Organitza: Consorcio de Museos i Museu d'Art Contemporani d'Alacant

Col·labora: Ajuntament d'Alacant

Comissari: Luis Gordillo i Rosa María Castells

"En els anys setanta vaig emprar la fotografia en blanc i negre amb nombrosos propòsits, però potser el més important i el que he mantingut al llarg del temps, és el d'analitzar els elements orgànics de la pintura, neutralitzant i cosificant el gest.

En l'actualitat intente crear espais en els quals la pintura i la fotografia dialoguen i interactuen entre si; intente articular maneres per a l'expansió de la fotografia en la meua obra.

Em segueix interessant primordalment la pintura com a interrogació corporal; no obstant això, la intervenció tècnica de la fotografia crea una tensió dialèctica, un espai mental en creixement".

Luis Gordillo Més informació en la nota completa.

Organitza: Museu d'Art Contemporani d'Alacant i Regidoria de Cultura

Col·labora: Diputació d'Alacant

Juana Francés

(Alacant, 1923 - Madrid, 1990) és una de les artistes més contundents de la trajectòria plàstica espanyola del segle XX; membre fundadora i l'única dona del grup El Paso, va ser sempre una creadora de caràcter fort i sensibilitat extrema no sempre reconeguda.

Presentem obres de la "Col·lecció Juana Francés", llegat de l'artista a aquest Museu. Està composta per més d'un centenar d'obres entre dibuixos, pintures, caixes, torres, serigrafies i litografies que recorren totes les seues etapes creatives: des de les primeres obres figuratives a les deslluïdores peces informalistes que van donar pas a les seues obres més radicals: les "caixes", on reflexiona sobre la deshumanització de l'home. La recerca de l'harmonia i de l'equilibri, a través del maneig del color, es materialitza en els subtils papers de fons submarins, per a reprendre de nou, al final de la seua vida, el gest i la matèria.

Fons del Museu Esteban Vicente de Segòvia.

Organitza: Museu d'Art Contemporani d'Alacant i Museu Esteban Vicente de Segòvia.

El Museu d'Art Contemporani Esteban Vicente, inaugurat en abril de 1998, alberga una col·lecció de 153 obres de l'artista Esteban Vicente (Turégano, Segòvia 1903 – Long Island, New York, 2001), membre d'un dels moviments més importants de la segona meitat del segle XX com va ser l'Expressionisme Abstracte Americà.

Esta col·lecció, donada generosament per l'artista, abarca tota la seua trajectòria artística i vital i és un punt de referència fonamental per als investigadors i estudiosos interessats en l'època.

El títol de l'exposició Esteban Vicente. La pintura té que ser pobra fa al·lusió a un text escrit per l'artista, originalment en anglès "Painting should be poor" que ens parla sobre el procés de creació d'una obra d'art i sobre el significat de la seua pintura. La mostra comprén una selecció de 27 obres de la Col·lecció Permanent del Museu d'Art Contemporani Esteban Vicente que permet fer un recorregut per l'evolució de l'artista en les seues diferents etapes creatives. Més informació en nota completa

La Col·lecció Art Segle XX va ser donada per l'artista alacantí Eusebio Sempere a la ciutat d'Alacant per a inaugurar el 5 de novembre de 1977 el Museu de La Assegurada, un dels primers museus d'art contemporani d'Espanya. Fa ara 40 anys. Fundar un museu en plena transició democràtica era un fet polític en si mateix: el de Sempere era una actitud i una convicció. Donar la seua col·lecció privada va ser conseqüència d'un profund compromís amb l'art contemporani. Un acte de fe extremadament generós que tal dia va convocar a les personalitats artístiques més importants junt a un Sempere pletòric convençut de la transcendència del seu gest.
Hui, la Col·lecció Art Segle XX constituïx el pilar bàsic del MACA, Museu d'Art Contemporani d'Alacant. Una col·lecció excel·lent, amb vocació internacional, coherent i eficaç, que guarda les millors obres dels protagonistes de gairebé totes les tendències artístiques de l'art del segle XX. Està composta per 177 obres de 117 artistes entre pintures, escultures, dibuixos i obra gràfica que s'han anat mostrant, al llarg de la història i per diversos motius, de forma fragmentària.
Mai fins ara s'havia mostrat completa al mateix temps. I aquest 40 aniversari és un bon motiu per a això. Ocupant la Planta Baixa i la Planta Primera podem descobrir la gran importància d'aquesta Col·lecció Art Segle XX. Les 177 peces, els 117 artistes amb el mateix objectiu que el seu fundador: facilitar l'accés del públic a l'art contemporani. Més informació en la nota completa.

La ciutat és un dels símbols més característics de la societat moderna. Les ciutats són la punta de llança de les experiències més destacades i dels comportaments més audaços, el lloc de màxim desenvolupament de les arts. Per això, són molts els artistes que tenen com a element central dels seus treballs la vida en les ciutats, unes ciutats enteses (sovint) com un collage de multitud de records i vivències discontinues i fragmentades, com un laberint confús en el qual els habitants es creuen immersos cadascun en els seus propis pensaments.

La idea central d'aquesta exposició és mostrar obres que ens permeten conèixer les múltiples visions, els diferents espais i la gran quantitat d'existències humanes que han conformat la vida en les ciutats en l'últim segle, a través d'obres de la col·lecció de l'IVAM. La institució guarda entre els seus fons la més àmplia i completa visió que sobre aquest tema es pot trobar en un museu espanyol. L'interès és mostrar-ho més enllà de les seves sales, com a exposició temporal en el MACA, Museu d'Art contemporani d'Alacant contribuint així a la difusió dels fons i redefinint els acords de col·laboració entre les institucions, IVAM i MACA i entre administracions, Generalitat Valenciana a través de la Conselleria d'Educació, Investigació, Cultura i Esport i l'Ajuntament d'Alacant. Més informació en la nota completa.

La instal·lació, de mesures variables, està composta per 14 trípodes de ferro, en sis dels quals
pengen suspesos cinturons de seguretat recoberts de pols de grafit; en tres, pengen uns
cons de cautxú subjectats per barres metàl·liques i quatre es disposen buits.
Es tracta d'una de les obres més hermètiques i de més rigor constructiu de l'artista valenciana en la
qual subjau un trasfons narratiu. Busco, explica, "provocar sensacions d'inestabilitat, que
cada objecte realitzat no mulla amb la seua representació. No existeix res estàtic, ni tan sols nosaltres
mateixos. M'interessa que això tinga projecció en l'escultura; per això les sensacions que desitge
provocar no són tan escultòriques com humanes".
Trípodes, cinturons de seguretat i pous sense fons sembla un bosc, un paisatge inundat de
boira espessa i fosca en el qual és impossible transitar. Una realitat invisible i insondable. I en el
bosc, una sèrie de pous sense fons on resideix l'ànima en una fonda sima d'aigua fosca i
negra. Un exemple de paisatge conceptual, sense intenció alguna de crear bellesa, en l'estela del
minimal, una escultura allunyada de l'acadèmic: d'un trípode metàl·lic, fred, penja un con negre
de cautxú inclinat. El negre opac i els brillos metàl·lics freds i brillants contrasten aquesta rigidesa
geomètrica amb una geometria menys estricta, la del cucurutxo d'aparença més manual. Cal
assomare per a veure el fons. I no assustar-se. Més informació en la nota completa.

La primera Ciutat de Miquel Navarro va ser exposada en 1974 en el Col·legi d'Arquitectes de
València. Des de llavors, l'escultor es va especialitzar en aquestes instal·lacions, paisatges escultòrics
compostos per muntatges de xicotets elements variables en sèrie, construint així paisatges
urbans. En aparent contradicció, Navarro construïx ciutats com a forma de fer paisatge.
I aquesta obsessió per la ciutat com a matèria plàstica s'explica des de la seua biografia. Miquel Navarro
naix a Mislata, una ciutat pròxima a València amb una gran extensió d'horta.
L'artista va ser testimoni de la desaparició del paisatge rural conquistat poc a poc per la metròpoli,
per l'expansió urbana de la capital al temps que desapareixia al ritme desenfrenada de la
industrialització. La ciutat anava invadint el paisatge rural.
Des dels anys 70, Miquel Navarro construïx ciutats, xicotetes o grans instal·lacions que
estenen, en superfície i a vista de pardal, desenes, centenars o milers de peces en fusta, terracota,
plom, zinc o vidre de distints tamanys i que configuren un paisatge metafísic. Paisatge com a
reflexió del món que ens envolta però també sobre la nostra pròpia mirada o forma de mirar eixe
món que ens envolta. Miquel Navarro ha sabut desenvolupar una manera d'aproximar-se al
fenomen artístic extraordinàriament singular en el context de l'escultura occidental
contemporània. Més informació en la nota completa.

La Col·lecció Fundació Caixa Mediterrani està composta per 213 obres d'art. Pintura, dibuix, escultura, fotografia, vídeo, instal·lacions, tècniques digitals… que recorren l'obra de 126 artistes imprescindibles en el panorama espanyol contemporani, des de la transició democràtica fins als nostres dies. La Col·lecció està dipositada en el MACA, gràcies al conveni subscrit per l'Ajuntament d'Alacant i la Fundació Caixa Mediterrani.
La representació del paisatge en la pintura constitueix un gènere clàssic que té el seu origen en la Holanda burgesa del segle XVII gaudint immediatament d'èxit. Naturaleses educades o dominades per l'home, marines, panoràmiques vedutes del settecento, paisatges sublims del romanticisme, atormantats, somniats, existents o reals…. El paisatge ha estat una forma de manifestar la posició de l'home en el món. Es tracta d'un gènere tan imbricat en la tradició clàssica que es revela com un dels camps d'investigació més fèrtils i productius de l'art contemporani. Un gènere carregat de nous significats.
El paisatge no és la naturalesa o el lloc que s'observa sinó una construcció cultural per a la qual és necessària la interpretació. El paisatge es construeix en el mateix moment que s'observa. Només existeix a través de la mirada i el pensament. I cal observar tant allò visible com allò invisible.
Tot Paisatge és ficció reuneix una sèrie d'obres que tenen en comú reflexionar entorn del paisatge i la seua representació contemporània. Una àmplia selecció d'artistes que des de diferents òptiques i a través de diverses tècniques han atorgat al paisatge un paper protagonista en les seues obres. Pintures, escultures, dibuixos, fotografies, instal·lacions i vídeos conformen aquesta mostra en tant que interpretem de forma subjectiva el paisatge, mentre generem consciència social, preocupació per la intervenció de l'home, descobrim el passat, parlem del temps viscut, de les persones que habitaren, de la memòria del lloc… tot això mentre anyorem el paradís perdut. Més informació en la nota completa

Esta selecció d'obres de la Col·lecció CIRCA XX porta per títol HETEROTOPIES, un neologisme encunyat en 1967 pel filòsof francés Michel Foucault, que va construir a partir dels vocables grecs "heteros" (diferent) i "topos" (lloc), com a denúncia de l'interés de la història només pel temps. El concepte de HETEROTOPIA reivindica el món contemporani per excel·lència, una època on l'espai és heterogeni, simultani, juxtaposat on conviu el pròxim i l'allunyat, l'un al costat de l'altre i el dispers; on trobem eixos "llocs altres" en els quals els elements repartits a través del temps conformen un conjunt de relacions, un mapa de xarxes i sinergies, un entrecreuament fatal del temps amb l'espai.
Per a Foucault un museu o una biblioteca és un lloc heterotòpic, un contraespai que aglutina espais contraposats que s'organitzen sense lògica alguna, generant "un lloc sense lloc" on el temps no cessa d'amontonar-se i d'encaramar-se sobre si mateix. Una col·lecció d'obres d'art tal com és CIRCA XX, respon a eixe mateix concepte: la idea d'acumular tot, de constituir una mena d'arxiu general, la voluntat de tancar en un lloc totes les etapes, totes les formes, tots els temps que estan al seu torn fora d'època… una mena d'acumulació perpètua i indefinida del temps en un lloc inamovible…
Revisar eixe lloc on coexisteixen diverses utopies contradictòries és l'interés d'aquesta exposició. Conceptes aparentment discordants que conviuen tornant-se penetrables: espai/temps, òptic/cromàtic, perceptiu/no visible; finit/non finit… A través de connexions transgeneracionals proposem una lectura sense cronologia. Només per a mirar.
Artistes primers vinculats amb les avantguardes artístiques que busquen l'essència de les formes desterrant l'superflu i retrocedint l'andada fins a arribar a l'origen, al fonament de les formes per a ser testimonis de les conjugacions del negre i de les dissipacions de la transparència. Més informació en la nota completa
Altres artistes experimenten amb el color i la geometria: la lògica formal i la tradició constructiva es conjuga amb la computació i les noves tecnologies proposant jocs visuals, efectes òptics concrets, dinàmics, tan virtuals com perceptibles sotmesos a un ritme frenètic establit per la repetició i la interacció dels colors.
I transformant la percepció, posant l'èmfasi tant en allò que es veu com en el que es suggereix, artistes últims anuncien entorns freds i distants sotmesos al fet mateix de veure o no veure, deslumbrats pel color o per la seua absència, travessats per una llum cegadora pròxima a la invisibilitat que construeix un estat mental en permanent desenfocament, una atmosfera artificial que plasma l'abstracció de la realitat.
Les HETEROTOPIES construïdes a temps i espai real són els llocs on es compleixen les utopies. Més informació en la nota completa.

Espais de resistència reuneix una sèrie d'obres que busquen espectadors crítics. Qüestionant la realitat social i política, la societat de consum, els mitjans de comunicació, la publicitat, la ciutat, l'espai públic i la presència del poder i els seus mecanismes d'inclusió i exclusió social, aquests artistes plantegen obres incòmodes, àcides, provocatives… Una proposta transversal on el procés de creació artística es converteix en la pròpia obra o que construeix i deconstrueix una realitat fragmentària.
A través de nous formats, llenguatges, suports i tècniques contemporànies, vídeo, fotografia, instal·lació, programes informàtics o fins i tot a través de la pintura i l'escultura, les obres mostrades reclamen sempre un espectador actiu i compromès. Hereves de les pràctiques conceptuals desenvolupades a Espanya, especialment a Catalunya i Andalusia als anys 60 i 70 i amb una forta càrrega lingüística, aquestes obres dibuixen un paisatge de transgressió dels comportaments artístics que arriba a desmaterialitzar l'art o a construir-lo amb arxius, documents, fragments d'imatges, objectes quotidians, materials pobres com la pols o les colilles i cachivaches estranys que adquireixen altres significats. Més informació a la nota completa