Isidro Blasco visita el MACA quan ve a Alacant i sempre troba l'obra del seu pare al peu de l'escala, emmarcada entre els arcs de la vella Casa de l'Assegurada. La peça excepcional d'Arcadi Blasco, Recinte per a un assassinat legal de 1971 és una obra emblemàtica de la Col·lecció Art Segle XX. Es tracta d'una escultura en ferro i ceràmica que envolta un espai de repressió ideològica i ressonàncies polítiques.

Atrapat per eixe espai i pel diàleg que estableix l'obra d'Arcadi amb l'arquitectura del museu, Isidro necessita tornar a ell i repensar-lo, en una mena de viatge nostàlgic però obsessiu. En una d'eixas visites es conforma el projecte: l'artista analitza i dimensiona el buit, dibuixa i fotografía, puja i baixa l'escala, s'assoma i mesura seccions. Isidro Blasco ha decidit destruir el lloc i construir un nou espai per a impedir que caiga en l'oblit. I així sorgeix aquesta instal·lació site-specific.

Solo a dues veus, és una obra complexa entre l'arquitectura, la fotografia i l'escultura. Una instal·lació en inestable equilibri que desplegua de forma tridimensional el mateix espai que ocupa en el museu. Un espai dins del mateix espai. La fotografia cohesiona arquitectònicament els elements encara que l'estructura s'ha fragmentat i s'han destruït els angles de 90 graus. Amb una gran economia de mitjans: unes planxes de contraxapada de fusta, alguns cargols i gats de fuster i unes fotografies, l'artista ha construït un artifici irracional que reflexiona sobre el problema de la representació i ofereix un llegat de fragments, una analogia perfecta per a atendre als afectes on-over-inside els Blasco que funciona al seu torn com a reveladora de la imatge del món contemporani.

Antes del Arte va ser un grup d'artistes format a València, a finals de la dècada dels seixanta del segle passat, la trajectòria del qual gaudeix d'una importància singular en el decurs que ha seguit l'art contemporani espanyol. L'interés de les seues investigacions radica en la seua especial aproximació a la relació entre l'art i la ciència; o, més aviat, a la consideració tendent, en termes conceptuals, a la indiferenciació de les possibilitats d'acció entre ambdós camps del coneixement.

L'exposició plantejada constituïx una mirada retrospectiva sobre la curta, encara que tremendament intensa, andadura d'aquest col·lectiu artístic en un temps d'especial transcendència històrica, com és el que rodeja l'any 1968. Fonamentalment, es reunix una part considerable de les obres que integraren les tres principals mostres del grup (Col·legi d'Arquitectes, València, 1968; Galeria Eurocasa, Madrid, 1968; i Galeria As, Barcelona, 1969).

Es pretén reproduir, mig segle després, l'ambient d'aquelles exposicions en les quals es posaven davant l'espectador objectes i dispositius mòbils capaços de generar diverses experiències òptiques, perceptives i estructurals (recorrent, per cert, en moltes ocasions, als mateixos fonaments físics que empleaven els mass media i les companyies publicitàries de l'època). I això es fa amb la doble intenció de posar de manifest l'interés i la rellevància d'aquella iniciativa i, a més, ponderar l'influix que va suposar en les trajectòries dels artistes participants

La qüestió del moviment, de la llum i de la seua representació travessa la història de l'art. A partir dels anys 50, seguint els passos de pioners com Naum Gabo, Antoine Pevsner i László Moholy-Nagy, Marcel Duchamp i Alexander Calder, els artistes comencen a integrar en les seues creacions aquestes forces, modelant una nova visió de la realitat en la qual res no és fix i definitiu sinó inestable i indeterminat, en constant moviment: les obres viuen al present, canvien, mai no s'esgoten. La mouvance cinètica es desenvolupa a Europa com una constel·lació internacional formada per una nova generació d'artistes que volen transformar radicalment l'art oposant-se al mite de l'obra, objecte únic definit i totèmic destinat a una elit, expressió personal de l'artista, geni creador reclòs en la seua torre d'ivori. Aquests artistes de nou cuny volen modernitzar l'objecte artístic, obrir-lo a la realitat integrant nous materials i tècniques industrials; en una perspectiva social, produir art per a un públic més ampli, un art participatiu, proposar un rol actiu per a l'artista i l'espectador. 

El moviment encarna la nova relació mútua, física i emotiva, que s'estableix entre espectador i obra, és un mouvement émouvant [moviment emocionant], com ho descriu Vasarely el 1955: les obres són cossos vius que es reflecteixen en el cos en moviment de l'espectador i entren en relació amb ell, l'impliquen en un exercici de llibertat, conscient.  

Llum i moviment obri una perspectiva sobre la rica vivacitat d'aquesta tendència internacional en l'actiu context parisenc, la influència del qual alimentarà també el debat artístic espanyol, centrant-se en el període del seu fascinant desenvolupament creatiu i màxim reconeixement entre 1955, any de l'històrica exposició Le Mouvement a la galeria Denise René a París, i 1975. Les obres dels protagonistes d'aquesta avantguarda, provinents de col·leccions privades, galeries i institucions parisianes, ressonaran i s'enriquiran en diàleg amb l'excepcional col·lecció d'obres cinètiques del MACA, donació d'Eusebio Sempere.
 

L'artista utilitza des de principis dels anys 70 la fotografia amb la finalitat de trobar altres opcions al color dominant en la seua pintura: per obrir una investigació neutralitzadora de la seua utilització violenta de colors complementaris.

Esta pràctica fotogràfica experimental li permet indagar sobre la construcció, reconstrucció i destrucció de la imatge. Tècniques de transformació com la fotografia, però també la impremta, la fotocòpia i el col·lage reciclant-se i treballant en espiral. A través d'eses tècniques Gordillo adopta modes de l'art òptic i constructivista com la seriació, la repetició, les variants i diferències entre l'quasi idèntic que li permeten desdoblar, simultanear i copiar una mateixa imatge obsessivament.

Treballant amb el negatiu i el positiu de la imatge, superposats o a vegades lleugerament desplaçats, i també descompostos en els quatre colors de la quadricromia, Gordillo converteix les imatges resultants en "esquizoides", un estil singular empapit de melangia irònica en part influenciat per la seua llarga pràctica psicoanalítica.

Gordillo, en el seu afany col·leccionista, acumula tant objectes banals de la cultura popular com imatges de la premsa fent una àmplia radiografia de la realitat; de tot això es decantan imatges de caràcter psicodèlic a vegades pròximes al pop.

Els processos fotogràfics realitzats bàsicament en els anys 70 il·luminen una manera d'entendre el procés creatiu de Luis Gordillo, a vegades encallat entre l'atzar i l'automatisme, però sempre pertorbador on asomen algunes de les obsessions de l'artista: l'encontre amb objectes absurds, l'acumulació incoherent i interminable d'estris que col·lecciona des de fa anys. Coses descontextualitzades i carregades de significat plàstic que utilitza com a matèria visual que resulten imatges de caràcter psicodèlic a vegades pròximes al pop, carregades d'un humor preestablert i maníac. I esa forma tan llibertària de fer fotografia ens porta a proposar esta sèrie d'obres transcrites des de la psicoanalisi per a conformar l'exposició de Luis Gordillo.

Cap a 1980 Juana Francés abandona la crítica social per a adentrarse de nou en l'abstracció evocant, amb subtils referències, cometes i paisatges submarins. Una espècie de viatge, des del fons del mar fins al cel, amb el cercle i el rectangle com a figures geomètriques essencials. Són obres sobre paper en les quals el moviment i el color esclaten en harmonia lírica amb clara vocació de transcendència.

Este camí de plenitud i maduresa quedarà truncat definitivament per la mort de Pablo Serrano, el seu company, en l'any 1985. Juana torna aleshores als llenços de gran violència gestual i càrrega matèrica, foscos i dramàtics espais siderals on es reflecteix el dolor i que es relacionen amb les primeres pintures informalistes de l'artista alacantina.

El títol de l'exposició Esteban Vicente. La pintura té que ser pobra fa al·lusió a un text escrit per l'artista, originalment en anglès «Painting should be poor» que ens parla sobre el procés de creació d'una obra d'art i sobre el significat de la seua pintura. La mostra comprén una selecció de 27 obres de la Col·lecció Permanent del Museu d'Art Contemporani Esteban Vicente que permet fer un recorregut per l'evolució de l'artista en les seues diferents etapes creatives.

Esteban Vicente es forma a Espanya, prop dels postulats de l'Escola de París i dels poetes pintors de la generació del 27. En 1936 marxa als EE.UU i s'instal·la a Nova York adscrivint-se al corrent de l'expressionisme abstracte. Des de les composicions embolicades i abigarrades dels primers 50, la seua pintura evoluciona, en els anys 60, cap al major protagonisme de les formes que ordenen al mateix temps la composició. En els 70 el color conquista per complet l'obra i canvia el pinzell per l'ús de l'aerògraf, la qual cosa li permet atrapar la llum gràcies a la saturació del color. Esteban Vicente mostra un paisatge interior reduït a color, velladures i matisos, en una recerca constant del color i de la llum. En els 80 i 90, la pintura de Esteban Vicente aconsegueix la llibertat; les formes orgàniques i diverses retomen la natura com a tema principal en format de gran mida, els colors es multipliquen, la llum emana de les obres, el color és la llum.

Una recerca de la llum que es converteix en essencial també en la creació de Eusebio Sempere en aquest cas a través de l'abstracció geomètrica i que es percep en el propi espai arquitectònic del MACA. Esta exposició és fruit de la col·laboració entre el Museu d'Art Contemporani Esteban Vicente i el Museu d'Art Contemporani d'Alacant, institucions afins en tant que contemplen entre les seues funcions, la de promoure la programació d'exposicions temporals que complementen la visió i estudi de l'art contemporani.

Una de les línies de recerca més importants en l'obra de Montserrat Soto és la reflexió sobre l'art a través dels espais on es mostra i allotja. En l'any 1997 - en Silencis - l'artista centra la seua atenció en els magatzems d'obres d'art de diversos museus, els llocs on l'art no es veu, on l'art descansa. Posteriorment, Soto emprén durant cinc anys el projecte Paisatge Secret, una sèrie de fotografies que recull els interiors d'un conjunt de cases de col·leccionistes d'art contemporani en Amèrica i Europa. L'art es torna ara en exclusiu, només accedeixen a ell els propietaris i els seus convidats en la intimitat. En les sales del MACA podem contemplar 13 d'aquestes fotografies, pertanyents a la Col·lecció Telefònica.

Per a dur a terme el seu projecte, l'artista va aconseguir col·locar-se en aquests habitatges; espais privats, inaccessibles però quotidians, i molt allunyats de la sacralització que envolten les obres d'art en els museus. Habitacions, salons, menjadors, despatxos i fins a banys són els contenidors d'obres artístiques, moltes d'elles d'autors molt cotitzats, el seu objectiu en primer terme és decorar aquestes estances. No obstant això, transforma l'privat en públic i obri la porta a un sinfí d'aspectes conceptuals, simbòlics i fins i tot psicològics, relacionats amb el col·leccionisme. 

Pintura, escultura, fotografia, objectes etnogràfics o arts decoratives poblen aquesta sèrie de fotografies de residències anònimes a l'espera de provocar en l'espectador, que observa sorprès i fins atònit, tot tipus de sensacions i preguntes: ¿Per a qui es reuneix semblant quantitat d'objectes? ¿Quin és l'objectiu de posseir una col·lecció? ¿Què és el que determina la selecció de les compres? ¿Té sempre bon gust un col·leccionista…?

L'art com a autorreferència des de la seua trastienda més desconeguda per al comú dels mortals es converteix en una radiografia simbòlica dels valors de la societat contemporània. I construeix memòria que, a vegades, és de tots.  
 

La Col·lecció Art Segle XX va ser donada per l'artista alacantí Eusebio Sempere a la ciutat d'Alacant per a inaugurar el 5 de novembre de 1977 el Museu de L'Assegurada, un dels primers museus d'art contemporani d'Espanya. Fa ara 40 anys. Fundar un museu en plena transició democràtica era un fet polític en si mateix: això de Sempere era una actitud i un convenciment. Donar la seua col·lecció privada va ser conseqüència d'un profund compromís amb l'art contemporani. Un acte de fe extremadament generós que tal dia va convocar a les personalitats artístiques més importants al costat d'un Sempere pletòric convençut de la transcendència del seu gest.

Hui, la Col·lecció Art Segle XX constituïx el pilar bàsic del *MACA - Museu d'Art Contemporani d'Alacant. Una col·lecció excel·lent, amb vocació internacional, coherent i eficaç, que guarda les millors obres dels protagonistes de quasi totes les tendències artístiques de l'art del segle XX. Està composta per 177 obres de 117 artistes entre pintures, escultures, dibuixos i obra gràfica que s'han anat mostrant, al llarg de la història i per diversos motius, de manera fragmentària.

Mai fins ara s'havia mostrat completa al mateix temps. I este 40 aniversari és un bon motiu per a això. Ocupant la Planta Baixa i la Planta Primera podem descobrir la gran importància d'esta Col·lecció Art Segle XX. Les 177 peces, els 117 artistes amb el mateix objectiu que el seu fundador: facilitar l'accés del públic a l'art contemporani.

La ciutat és un dels símbols més característics de la societat moderna. Les ciutats són la punta de llança de les experiències més destacades i dels comportaments més audaços, el lloc de màxim desenvolupament de les arts. Per això, són molts els artistes que tenen com a element central dels seus treballs la vida a les ciutats, unes ciutats enteses (sovint) com un collage de multitud de records i vivències discontinues i fragmentades, com un laberint confús en el qual els habitants es creuen immersos cadascun en els seus propis pensaments.

La idea central d'aquesta exposició és mostrar obres que ens permeten conéixer les múltiples visions, els diferents espais i la gran quantitat d'existències humanes que han conformat la vida a les ciutats en l'últim segle, a través d'obres de la col·lecció de l'IVAM. La institució guarda entre els seus fons la més àmplia i completa visió que sobre aquest tema es pot trobar en un museu espanyol. 

Com a tercera exposició de la sèrie Tot Paisatge és ficció es presenta l'obra d'Ángeles Marco, una de les principals figures responsables de la renovació del panorama de l'escultura espanyola des dels anys 80. Va pertànyer a aquesta generació que va transformar la plàstica escultòrica i que es va denominar Nova Escultura Espanyola juntament amb artistes com Juan Muñoz, Jaume Plensa, Susana Solano, Eva Lootz, Miquel Navarro, Cristina Iglesias, Txomin Badiola, Pello Irazu, Sergi Aguilar, etc.

El minimalisme, el constructivisme i l'art conceptual són algunes de les influències que es rastreja en les seues instal·lacions i escultures, agrupades en sèries que aborden distintes metàfores i sobre les quals l'artista torna una i altra vegada. Empra preferentment el ferro i ocasionalment, altres materials com la goma, la cera o el vidre. Els sentiments de soledat i angúnia donen alè a les seues peces i instal·lacions, proveïdes d'un particular sentit narratiu.

La sèrie Salt al buit i El trànsit és una de les més representatives de l'artista valenciana i defineix el seu caràcter experimental. L'artista adopta tractaments i recursos de distintes tècniques, directament trasvasades del món de l'enginyeria industrial al quefer escultòric. Dominava tècnicament l'ofici per a dedicar-se a la investigació artística. Salt al buit és la postura que Ángeles Marco adopta davant la realitat. La seua angúnia és literalment una sensació d'infinita llibertat en l'espai. Els seus "salts al buit" són conseqüència d'eixe vèrtig de la llibertat. L'angúnia és la presència continuada de la nada: la suor freda d'estar dret al vora d'una finestra, el gojós terror de la caiguda.

El trànsit és el segon tema recurrent de l'artista. El pas d'un lloc a un altre, d'un estadi a un altre. Són imatges de passadissos, ponts, escales, passatges, callejons… Però també el trànsit d'un estat químic a un altre o, fins i tot, el camuflatge que pretén fer invisible una presència. La transició com a escalofriament, un moviment d'obscuritat a obscuritat.