Antes del Arte va ser un grup d'artistes format a València, a finals de la dècada dels seixanta del segle passat, la trajectòria del qual gaudeix d'una importància singular en el decurs que ha seguit l'art contemporani espanyol. L'interés de les seues investigacions radica en la seua especial aproximació a la relació entre l'art i la ciència; o, més aviat, a la consideració tendent, en termes conceptuals, a la indiferenciació de les possibilitats d'acció entre ambdós camps del coneixement.L'exposició plantejada constituïx una mirada retrospectiva sobre la curta, encara que tremendament intensa, andadura d'aquest col·lectiu artístic en un temps d'especial transcendència històrica, com és el que rodeja l'any 1968. Fonamentalment, es reunix una part considerable de les obres que integraren les tres principals mostres del grup (Col·legi d'Arquitectes, València, 1968; Galeria Eurocasa, Madrid, 1968; i Galeria As, Barcelona, 1969).Es pretén reproduir, mig segle després, l'ambient d'aquelles exposicions en les quals es posaven davant l'espectador objectes i dispositius mòbils capaços de generar diverses experiències òptiques, perceptives i estructurals (recorrent, per cert, en moltes ocasions, als mateixos fonaments físics que empleaven els mass media i les companyies publicitàries de l'època). I això es fa amb la doble intenció de posar de manifest l'interés i la rellevància d'aquella iniciativa i, a més, ponderar l'influix que va suposar en les trajectòries dels artistes participants

Primera exposició de producció pròpia del MACA, realitzada en col·laboració amb el Centre d'Art Tomás i Valiente, CEART de Fuenlabrada. Esta mostra convida a establir un joc de paral·lelismes introduint el factor temporal i aprofundint en la temàtica que acentua els seus valors estètics. Un mateix tema desenvolupat en moments estètics diferents de la seua trajectòria artística donen com a resultat suggerents parelles d'obres en les quals Tàpies s'enfronta a si mateix oferint distintes visions entre l'artista d'ahir i quasi d'hui, sempre amb el denominador comú de la intensitat, la força. Amb el pas del temps eixa energia, eixe vigor en la gestualitat, es fan més latents. El seu traç contundent pareix acompanyat d'un braç i un cor cada vegada més jóvens. No és necessari fer una retrospectiva per a observar esta realitat ja que qualsevol de les seues peces la conté.Les peces elegides són d'una gran diversitat tècnica: des de les característiques tècniques mixtes a base de matèria sobre tela o taula, col·latges d'objectes o textures, pintura sobre tela, ensamblatges o grafit sobre paper.L'exposició integra també un ensamblatge sobre terra chamotada, és a dir, una de les famoses peces ceràmiques de l'artista. La diversitat tècnica resulta evident i, no obstant això, la sensació unitària del conjunt és del mateix mode clarament perceptible. La nostra visió com a espectadors actuarà com el muntatge en paral·lel i saltarà d'una pintura a una altra per a trobar les coincidències i extraure els nous significats que sense dubte, sorgeixen més allà de la contemplació aïllada d'una obra en particular. En conjunt l'obra exposada resulta impactant, no sols pel caràcter de la seua iconografia, (duals, complementaris, contradictoris) sinó també per l'autèntica lluita que s'estableix entre l'obscuritat i la llum que no obeix de manera exclusiva a l'herència tenebrista o la pintura barroca espanyola. Temes capitals com l'amor, i el dolor o la vida i la mort són els que estan més presents en l'obra de Tàpies.

Pablo Palazuelo és una de les figures clau de l'art espanyol de la segona meitat del segle XX. Artista excepcional dins del panorama de l'art abstracte espanyol, no sols per ser autor d'una obra plena i rica en la seua diversitat que el converteix en singular, sinó també perquè es aparta de les tendències generals en les quals s'inscrigueren la resta dels artistes de la seua generació, més interessats en l'abstracció matèrica o gestual. La seua obra sempre minuciosa i pulcra, respon a una concepció de tipus geomètric molt personal que es caracteritza per una depuradíssima tècnica i un admirable sentit del color, constants que estan sempre presents al llarg de tota la seua carrera.Esta exposició titulada Palazuelo. Caligrafies musicals pretenia acostar-se a l'obra de l'artista des de la seua relació amb la música, recorrent la relació tan íntima que existeix entre la seua obra, el so i el silenci. Permetia contemplar com el llenguatge musical subjau a tota la trajectòria del creador madrileny com un element comú denominador. La mostra presenta obres procedents d'institucions públiques i privades, de museus i fundacions així com de col·leccionistes particulars que generosament han cedit les seues obres per a esta exposició, sense les quals no haguera estat possible.

L'artista utilitza des de principis dels anys 70 la fotografia amb la finalitat de trobar altres opcions al color dominant en la seua pintura: per obrir una investigació neutralitzadora de la seua utilització violenta de colors complementaris.Esta pràctica fotogràfica experimental li permet indagar sobre la construcció, reconstrucció i destrucció de la imatge. Tècniques de transformació com la fotografia, però també la impremta, la fotocòpia i el col·lage reciclant-se i treballant en espiral. A través d'eses tècniques Gordillo adopta modes de l'art òptic i constructivista com la seriació, la repetició, les variants i diferències entre l'quasi idèntic que li permeten desdoblar, simultanear i copiar una mateixa imatge obsessivament.Treballant amb el negatiu i el positiu de la imatge, superposats o a vegades lleugerament desplaçats, i també descompostos en els quatre colors de la quadricromia, Gordillo converteix les imatges resultants en "esquizoides", un estil singular empapit de melangia irònica en part influenciat per la seua llarga pràctica psicoanalítica.Gordillo, en el seu afany col·leccionista, acumula tant objectes banals de la cultura popular com imatges de la premsa fent una àmplia radiografia de la realitat; de tot això es decantan imatges de caràcter psicodèlic a vegades pròximes al pop.Els processos fotogràfics realitzats bàsicament en els anys 70 il·luminen una manera d'entendre el procés creatiu de Luis Gordillo, a vegades encallat entre l'atzar i l'automatisme, però sempre pertorbador on asomen algunes de les obsessions de l'artista: l'encontre amb objectes absurds, l'acumulació incoherent i interminable d'estris que col·lecciona des de fa anys. Coses descontextualitzades i carregades de significat plàstic que utilitza com a matèria visual que resulten imatges de caràcter psicodèlic a vegades pròximes al pop, carregades d'un humor preestablert i maníac. I esa forma tan llibertària de fer fotografia ens porta a proposar esta sèrie d'obres transcrites des de la psicoanalisi per a conformar l'exposició de Luis Gordillo.

L'exposició se centra en la idea de la dona i del seu cos en interrelació amb el temps i amb l'espai. Un cos, el de la pròpia artista, des del qual produeix accions i treballs creatius. I, des del que, recorre i mesura l'espai i així mateix, sent, al seu torn, travessat pel temps, mostrant inclús la vellesa d'una dona, confrontat a la idea i promoció de l'eterna joventut femenina fomentada pel sistema patriarcal. I eixe cos, també és traslladat a la fotografia, a les instal·lacions, els dibuixos i inclús al vídeo, a través dels autorretratos del seu rostre i de fragments corporals, en actituds performatives. A més, un accionar del cos, mostrat a través d'una sèrie d'imatges i audiovisuals que, com a documentació d'una selecció de performances, s'ofereixen com a mitjans narratius visuals i sonors, junt a "les partitures" o guions que ella construïx per a seguir en l'execució dels seus performances. En definitiva, tot un recorregut expositiu multi i interdisciplinar performatiu expandit des de l'acció a les obres plàstiques i a l'inversa, la seua incitació a la realització d'accions per part del públic o la seua mera evocació, o bé les peces visuals com a empremtes o restes de performances. Al mateix temps que ens mostra el seu propi cos accionat en el temps i en l'espai, vist i llegit com a significat de capes simbòliques i representacions deconstructores de la mirada patriarcal sobre el cos femení. I, tot allò, banyat amb un cert sentit de l'humor àcid, la conjugació de l'absurd i els encontres azarosos amb els objectes, les paraules i els signes. 

Elena Asins (Madrid, 1940 - Azpíroz, Navarra, 2015) és una de les artistes més radicals i rigoroses del panorama artístic espanyol. Renovadora del llenguatge plàstic, Asins reuneix la tradició constructiva de l'avantguarda del segle XX amb la computació i la teoria de la informació, sent considerada una de les pioneres de l'art assistit per ordinador a Espanya. Una artista genial, provocativa en silenci, que construeix des de l'estructura, des de la norma i la lògica matemàtica, una obra que es genera a si mateixa per a volverse, a vegades, quasi invisible.A través, fonamentalment, de les obres llegades per l'artista al Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofía, aquesta exposició proposa un recorregut per les investigacions persistents dutes a terme per l'artista i els seus resultats plàstics: una obra final d'aparent senzillesa en els seus càlculs, però hermètica lingüísticament. Fidel a si mateixa i fruit de la seua renúncia al color, les obres d'Elena Asins es llegeixen primer a través de la paraula i després, de l'estructura i la línia. Sense oblidar mai el tempo: una música interna que recorre tota la seua producció artística seqüenciant-la. Asins ha recorregut en els seus treballs a un ampli ventall de formats i mitjans des de la poesia concreta al vídeo, passant pel dibuix, l'escultura o la instal·lació, caracteritzats sempre pel rigor compositiu i la depuració formal.Lligada a alguns dels projectes més renovadors de la història recent de l'art espanyol, com la Cooperativa de Producció Artística i Artesana o el Centre de Càlcul de la Universitat Complutense de Madrid, posem de manifest l'encontre allí amb Eusebio Sempere i Abel Martín, la seua amistat i la coincidència de les seues investigacions. I mostrarem per primera vegada una obra fonamental d'Elena Asins: els Cants d'Orfeu, una sèrie de poemes visuals datats en 1970 i conservats per Eusebio Sempere que s'han convertit en una de les peces més importants de la història de la poesia experimental espanyola.