Anatxu Zabalbeascoa (Barcelona, 1966) ha dedicat la seua vida professional a contar com vivim el món a través dels espais que habitem, els objectes que elegim i els materials que ens rodegen. És una de les veus més reconegudes del periodisme cultural a Espanya, especialitzada en arquitectura, disseny i art contemporani. Amb una mirada aguda i una escriptura clara, ha sabut convertir el disseny en una narrativa accessible, sense perdre rigor ni profunditat.

Va estudiar Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona i va completar la seua formació en Història de l'Art a The School of the Art Institute of Chicago, la qual cosa va marcar per sempre la seua doble vocació: informar i analitzar. Des de fa més de 25 anys escriu en el diari El País, on ha consolidat una columna imprescindible per a arquitectes, dissenyadors i lectors curiosos. En els seus articles, Zabalbeascoa no només analitza la forma, també busca el trasfons social, cultural i emocional del disseny.

Autora de més d'una dotzena de llibres, ha abordat temes tan variats com el disseny espanyol contemporani, l'arquitectura sostenible, el paper de la dona en l'arquitectura o les cases com a reflex dels nostres somnis. Però sempre amb un fil conductor: el disseny com a espill de la societat.

El MACA obri les seues portes a l'estudi i anàlisi de l'arquitectura contemporània a través del material més sensible: els dibuixos, els plànols, les maquetes… el món de les idees. La taula de l'arquitecte és un cicle de trobades en torn a l'art i l'arquitectura al voltant d'una taula on s'han dibuixat molts projectes. Un tauler, un paper, la tensió: traços i línies, tintes que pertanyen a la seua memòria que ara es desvetllen per a acostarnos als creadors d'espais. Les seues arquitectures, les seues influències, els seus orígens, la trastienda de les seues ànimes perquè la taula de l'arquitecte continue dibuixant... i nosaltres, aprenent. El MACA, Museu d'Art Contemporani d'Alacant, després de deu anys d'existència posa de manifest la necessitat imprescindible i urgent de buscar nous espais. Per al públic que el visita i el viu; espais per a les col·leccions tant per a l'exhibició de les obres com per a l'emmagatzematge amb seguretat i garanties; espais per a la restauració i conservació de les peces, espais per a les activitats que es desenvolupen en el museu que han hagut d'ocupar llocs no pensats per a elles, restant-los eficàcia i comoditat; espais per a la biblioteca i arxiu on la documentació i la consulta puga ser reservada; espais per al personal que l'habita; espais inclusius i accessibles per a tots els públics que afavorisquen visites experiencials i significatives. Adequar l'arquitectura als usos que s'ha vingut donant als espais en les diferents activitats i programes o conformar els espais necessaris per a eixos activitats i les que puguen inventar-se.

Comptar amb espais per a l'oci, la restauració i la botiga. Per al descans, el sosiego, la reflexió, investigació i el gaudi. Per a l'acció i l'agitació intel·lectual. En definitiva, créixer i millorar els serveis del museu pensant en les persones que el viuen. I en les coses que passen.

El MACA obri les seues portes a l'estudi i anàlisi de l'arquitectura contemporània a través del material més sensible: els dibuixos, els plànols, les maquetes… el món de les idees. La taula de l'arquitecte és un cicle de trobades entorn de l'art i l'arquitectura al voltant d'una taula on s'han dibuixat molts projectes. Un tauler, un paper, la tensió: traços i línies, tintes que pertanyen a la seua memòria que ara es desvetllen per a acostar-nos als creadors d'espais. Les seues arquitectures, les seues influències, els seus orígens, la trastienda de les seues ànimes perquè la taula de l'arquitecte continue dibuixant... i nosaltres, aprenent.Antoni González Moreno-Navarro ha sigut durant més de quatre dècades una de les figures més

rellevants en el camp de la conservació del patrimoni arquitectònic. L'aportació teòrica d'Antoni González ha sigut fonamental per a la difusió d'un concepte més ampli i complet d'"autenticitat" del patrimoni construït. També va tindre un caràcter pionera en el seu moment la seua defensa que una visió de l'"autenticitat" excessivament cenyida a la materialitat de l'edifici suposa una amenaça per a la conservació dels principals valors dels edificis o conjunts a conservar. D'aquesta manera, Antoni González ha sigut un defensor de la restauració no sols com a conservació material, sinó com a un procés que respecta els valors arquitectònics, històrics i comunitaris de les obres

en les quals intervé.Al iniciar-se la intervenció, del xicotet temple romànic només quedaven els restes ruïnosos dels seus murs, sobre els quals s'havien construït altres en època moderna. Després d'efectuar l'excavació arqueològica i els estudis històrics i constructius de l'edifici, es va plantejar una restauració que fes intel·ligible la seua evolució quant a ús, forma i sistemes constructius. Dos criteris generals regirarien la restauració: devolver a l'edifici la seua condició arquitectònica i recuperar episodis formals i constructius de la seua història sense privar una època en detriment de les altres.

El MACA obri les seues portes a l'estudi i anàlisi de l'arquitectura contemporània a través del material més sensible: els dibuixos, els plànols, les maquetes… el món de les idees. La taula de l'arquitecte és un cicle de trobades entorn de l'art i l'arquitectura al voltant d'una taula on s'han dibuixat molts projectes. Un tauler, un paper, la tensió: traços i línies, tintes que pertanyen a la seua memòria que ara es desvetllen per a acostar-nos als creadors d'espais. Les seues arquitectures, les seues influències, els seus orígens, la trastienda de les seues ànimes perquè la taula de l'arquitecte continue dibuixant... i nosaltres, aprenent. Com a profund coneixedor, l'arquitecte Justo Oliva presentarà l'obra de Juan Guardiola Gaya, el protagonista de l'arquitectura turística de la ciutat.



Guardiola va nàixer a Reus el 1927 i es va titular el 1957 en l'Escola d'Arquitectura de Barcelona. El 1959 arriba a Alacant, on exerceix la seua professió. Realitza llavors la planificació del Primer Polígon de la platja de Sant Joan, la seua primera obra alacantina rellevant que confirma la important formació urbanística adquirida tant a Barcelona com a Madrid.

Guardiola importa l'equilibri de volums característic de les propostes urbanístiques holandeses dels anys 50 i es converteix en l'arquitecte fonamental per a entendre les construccions de la platja de Sant Joan, desenvolupant una arquitectura moderna que vol oblidar el període autàrquic.



L'ascendència catalana es troba fortament matisada per la personalitat de l'arquitecte i un aire neoplàstic amenitza el racionalisme i realisme de les façanes. Com li deia carinyosament el mestre Mitjans: cada una de les plantes d'aquells anys "pareix un quadre de Mondrian", adquirint un caràcter que va més enllà de la seua funció tècnica.

El MACA obri les seues portes a l'estudi i anàlisi de l'arquitectura contemporània a través del material més sensible: els dibuixos, els plànols, les maquetes… el món de les idees. La taula de l'arquitecte és un cicle de trobades entorn de l'art i l'arquitectura al voltant d'una taula on s'han dibuixat molts projectes. Un tauler, un paper, la tensió: traços i línies, tintes que pertanyen a la seua memòria que ara es desvetllen per a acostar-nos als creadors d'espais. Les seues arquitectures, les seues influències, els seus orígens, la trastienda de les seues ànimes perquè la taula de l'arquitecte continue dibuixant... i nosaltres, aprenent. El projecte museogràfic de Pinoso, MARMOL/LEVANTINA/TRADICIÓ, dut a terme per l'equip del taller Rocamora Arquitectura que dirigeix l'ilicitano Ángel L.Rocamora, va guanyar en 2014 el Premi Nacional Emporia d'Or en la categoria "Al millor muntatge d'una exposició no itinerant"; Emporia de Plata pel treball Exposició "Vins d'Alacant" realitzat en el MARQ, i finalista per "Deltebre I. Història d'un naufragi", realitzat en el MARQ i a Girona. Amb tres treballs ha sigut el despatx més guardonat en l'àmbit de la museografia nacional d'eixe any. Estos premis reconeixen aspectes constructius i de comunicació com la relació de l'espai amb l'ús, la relació entre la decoració i els valors de la marca, les millors solucions tècniques, la creativitat o el respecte pel medi ambient.

En una entrevista realitzada per a Información per M.J.Mora Ángel comentava: "Per a mi esta arquitectura temporal, eixe grau de temporalitat que acota el temps, la fa possible per a certs llocs i determinats ambients. Eixa seria, per exemple, una solució per a actuar en patrimonis com el Palmeral, amb actuacions que siguen reversibles. No és una arquitectura efímera, és una arquitectura on el temps és un paràmetre de disseny importantíssim"

El MACA obri les seues portes a l'estudi i anàlisi de l'arquitectura contemporània a través del material més sensible: els dibuixos, els plànols, les maquetes… el món de les idees. La taula de l'arquitecte és un cicle de trobades en torn a l'art i l'arquitectura al voltant d'una taula on s'han dibuixat molts projectes. Un tauler, un paper, la tensió: traços i línies, tintes que pertanyen a la seua memòria que ara es desvetllen per a acostar-nos als creadors d'espais. Les seues arquitectures, les seues influències, els seus orígens, la trastienda de les seues ànimes perquè la taula de l'arquitecte continue dibuixant... i nosaltres, aprenent. Francisco Leiva Ivorra, arquitecte i professor, que en 1998 fundà a Alacant, junt a Marta García Chico, Enginyera Agrònoma, el col·lectiu multidisciplinar obert Aranea. El seu treball està marcat per una especial sensibilitat per a reinterpretar contextos geogràfics i assumir reptes programàtics que tingueren a resaltar les particularitats de cada lloc amb una certa naturalitat en les solucions, senzilles, directes i orientades a crear rics paisatges emocionals.

La maqueta que presenta, realitzada pels seus alumnes d'Arquitectura de la Universitat d'Alacant, tingué el seu origen en l'estudi de l'espai de Cigarreres, però de ací passaren a concebre un projecte global de la franja costera d'Alacant. Segons paraules de Leiva, "Alacant gaudix d'una geografia privilegiada, però no té un projecte de ciutat que pose en valor els seus trets diferenciadors. Encara hi ha pendent una actuació sobre el seu front litoral i una revitalització dels seus hits topogràfics.

El parc central fruit de l'enterrament de les vies del tren i la seua connexió amb una sèrie de parcs lineals que abraçen la ciutat és una oportunitat que la ciutat no pot tornar a desaprofitar."

El MACA proposa en format de conversa, uns encontres en torn a l'art i l'arquitectura al voltant de la taula de l'arquitecte. En la Biblioteca del MACA, els últims dijous de cada mes, de gener a maig de 2015. _Este primer cicle constarà de diferents manifestacions. La primera i fonamental mostrar obres d'un arquitecte relacionat per la seua activitat vital i professional amb la província d'Alacant. El criteri de selecció estarà condicionat a la modernitat de les propostes entesa eixa modernitat, en primer lloc, en sentit cronològic, atenent a aquelles arquitectures i arquitectes que foren protagonistes i partícips en l'adveniment de la contemporaneïtat. L'exposició d'alguna maqueta permetrà oferir models tridimensionals reivindicant la maqueta com a arquetip, tal com defensaven els autors del Renaixement. I per a il·lustrar el procés complet de treball, es mostraran des dels esbossos i croquis preliminars als plànols del projecte i els apunts desenvolupats durant el procés de l'obra. Tot allò amb la finalitat última de comprendre i apressar de certa forma, l'espai construït. _Este primer cicle constarà de diferents manifestacions. La primera i fonamental mostrar obres d'un arquitecte relacionat per la seua activitat vital i professional amb la província d'Alacant. El criteri de selecció estarà condicionat a la modernitat de les propostes entesa eixa modernitat, en primer lloc, en sentit cronològic, atenent a aquelles arquitectures i arquitectes que foren protagonistes i partícips en l'adveniment de la contemporaneïtat. L'exposició d'alguna maqueta permetrà oferir models tridimensionals reivindicant la maqueta com a arquetip, tal com defensaven els autors del Renaixement. I per a il·lustrar el procés complet de treball, es mostraran des dels esbossos i croquis preliminars als plànols del projecte i els apunts desenvolupats durant el procés de l'obra. Tot allò amb la finalitat última de comprendre i apressar de certa forma, l'espai construït. _La taula de l'arquitecte, una taula de 1912, real i present (dipositada en el MACA pel seu propietari Alfonso Navarro Guzmán), serveix de sustent ideològic per a vincular les mostres i servirà de suport material a les maquetes per a poder recórrer, mentre somiem, l'espai imaginat. _La taula de l'arquitecte, una taula de 1912, real i present (dipositada en el MACA pel seu propietari Alfonso Navarro Guzmán), serveix de sustent ideològic per a vincular les mostres i servirà de suport material a les maquetes per a poder recórrer, mentre somiem, l'espai imaginat. L'obra encara participa dels principis higienistes assumits pels arquitectes de la modernitat, en resposta a una sensibilització social que es dirigí cap a temes de salubritat després de les epidèmies decimonòniques. Així, a més de l'elecció del solar idoni, l'orientació i la ventilació es converteixen en factors determinants per a un projecte complex, executat en dues fases autònomes: primer el Sanatori (cos central amb ala quirúrgica) i després la Casa de Repòs (ala annexionada). S'enfatitza la dimensió horitzontal, extensiva i meditada, que obeeix al compliment d'un programa funcional múltiple. Este atén prioritàriament a unes condicions òptimes de solellament per als malalts, però també a una economia pressupostària. La construcció es resol amb uns murs de càrrega convenientment preparats per a l'aïllament tèrmic i acústic.

Les favorables característiques del lloc, en la perifèria alacantina pròxima al mont Benacantil i front al mar, permeten incorporar la plàcida contemplació del paisatge al confort general, col·laborant en els processos terapèutics. Per altra part, la parcel·la defineix una alineació en eix respecte a una plaça rectangular on recau un hospital preexistent, tancant-se en pentàgon per a respectar el traçat de dos carrers secundaris entre els quals estava la zona ajardinada, anterior a les ampliacions més recents alienes a les intencions del projecte original i que, en l'actualitat, impedeixen observar a distància els fronts meridionals.

L'edifici té sis plantes –l'última destinada a terrassa solàrium, segons manaven els cànons– i aprofita la topografia per a allotjar en el nivell intermedi l'accés principal, lleugerament desplaçat a fi de trencar el principi acadèmic de simetria. Les circulacions es produeixen per corredors perimetrals, acusant enllaços curvos de transició entre uns cossos prismàtics que mostren recursos adequats per a combinar necessitats funcionals amb resultats expressius. La imatge remit al període de formació del seu autor perquè, no apreciant-se concessions pròpies de l'autarquia, el llenguatge és escuet i certes iconografies, com la dels buits circulars d'eco nàutic o la del remat corbusierano de la façana nord, delaten la procedència moderna dels seus gustos, més allà d'altres exigències.

Carmen Jordá Such

El MACA proposa en format de conversa, uns encontres en torn a l'art i l'arquitectura al voltant de la taula de l'arquitecte. En la Biblioteca del MACA, els últims dijous de cada mes, de gener a maig de 2015. _Este primer cicle constarà de diferents manifestacions. La primera i fonamental mostrar obres d'un arquitecte relacionat per la seua activitat vital i professional amb la província d'Alacant. El criteri de selecció estarà condicionat a la modernitat de les propostes entesa eixa modernitat, en primer lloc, en sentit cronològic, atenent a aquelles arquitectures i arquitectes que foren protagonistes i partíceps en l'adveniment de la contemporaneïtat. L'exposició d'alguna maqueta permetrà oferir models tridimensionals reivindicant la maqueta com a arquetip, tal com defensaven els autors del Renaixement. I per a il·lustrar el procés complet de treball, es mostraran des dels esbossos i croquis preliminars als plànols del projecte i els apunts desenvolupats durant el procés de l'obra. Tot allò amb la finalitat última de comprendre i apressar de certa forma, l'espai construït. _Este primer cicle constarà de diferents manifestacions. La primera i fonamental mostrar obres d'un arquitecte relacionat per la seua activitat vital i professional amb la província d'Alacant. El criteri de selecció estarà condicionat a la modernitat de les propostes entesa eixa modernitat, en primer lloc, en sentit cronològic, atenent a aquelles arquitectures i arquitectes que foren protagonistes i partíceps en l'adveniment de la contemporaneïtat. L'exposició d'alguna maqueta permetrà oferir models tridimensionals reivindicant la maqueta com a arquetip, tal com defensaven els autors del Renaixement. I per a il·lustrar el procés complet de treball, es mostraran des dels esbossos i croquis preliminars als plànols del projecte i els apunts desenvolupats durant el procés de l'obra. Tot allò amb la finalitat última de comprendre i apressar de certa forma, l'espai construït. _La taula de l'arquitecte, una taula de 1912, real i present (dipositada en el MACA pel seu propietari Alfonso Navarro Guzmán), serveix de sustent ideològic per a vincular les mostres i servirà de suport material a les maquetes per a poder recórrer, mentre somiem, l'espai imaginat. _La taula de l'arquitecte, una taula de 1912, real i present (dipositada en el MACA pel seu propietari Alfonso Navarro Guzmán), serveix de sustent ideològic per a vincular les mostres i servirà de suport material a les maquetes per a poder recórrer, mentre somiem, l'espai imaginat. A més de la pròpia dedicació a l'obra, Vicente Vidal també ha mostrat una singular faceta d'arquitecte compromés amb Alcoi, la seua ciutat adoptiva. Junt amb Luis Armiño va realitzar una sèrie d'intervencions urbanes que antecediren al Pla ARA (Arquitectura i Rehabilitació d'Alcoi), ideat per a rehabilitar les zones degradades del centre històric i per a dotar de parcs els distints barris. Durant la primera etapa democràtica d'Alcoi renovaren la plaça Major i la plaça d'Espanya (1983), i treballaren en el centre històric d'Alcoi amb projectes de vivendes en la Torre de Fraga i Barbacana (1988), este últim junt a Francisco Picó Silvestre. Altres actuacions que construïren la identitat de la ciutat foren el disseny del mobiliari urbà tan característic d'Alcoi: les faroles, les papereres, l'enramada i les rígoles i imbornals de fundició, que tenen la virtut d'haver sigut assimilades pels ciutadans com el reflex d'una herència industrial.

Arquitecte nascut a Elda, Alacant. Recorda quan de xiquet acompanyava al seu pare i a sa mare, venedors ambulants, en el seu recorregut pels pobles alacantins. Inicià els seus estudis en el seu poble, Elda, després de l'assentament de la seua família al front d'una xicoteta botiga de teixits. Allí els dissabtes li tocava empaquetar, descarregar les mercaderies, recollir els fils i fer recats amb ajuda d'una carretilla. Aleshores l'arquitectura era ja per a ell com el seu gran somni daurat, i, fent cas omís que allò era una meta només per a classes privilegiades, se'n va anar amb 15 anys a una pensió de Barcelona, on va fer el preuniversitari i va ingressar en l'Escola d'Arquitectura. Després de terminar els seus estudis a Madrid, que compatibilitzà amb xicotets treballs en els despatxos de Javier Carvajal i Fernández Alba, se'n va anar amb una beca a Roma, on va acometer un estudi sobre els sòls i els paviments de la capital italiana. Una vegada de tornada a Espanya, s'instal·la a Alacant per a ajudar econòmicament a la seua família. Reconeix que ha tingut molta sort en la seua vida i amb la seua carrera professional, que li ha permés fer quasi tot tipus d'obres. Urbanitzacions, polideportius, habitatges socials, restauracions d'edificis antics, un tanatori i un centre de recerca d'Explosius Río Tinto, conformen algunes de les obres realitzades pels seus estudis de Madrid i Alacant. Pare de cinc fills, pareix que té tot el temps del món. Li agrada tot, des de llegir a pintar i oïr música. Ha practicat l'atletisme, de jove fins i tot va guanyar algun campionat, té una yeguada, organitza concursos hípics i pertany a la Fundació Eusebio Sempere, a Alacant. Potser ho arrossegue des de la seua experiència com a venedor ambulant; el cert és que Alfonso Navarro, un home que es qualifica de lluitador i inconformista, fa gala d'una gran facilitat per a projectar el que considera una enorme valia professional i gaudir de l'atractiu i l'emoció sense límits que li suposa la dedicació a l'arquitectura.

Pocs arquitectes hi ha en la província d'Alacant durant la segona meitat del segle XX la seua obra ha tingut tanta fortuna professional i crítica. A una capacitat de projectació extraordinària se li uneix des del primer moment la possibilitat d'executar grans encàrrecs amb un fort impacte urbà que, gràcies a la promoció de les capes més cultes de la burgesia industrial ilicitana, les institucions públiques i l'Església, contribuïren a la definició de la moderna ciutat d'Elx.

Ha sigut president del Patronat del Misteri d'Elx (1988-1998), professor de la nova Escola d'Arquitectura d'Alacant i vocal del Col·legi d'Arquitectes. La seua activitat com a arquitecte ha sigut llarga i intensa, propiciada per la prematura mort en accident de trànsit el 1968 del seu pare, l'arquitecte Antonio Serrano Peral. Sap utilitzar la seua joventut i capacitat creadora per a portar un estudi que, amb nombrosos encàrrecs i obres deixats per aquell sense terminar, comptava amb la col·laboració d'excel·lents delineants i aparelladors, tenia un arxiu professional ben sistematitzat i una cuantiosa biblioteca d'arquitectura. La incorporació al mateix del seu germà Andrés i el seu nebot Antonio (i, posteriorment, dels arquitectes Fernando Valderrama i Beatriz Serrano), en unes dècades de gran activitat constructora a Elx, intensificà les seues possibilitats, desenvolupant una arquitectura arrelada en l'Escola de Madrid, però relacionada, quelcom eclècticament, amb la coetània desenvolupada a Europa. PREMI A LA TRAJECTÒRIA PROFESSIONAL 2023

Un arquitecte centrat en la seua ciutat

Pocs arquitectes hi ha en la província d'Alacant durant la segona meitat del segle XX la seua obra ha tingut tanta fortuna professional i crítica. A una capacitat de projectació extraordinària se li uneix des del primer moment la possibilitat d'executar grans encàrrecs amb un fort impacte urbà que, gràcies a la promoció de les capes més cultes de la burgesia industrial ilicitana, les institucions públiques i l'Església, contribuïren a la definició de la moderna ciutat d'Elx.

Ha sigut president del Patronat del Misteri d'Elx (1988-1998), professor de la nova Escola d'Arquitectura d'Alacant i vocal del Col·legi d'Arquitectes. La seua activitat com a arquitecte ha sigut llarga i intensa, propiciada per la prematura mort en accident de trànsit el 1968 del seu pare, l'arquitecte Antonio Serrano Peral. Sap utilitzar la seua joventut i capacitat creadora per a portar un estudi que, amb nombrosos encàrrecs i obres deixats per aquell sense terminar, comptava amb la col·laboració d'excel·lents delineants i aparelladors, tenia un arxiu professional ben sistematitzat i una cuantiosa biblioteca d'arquitectura. La incorporació al mateix del seu germà Andrés i el seu nebot Antonio (i, posteriorment, dels arquitectes Fernando Valderrama i Beatriz Serrano), en unes dècades de gran activitat constructora a Elx, intensificà les seues possibilitats, desenvolupant una arquitectura arrelada en l'Escola de Madrid, però relacionada, quelcom eclècticament, amb la coetània desenvolupada a Europa.

Arquitectures públiques de qualitat

A Elx realitza: el Col·legi Públic El Palmeral (1969), a base de pavellons aïllats, amb una gràcil estructura metàl·lica vista i blocs de formigó blanc vistos, en un dels cèlebres horts de palmeres; el conjunt residencial-comercial Caserna Vella (1971-1976), centrat per una plaça pública, amb els seus movits volums italianitzants i la seua torre en cantonada, acabats en cridaneres colors blanc, blau i granat, que canvià la toponímia, ara coneguda com a Pisos Blaus; dos edificis comercials i d'habitatges en la Glorieta (1973), amb delicats paraments en marbre rosa entregats a una estructura metàl·lica vista que recorda el neoliberty milanés i les prairie houses de Wright; diversos col·legis realitzats com a arquitecte escolar i vocal de la Junta de Construccions, entre ells el Candalix, resultat de rehabilitar una antiga fàbrica de calçat (1985), el Miguel de Cervantes (1979), premiats pel Col·legi d'Arquitectes, la guarderia de la CAM (Premi Palas Atenea 1984), i altres, formalitzats amb diversos models que repeteix intel·ligentment; el mercat del Pla de Sant Josep (1974), peça brutalista, única en la província, lamentablement enderrocada.

Són també molt destacables les seues restauracions com el Ajuntament (1970-1980), la basílica de Santa Maria (1980-1997), l'ermita de Sant Sebastià, el palau d'Altamira per al Museu Arqueològic (1980-2009), els banys àrabs i l'Asil de vells.