitada.

La Col·lecció Fundació Mediterrani està composta per 213 obres de les quals hem elegit 18 obres entre pintura, escultura i fotografia d'una contundència plàstica incuestionable. Obres que ens han anat acompanyant en les diferents exposicions temporals que de la Col·lecció s'han realitzat en distints espais i ciutats. Sempre és una sorpresa descobrir els artistes representats en la Col·lecció Caixa Mediterrani, però és encara més sorprenent descobrir quina obra d'ells s'ha adquirit. Sempre es tracta d'una obra fonamental dins de la seua trajectòria artística, exemple del millor de la seua proposta estètica i per la qual es reconeix un artista com artista singular. Una obra per la seua contemporaneïtat, rotundament "clàssica". I això es posa de manifest en aquesta exposició. És una exposició contemporàniament clàssica.

La mostra composta per tres planxes i un rotlle de paper interminable formen part de la creació més recent de l'artista xinesa on evoca els seus viatges a través de les muntanyes xineses sagrades; rotlles de paper i tinta xinesa de grans proporcions que es despleguen allargant-se a mode de manantials en els espais on intervingué. En l'exposició "Metamorfosi", Bingyi recorre als jocs de llums i ombres, taques suaus i delicades, pròpies de la poètica del haiku, on l'artista gusta desenvolupar-se, al manifestar el seu asombro i arrobo que li produeix la contemplació de la natura.

Desbordament consisteix en un teixit de gran grandària la matèria primera del qual és fil de plàstic roig, taronja i daurat amb una ànima de filferro. L'estructura que està formada per 100.000 metres de filferro i 3 milions de nusos, que parteix del concepte de fractal, un nus que es repeteix i connecta les distintes parts de la malla amb una gran possibilitat de permutacions.