El conjunt d'obres que integren la Col·lecció CIRCA XX va ser adquirit pel Govern d'Aragó a la seua propietària Pilar Citoler a finals de l'any 2013, mitjançant una fórmula mixta que incloïa compra i donació. Des de llavors es va assignar com a part del fons estable de la col·lecció de l'IAACC Pablo Serrano de Saragossa per a la seua custòdia i exhibició. Un conjunt de 1200 obres que inclou pintures, dibuixos, obra gràfica, fotografia, escultura, instal·lacions i vídeo, convertida en una de les col·leccions de referència en el panorama nacional i internacional. 

Esta selecció d'obres porta per títol Heterotopies, un neologisme encunyat en 1967 pel filòsof francés Michel Foucault, que va construir a partir dels vocables grecs "heteros" (diferent) i "topos" (lloc), com a denúncia de l'interés de la història només pel temps. El concepte de Heterotopia reivindica el món contemporani per excel·lència, una època on l'espai és heterogeni, simultani, juxtaposat on conviu el pròxim i l'allunyat, l'un al costat de l'altre i el dispers; on trobem eixos "llocs altres" en els quals els elements repartits a través del temps conformen un conjunt de relacions, un mapa de xarxes i sinergies, un entrecreuament fatal del temps amb l'espai. 

A través de connexions transgeneracionals proposem una lectura sense cronologia. Només per a mirar. Artistes primers vinculats amb les avantguardes artístiques que busquen l'essència de les formes desterrant l'superflu i retrocedint l'andada fins a arribar a l'origen, al fonament de les formes per a ser testimonis de les conjugacions del negre i de les dissipacions de la transparència. Altres artistes experimenten amb el color i la geometria: la lògica formal i la tradició constructiva es conjuga amb la computació i les noves tecnologies proposant jocs visuals, efectes òptics concrets, dinàmics, tan virtuals com perceptibles sotmesos a un ritme frenètic establit per la repetició i la interacció dels colors. I transformant la percepció, posant l'èmfasi tant en allò que es veu com en el que es suggereix, artistes últims anuncien entorns freds i distants sotmesos al fet mateix de veure o no veure, deslumbrats pel color o per la seua absència, travessats per una llum cegadora pròxima a la invisibilitat que construeix un estat mental en permanent desenfocament, una atmosfera artificial que plasma l'abstracció de la realitat. Les Heterotopies construïdes a temps i espai real són els llocs on es compleixen les utopies. 

Les Quatre Estacions de 1965 és la primera carpeta de serigrafies artístiques que s'estampa a Espanya. Fa d'això 50 anys i la presentació a la Galeria Juana Mordó es va convertir en un èxit de públic, crítica i vendes sense precedents. Va ser l'inici d'un dels conjunts d'obra gràfica més importants realitzats a l'Espanya del segle XX, el de l'artista Eusebio Sempere, excepcional tant per la seua qualitat com per la seua quantitat. Aproximadament dos-centes obres entre serigrafies, litografies i gravats, elaborades de forma artesanal en les que s'aconsegueixen altíssimes cotes de perfecció sempre minuciosa i a vegades, preciosista.

Es presenten 9 carpetes de serigrafies originals d'Eusebio Sempere totes estampades per Abel Martín, com si d'un treball en equip es tractara, que recorren la trajectòria vital de tots dos artistes i posen de manifest la col·laboració artística conjunta, la unió i comunicació espiritual. Sempere seria el cervell de les formes i dels colors que després Abel Martín, excel·lent estampador, plasmava sobre el paper mitjançant la superposició de pantalles de seda, una per a cada un dels colors empleats. A vegades més de 40.

Les Quatre Estacions de 1965, Álbum Nayar de 1967, Llibre Alarma, Transparència del Temps o La Alhambra de 1977, Homenatge a Gabriel Miró de 1978, La Llum dels Salms de 1980, Càntic Espiritual de 1982 o la carpeta pòstuma de Les Quatre Estacions de 1988 que va acabar Abel Martín en solitari, conjuguen la música dels números que no existeixen amb la literatura precisa per a cada línia.

Totes les carpetes van acompanyades de textos literaris, experimentals, avantguardistes, clàssics o místics. Pedro Laín Entralgo, Julio Campal, José Miguel Ullán, Edmond Jabés, els poetes àrabs de Granada, Gabriel Miró, els salms bíblics o Sant Joan de la Creu presentats al seu torn per Rafael Alberti, Gerardo Diego, Vicente Aleixandre, Juan Cantó o Vicente Aguilera Cerni, paraules penjades en les formes i colors que inspiren a les ànimes el desig de quedar-se allí i prendre seient.

La mostra composta per tres planxes i un rotlle de paper interminable formen part de la creació més recent de l'artista xinesa on evoca els seus viatges a través de les muntanyes xineses sagrades; rotlles de paper i tinta xinesa de grans proporcions que es despleguen allargant-se a mode de manantials en els espais on intervingué. En l'exposició "Metamorfosi", Bingyi recorre als jocs de llums i ombres, taques suaus i delicades, pròpies de la poètica del haiku, on l'artista gusta desenvolupar-se, al manifestar el seu asombro i arrobo que li produeix la contemplació de la natura.

Des de finals dels anys 60 fins a la dècada dels 90, els principals autors espanyols van treballar amb Íbero-Suïssa. Eusebio Sempere va ser el primer d'ells en conéixer aquesta tècnica. Els artistes, amb un clar compromís antifranquista, van utilitzar la serigrafia, com a mitjà per a difondre tant les seues inquietuds ideològiques com la seua art.

Durant dècades, la família de José Llopis ha conservat part del material imprés, des d'estampes dedicades a proves numerades i firmades, cartells, proves de taller, de color i estampes incompletes que van quedar fora de l'edició. Material que hui ens permet entendre el procés de creació dels artistes i els tècnics del taller i que resulta de gran interés per a especialistes i investigadors de l'àmbit de l'obra gràfica contemporània.

La mostra està composta per 46 peces, dos d'elles del MACA. 44 serigrafies i 1 obra original. A més de material documental, cartes, dibuixos, pantalles, fotografies.... i una selecció de cartells també estampats en serigrafia.

Primera exposició de producció pròpia del MACA, realitzada en col·laboració amb el Centre d'Art Tomás i Valiente, CEART de Fuenlabrada. Esta mostra convida a establir un joc de paral·lelismes introduint el factor temporal i aprofundint en la temàtica que acentua els seus valors estètics. Un mateix tema desenvolupat en moments estètics diferents de la seua trajectòria artística donen com a resultat suggerents parelles d'obres en les quals Tàpies s'enfronta a si mateix oferint distintes visions entre l'artista d'ahir i quasi d'hui, sempre amb el denominador comú de la intensitat, la força. Amb el pas del temps eixa energia, eixe vigor en la gestualitat, es fan més latents. El seu traç contundent pareix acompanyat d'un braç i un cor cada vegada més jóvens. No és necessari fer una retrospectiva per a observar esta realitat ja que qualsevol de les seues peces la conté.

Les peces elegides són d'una gran diversitat tècnica: des de les característiques tècniques mixtes a base de matèria sobre tela o taula, col·latges d'objectes o textures, pintura sobre tela, ensamblatges o grafit sobre paper.

L'exposició integra també un ensamblatge sobre terra chamotada, és a dir, una de les famoses peces ceràmiques de l'artista. La diversitat tècnica resulta evident i, no obstant això, la sensació unitària del conjunt és del mateix mode clarament perceptible. La nostra visió com a espectadors actuarà com el muntatge en paral·lel i saltarà d'una pintura a una altra per a trobar les coincidències i extraure els nous significats que sense dubte, sorgeixen més allà de la contemplació aïllada d'una obra en particular. En conjunt l'obra exposada resulta impactant, no sols pel caràcter de la seua iconografia, (duals, complementaris, contradictoris) sinó també per l'autèntica lluita que s'estableix entre l'obscuritat i la llum que no obeix de manera exclusiva a l'herència tenebrista o la pintura barroca espanyola. Temes capitals com l'amor, i el dolor o la vida i la mort són els que estan més presents en l'obra de Tàpies.

Les obres d'aquesta exposició confronten l'espectador amb la presència física de la pintura. En els seus components visibles —forma, color i línia— es troba tota la seua capacitat persuasiva. La seua materialitat es percep com un aconteixement visual que sorgeix del pla pictòric i que actua com una energia que envolta l'espectador i el implica emocionalment. En el segle xx la pintura es va alliberar de la seua funció imitativa i representativa del món visible i es va convertir en una realitat en si mateixa. L'abstracció la va portar a emprendre un viatge d'exploració de la superfície plana del quadre i de les seues propietats físiques durant el qual es va desposar de tot allò que no fora objectiu.

En eixe procés la pintura va adquirir vida pròpia. Les obres d'aquesta exposició confronten l'espectador amb la presència física de la pintura. En els seus components visibles —forma, color i línia— es troba tota la seua capacitat persuasiva. La seua materialitat es percep com un aconteixement visual que sorgeix del pla pictòric i que actua com una energia que envolta l'espectador i el implica emocionalment. La pintura abstracta forma part d'aquest món en constant canvi i el seu llenguatge visual no posseeix significats permanents. Sempre serà sensible a diferents mirades i a la seua relació amb l'espectador.