Quatre cantonades és un llenç de 1971, una etapa de maduresa en la trajectòria de José Guerrero, caracteritzada per l'afirmació d'un llenguatge pictòric propi en el qual el color i l'estructura adquireixen un protagonisme absolut. L'artista consolida el "sistema Guerrero" i comença a concedir gran importància als vores i a les zones on uns colors coexisteixen amb altres, zones de transició entre camps cromàtics que es converteixen en elements fonamentals de la pintura.

L'obra s'organitza com un espai dinàmic, articulat des dels seus límits, en el qual el color no només construïx la imatge, sinó que genera una vibració interna que activa tota la superfície del llenç. Guerrero concep aquest quadre com un camp d'energia contingut, en el qual la pintura pareix expandir-se i contraure's en al·lusió directa al títol: quatre masses de pintura negra ancoren els angles del llenç, tensant la composició des dels seus extrems. En torn a elles, un marc de groc intens —vibrant, quasi elèctric— rodeja un camp blanc i lluminós en el centre del qual una forma grisa descendeix en espiral fins a resoldre's, de manera inesperada, en un xicotet traç roig. Eixe gest mínim, quasi una ferida o una flama, concentra tota l'energia de la imatge: és el punt on la tensió acumulada en els quatre costats del quadre troba la seua descàrrega.

Sempere adquireix aquest llenç en el context de l'exposició individual de Guerrero en la Galeria Juana de Aizpuru de Sevilla en 1976, o mitjançant intercanvi directe amb l'artista. El cert és que va viatjar directament a Alacant en octubre de 1977 junt amb l'obra de Fernando Zóbel que es guarda en la col·lecció.

Esta obra pertany a un moment concret del devenir plàstic de l'obra de Guerrero. Es tracta d'un període en el qual l'artista consolida el que cal anomenar "sistema Guerrero". És aleshores quan comença a concedir-li gran importància als vores, a les fronteres, a les zones en què uns colors coexisteixen amb altres. És aleshores quan es percata definitivament que més que l'acció pròpiament dita -que encara la va a haver-, el que interessa és que el color fluïsca, que la pintura respire, que el quadre siga com un ring de boxa, tensat pels quatre costats, vibrant, lluminós, carregat d'energia. (Bonet, Guerrero, 1994, p. 35).

En l'aspecte físic i tècnic de les seues obres, Guerrero s'enfronta al llenç d'una manera molt concreta, preparant les teles: "Jo prepare les teles des de molt jove. He arribat a coger teles de sàbana, les he clavat, les he donat una mà de cola. A mi m'ensenyaren els artesans de Granada que deien: "Tu coges cola de conill, li eches una gota de mel, ho poses al bany maria i quan estiga a punt, com fan els confiteros, quan se't queda la boleta pegada és que ja la pots usar, perquè si no se't resquebra. Jo no he pintat quasi mai en llenços comercials. M'agrada que tinga una certa corporeïtat la tela". Guerrero no ataca el llenç directament en contra del que puga pensar-se en observar la seua pintura: "jo prepare esbossos. Me passe els estius fent esbossos i els utilixe sempre per a meterme amb el llenç, menys en l'època expressionista, en els primers anys de Nova York, que era una pintura més espontània, de gest, de veure el que passa ¿no?, però ara és més important saber el que vull fer o tindre una idea del que vull fer. Així quan me pose davant de la tela ja tinc una primera idea i sule coger un carboncillo i fer uns trets res més i comence amb les taques de color que, al final, no solen tindre res que veure amb l'esbòs, l'esbòs l'tinc davant per a no perderme, i, sobretot, per a no eixirme de la meua línia, per a seguir sostindrem i en el moment que mete el primer color, ja és una batalla, eixo ja no para. Quant a la utilització del color i la seua aplicació Guerrero manté amb les games de color una relació especial: "El negre és un color de tragèdia, però per a mi té quelcom de familiar, ja t'he dit que hem estat vestits de negre tota la vida, el meu pare va morir quan tenia quaranta-dos anys i fins als noranta-tres no s'ha tret el dol, el negre per a mi, potser és el color dels colors. El groc és el camp, els trigals. El blanc és Andalusia res més. L'enlluernament d'una paret encalada". "Comence aplicant el color d'una manera molt líquida. A vegades xorreja. Ho dissolc amb essència de trementina, després, per a acabar-ho, use una tècnica que pareix que usen els barrocos, bé, açò és una tonteria, i que consisteix en un poc d'oli, vernís, dammar i essència de trementina, però vaja, a vegades ni la use, sols quan una cosa rechupa massa". (conversacions amb Guerrero, p. 145-146)