El MACA, exposa una obra de l'artista Frantisek KUPKA pertanyent als fons de l'Institut Valencià d'Art Modern (IVAM), dins del diàleg entre col·leccions que s'entaula des de 2021 en el programa "Contexto Vanguardia". L'obra es podrà contemplar fins a setembre de 2025.

Esta és la sisena exposició dins de "Contexto Vanguardia" que busca mantindre un diàleg permanent entre les obres de la col·lecció de l'IVAM pertanyents a les vanguàrdies de les primeres dècades del segle XX i les obres de la Col·lecció Art Segle XX del MACA, de forma que s'establisquen lectures complementàries, suport i context per a algunes peces que, en comunicació amb altres, fortaleïxen el seu llenguatge, permetent així que el visitant puga gaudir d'artistes no representats en el MACA al temps que es completa la visió de les vanguàrdies. L'objectiu és crear contingut i compartir coneixement.

Proportions / Proporcions, 1934. Oli sobre llenç és l'obra que podrà veure's.

L'artista
Frantisek KUPKA és un dels pioners de l'abstracció. Format a Praga i Viena, s'instal·là primer a París on va assumir el neoimpresionisme, el simbolisme i el modernisme i després, a Puteaux, relacionant-se amb el cubisme dels germans Villon. La seua obra, abstracta des de 1912, està plena de significats filosòfics, s'acosta a la música i a les teories del sorgiment de l'energia mentre experimenta tant amb formes i colors suggerits per la màquina, com amb estructures geomètriques, circulars o reticulars, pròximes a Van Doesburg i Mondrian i al grup Abstraction-Création al qual pertany.

Le Parc desenrotlla diferents indagacions amb la llum; xicotetes caixes amb llum i moviment que produïxen canvis d'imatges i colors. Per a tot açò recorre a il·luminacions artificials, efectes especulars, reflexos i moviments, manuals o mecànics, el fluir de líquids fosforescents o el moviment de fils de nylon.

Va estudiar a Buenos Aires, però en 1958 gràcies a una beca del govern francés s'instal·là a París. En 1960, funda el GRAV (Groupe de Recherche d'Art Visuel, Grup d'Investigació d'Art Visual) junt amb Hugo Demarco, García Rossi, Hugo Demarco, Francois Morellet, Francisco Sobrino, J. Stein, Yvaral. Este grup actiu fins a 1969 fomentarà textos col·lectius, encontres, debats, presentació d'experiències… que tindrà gran influència en l'art geomètric del segle XX.

Cercles fractionnés pertany a una sèrie d'obres titulades Desplaçaments. Ací, la imatge està en relació estreta amb el desplaçament de l'espectador i el seu canvi patix una acceleració lligada al moviment d'este. La utilització de la lumalina, un producte plàstic i flexible, metalitzat i amb propietats òptiques pròpies dels espeills, va permetre a l'artista realitzar les primeres investigacions amb plaques corbes reflectants que deformaven les imatges. En esta obra, el panell de làmines fracciona i multiplica les formes geomètriques (cercles concèntrics) que es troben en el costat oposat a l'espectador.

Eusebio Sempere (Onil 1923-1985) escultor, pintor i artista gràfic, és l'artista més internacional del panorama artístic alacantí i un dels representants més genuïns de l'abstracció geomètrica i de les tendències òptiques i cinètiques. Després d'estudiar en l'Escola Superior de Belles Arts de San Carlos es va traslladar a París en 1949, on va conéixer l'obra d'autors com Mondrian, Kandinsky, Vasarely, Arp, Klee o Picasso i on es va relacionar amb els artistes més importants del moment. En eixa època, abandonaria la figuració i començaria la seua andadura per l'art geomètric desenvolupant dues importantíssimes sèries: els "gouaches sobre cartolina" i els "relleus lluminosos". En els gouaches va buscar la creació d'un alfabet artístic propi i va fixar les bases del seu llenguatge plàstic i de totes les seues preocupacions posteriors. Són treballs senzills, emotius i ingenuos que van complicant-se en un creixent interés pel volum, la profunditat i el moviment. Els "relleus lluminosos" estan resolts en versió tridimensional mitjançant una caixa de fusta amb diferents plans il·luminats per mitjà d'un xiquet motor elèctric i es van convertir en l'aportació principal al moviment òptic i cinètic de l'artista alacantí.

A aquesta sèrie d'obres experimentals, pertany el Relleu lluminós mòbil de 1959, col·lecció Diputació d'Alacant, una obra complexa on s'ensamblen plans de fusta pintada i de plàstic, que s'il·lumina alternativament mitjançant un sistema elèctric bàsic, i que sorgeix com a resposta a un interés creixent pel treball tridimensional, pel volum i la profunditat, desenvolupat al llarg de la dècada dels 50. Sempere utilitza les tres dimensions per a atrapar la llum, però no una llum poètica que fins ara sorgía de la mateixa pintura, sinó la llum elèctrica, aquella que s'instal·la a través de bombetes, cables, casquillos, resistències, reòstats i alternàncies. La llum era l'excusa ineludible pel volum.

Eusebio Sempere i Abel Martín van tornar a Espanya en 1960 establint-se a Madrid on tenien amics que els prometen ajudes, col·laboracions i projectes. Sempere es va trobar amb un ambient artístic dominat per l'informalisme més matèric i per la figuració realista. I en la seua pròpia creació va introduir un canvi en el suport de la seua obra: la cartolina va ser substituïda per fusta, una superfície dura i resistent que, preparada convenientment per Abel Martín, serà el millor suport per a les línies de gouache traçades amb tiralínies. Per damunt d'eixe fons, gestual, gruix i empastat, la regularitat matemàtica d'unes línies recorda el camí elegit: l'abstracció geomètrica.

Moviment virtual rotatori, 1969 i Divisió de cercles blaus, 1976, col·lecció Diputació d'Alacant, ambdues resoltes mitjançant la tècnica del gouache sobre taula pertanyen a aquest període i a aquestes preocupacions estètiques, encara que més depurades. Han desaparegut els fons matèrics i en vibrants colors blaus quasi negres o en rosats i blaus quasi violacis, Sempere aconsegueix establir una suggerent composició geomètrica estructurada en quadrats. Les obres d'aquest període s'aniran perfeccionant en execució, sent cada vegada les línies més fines i pulcres, d'una regularitat matemàtica, i degradant-se el color, tornant-se la seua pintura més espiritual, quasi mística, amb subtils i etèris efectes de llum.

Madame Herbin competeix i dialoga amb altres dos dones representades per Julio González i Pablo Gargallo: La Montserrat i Alice Prim, Kikí de Montparnasse, sumant-se així a la modernitat compositiva de les primeres avantguardes.

Auguste Herbin (Quiévy (França), 1882 – París, 1960)

Fill d'una família d'obrers tèxtils, Auguste Herbin va nàixer a Quiévy, una xicoteta localitat pròxima a Cateau Cambrésis, el 29 d'abril de 1882. Gràcies a grans esforços econòmics familiars, el jove Herbin va poder ingressar en 1899 a l'Acadèmia de Belles Arts de Lille, però el seu primerenc i desperta interès per l'estela de la pintura impressionista li va fer entrar en conflicte amb professors i companys.

En 1901 s'estableix a París. La influència inicial de l'impressionisme i el postimpressionisme donarà pas a la seua implicació en el cubisme. En 1909 es trasllada als tallers de Bateau-Lavoir, on coneix a Picasso, a Gris i a Braque i participa en el naixement i primer desenvolupament del moviment cubista. El cubisme de Herbin va desarticular molt prompte les diferències entre el cubisme analític i cubisme sintètic, propiciant fórmules variables que van oscil·lar entre la traducció geomètrica dels motius i l'encontre entre el cubisme i l'abstracte, aspecte aquest últim en el qual Herbin va ser realment un pioner. En 1916, mentre es trobava mobilitzat a causa de la guerra, signa un contracte exclusiu amb Léonce Rosemberg. En 1921 l'obra cubista de Herbin es cotitzava més alta que la de Léger o Braque i, no obstant això, l'artista, per a vèncer certs moments d'impasse, va decidir donar un gir a la seua obra. Entre 1922 i 1926 va produir una de les més originals fórmules del nou realisme europeu. Després d'aquesta etapa, l'artista va reprendre, cap a 1925 o 1926, l'abstracció i en 1931 es converteix en un dels creadors del grup Abstraction-Création. En la segona postguerra, els joves creadors de l'Art Concret van reivindicar la influència de Herbin i en aquest àmbit, i portador d'un reconeixement poc usual, desenvoluparia el pintor la seua obra, superant fins i tot greus problemes de salut, fins a la seua mort, en 1960, als 78 anys. Entre 1911 i 1912, Auguste Herbin va pintar quatre retrats de Madame H … En ells, prenia com a model la seua aleshores companya i després esposa, Louise Bailleux. Però malgrat que s'aprecia cert paregut entre ells, les diferències fisiognòmiques confirmen que el pintor està tractant el retrat femení com a gènere i no tant com a plasmació d'una personalitat concreta.

El Portrait de Madame H., posseeix la qualitat de ser una síntesi de la diversitat mostrada pel pintor en els seus retrats femenins d'aquests anys. Herbin es mostra aliè tant a la identificació entre fons i figura pròpia del anomenat cubisme analític com a la concurrència aleatòria de plans colorejats pròpia del anomenat cubisme sintètic i, malgrat això, l'obra participa d'ambdós registres. Propiciant una potent gestualitat de la model representada, que es comunica àvidament amb l'espectador, Herbin homogeneïtza la relació entre fons i figura a través d'un semblant tractament plàstic. Tota la composició es troba pautada en un mateix registre que fa conviure la forma geomètrica amb pinzellades riques en cromatisme, traçades amb el mateix gest del pinzell i amb semblant intensitat en totes les seues aplicacions. Mitjançant aquest procediment, Herbin no geometritza un model natural, sinó que a través de la conjunció de formes prismàtiques sincopes fa aflorar la figura femenina i tots els elements que l'acompanyen.

Herbin va mantenir aparentment la visió tradicional que reprodueix la figura d'una dona en un interior acotada sobre una taula. Aparentment perquè, en realitat, tot el motiu figurat apareix construït mitjançant l'articulació de formes triangulars agudes i paral·lelograms irregulars en els quals la intensitat del color, en tintes planes, juga un paper especial en la definició de l'espai. L'obra per tant, més enllà de la seua evidència figurativa, posseeix una nítida concepció abstracta, mostrant-se, en conjunt, molt pròxim a l'elaborat per Gris també en 1912, sobretot per la confecció del llenç mitjançant l'articulació sistemàtica de plans diagonals que conflueixen amb altres plans verticals i horitzontals.

El pintor anticipa així un altre dels camins de l'estètica cubista, plantejat en alguns dels textos teòrics fundacionals del moviment, però en veritat no realitzats en pintura fins que les circumstàncies històriques de la modernitat van canviar substancialment. En dos Portrait de Madame H. realitzats en 1911 i 1912, Herbin va plantejar amb claredat el mode en què l'estètica cubista podia derivar en la consecució d'un nou classicisme. Herbin dedueix de la reducció en plans abstractes de l'figurat una nova arquitectura figurativa basada en la norma, la concentració i densificació de l'estructura compositiva. I el color. Una intensa presència del color en l'obra, característica que defineix igualment la figura representada.

El MACA presenta la major exposició de Kara Walker realitzada fins a la data a Espanya. L'exposició que es podrà visitar fins al 7 de setembre, està comissariada per Rosa Castells, i planteja un recorregut per la seua trajectòria de les últimes quatre dècades. Kara Walker és una de les artistes més destacades de la seua generació i més interessants del panorama artístic internacional, amb una obra complexa que analitza en escenes a vegades caòtiques, qüestions de raça, identitat, poder i desig utilitzats sempre com a sistemes d'opressió i subjugació, a través de segles i continents.

La mostra reuneix els nombrosos treballs de Kara Walker presents en la col·lecció Michael Jenkins i Javier Romero del MACA. Està formada per 44 peces que recorren part de la seua trajectòria i constitueixen un dels conjunts d'obra més complets de l'artista existent en institucions europees. Ací es mostren dibuixos, gravats, escultures, llibres d'artista i un dels seus vídeos més recents, un total de 31 obres donades en propietat al MACA en 2021 i 13 peces dipositades en 2024 per a aquesta exposició que han viatjat des de Nova York. 

La seua obra aborda temes de violència, identitat, raça i sexualitat en el context de la ferida psicològica encara vigent causada pel tràgic llegat de l'esclavitud, presentant una visió crítica del passat històric i examinant els estereotips racials i de gènere en la nostra societat actual.

Coneguda pel seu treball de siluetes retallades en paper, inspirades en la tradició històrica dels retrats d'ombres victorians, en el teatre d'ombres o en les llantermes màgiques, Walker utilitza, en treballs de gran bellesa formal, el llenguatge de la sàtira i els arqueips per a revelar les contradiccions del concepte que una nació té de si mateixa, al mateix temps que arròja una mirada subversiva molt lúcida sobre les al·lusions històrico-artístiques que influeixen en les seues obres.

A través del dibuix, el gravat, l'escultura, el vídeo i la instal·lació, l'artista explora la representació de la noció de raça en l'art modern i contemporani, així com la necessitat d'establir noves narratives que desafien la manera com mirem i entenem la història. Les imatges en l'obra de Walker, preses tant del realisme històric com de l'espai fantàstic de l'imaginat, sedueixen per la seua desgarrament emocional, la força intel·lectual que abriguen i la seua extraordinària bellesa visual.

L'exposició se centra en la idea de la dona i del seu cos en interrelació amb el temps i amb l'espai. Un cos, el de la pròpia artista, des del qual produeix accions i treballs creatius. I, des del que, recorre i mesura l'espai i així mateix, sent, al seu torn, travessat pel temps, mostrant inclús la vellesa d'una dona, confrontat a la idea i promoció de l'eterna joventut femenina fomentada pel sistema patriarcal.
 

I eixe cos, també és traslladat a la fotografia, a les instal·lacions, els dibuixos i inclús al vídeo, a través dels autorretratos del seu rostre i de fragments corporals, en actituds performatives. A més, un accionar del cos, mostrat a través d'una sèrie d'imatges i audiovisuals que, com a documentació d'una selecció de performances, s'ofereixen com a mitjans narratius visuals i sonors, junt a "les partitures" o guions que ella construïx per a seguir en l'execució dels seus performances.
 

En definitiva, tot un recorregut expositiu multi i interdisciplinar performatiu expandit des de l'acció a les obres plàstiques i a l'inversa, la seua incitació a la realització d'accions per part del públic o la seua mera evocació, o bé les peces visuals com a empremtes o restes de performances. Al mateix temps que ens mostra el seu propi cos accionat en el temps i en l'espai, vist i llegit com a significat de capes simbòliques i representacions deconstructores de la mirada patriarcal sobre el cos femení. I, tot allò, banyat amb un cert sentit de l'humor àcid, la conjugació de l'absurd i els encontres azarosos amb els objectes, les paraules i els signes.
 

El MACA - Museu d'Art Contemporani d'Alacant ha convidada en aquesta ocasió a l'obra d'Antoni Tàpies titulada «Blanc amb quatre signes negres» de 1964-1965, pertanyent a la Col·lecció Caixa Mediterrani de l'Obra Social Caixa Mediterrani dipositada en el MACA i que podrà gaudir-se des d'octubre de 2013 fins a febrer de 2014.

La peça convidada és, en aquesta ocasió, una gran peça de l'artista Antoni Tàpies. Es tracta del llenç Blanc amb 4 signes negres, 1964-65, tècnica mixta sobre llenç, 195 x 260 cm, pertanyent a la Col·lecció Caixa Mediterrani dipositada en el MACA. Una gran obra de l'artista català que estableix diàleg amb el grup d'obres de la Col·lecció Art Segle XX que atén a la generació espanyola dels 60, incloent en la mateixa sala un xicotet Tàpies titulat Dues Parpelles. La peça s'ha instal·lat per un període temporal determinat entre els mesos de setembre de 2013 i gener de 2014 en la Primera Planta del MACA, junt a les obres de Millares, Chillida, Torner, Rivera, Zóbel i el propi Tàpies. Blanc amb 4 signes negres és una obra impactant no sols pel caràcter de la seua iconografia, sinó també per l'autèntica lluita que s'estableix entre l'obscuritat i la llum, una característica peculiar de l'obra tapiana. Si el color negre connecta d'una manera o altra amb la idea de la mort, el color blanc suggereix l'esperança de la llum. Obra de gran grandària on destaquen elements en negre sobre el fons blanquinós uniforme de la tela. Els que es situen en la part central en disposició vertical són simplement línies negres, mentre que els que es troben en els extrems de l'eix central horitzontal poden llegir-se com dues lletres, la "A" i la "T". La veritat és que aquestes lletres apareixen amb gran freqüència en l'obra tapiana, ja que són les inicials del nom i cognom de l'artista. Són per tant la clara al·lusió a la presència de l'artista en l'obra; fins i tot podrien entendre's com una firma. Al mateix temps, és necessari dir que especialment la "T" apareix en moltes obres de Tàpies: aquesta lletra és també la creu, característica essencial de la iconografia cristiana. Per suposat Antoni Tàpies no sols hauria heretat aquesta tradició iconogràfica del barroc espanyol, sinó de l'art religiós de totes les èpoques. Per regla general, els títols de les obres d'Antoni Tàpies ofereixen poca informació a l'espectador, en tant que són escuets i només fan referència a algun aspecte determinat de l'obra o ni tan sols això, ja que són sintètics. L'artista, en oferir tan poca informació sobre la seua obra, Blanc amb 4 signes negres potencia la necessitat d'aquells que l'observen, d'indagar què ocorre en ella, de què es tracta. Aquesta és precisament la qüestió essencial: ser capaç de desencadenar en aquells que observen amb deteniment i desitgen saber més entorn de l'obra, un procés de reflexió que els conduïsca a desvelar els enigmes que les obres proposen, tant en particular com en conjunt.

Antoni Tàpies (Barcelona, 1923-2012) Inicia els seus assajos artístics durant la llarga convalescència d'una greu malaltia. La creixent dedicació al dibuix i a la pintura l'empeny a abandonar els estudis universitaris. En la dècada de 1940 ja exposa les seues obres, de marcada personalitat, que el destaquen en la panoràmica artística del moment. És cofundador de la revista Dau al Set (1948). Influenciat per Miró i Klee incrementa llavors el factor iconogràfic i la temàtica màgica. Poc a poc incorpora elements geometrizants i estudis de color que desemboquen en un interès per la matèria, el qual es tradueix en teles de textura intensa i de grans possibilitats expressives i comunicatives. Amb aquestes obres Tàpies aconsegueix, cap a mitjans dels anys cinquanta, el reconeixement internacional. A partir de la dècada dels seixanta incorpora nous elements iconogràfics (signes d'escriptura, elements antropomòrfics, pisades i signes que al·ludeixen a la realitat de Catalunya) i procediments tècnics (noves superfícies, ús d'objectes quotidians i del vernís). El llenguatge pictòric de Tàpies ha evolucionat des de llavors i ha donat com a resultat una creació plàstica diversificada i productiva admirada al voltant del món.

Paral·lelament a la seua activitat artística, Antoni Tàpies ha desenvolupat una labor d'escriptor que ha donat lloc a diverses publicacions: La pràctica de l'art (1970), L'art contra l'estètica (1974), Memòria personal (1977), La realitat com a art (1982), Per un art modern i progressista (1985), Valor de l'art (1993) i L'art i els seus llocs (1999).

Antoni Tàpies és indubtablement un dels artistes més importants de la història artística del segle XX i un dels representants més genuïns de la tendència informalista. Sempre de forma directa, les seues pintures penetren en l'espectador per deixar en un segon pla les qüestions de significat resolent per mitjà de força, gest i matèria.

Malgrat la qualificació de Tàpies com a "informalista", en les seues pintures solen aparèixer signes com creus, línies, números i lletres que pertanyen a l'univers simbòlic i interior de l'artista, amb clares al·lusions a l'univers, la vida, la mort o la sexualitat, així com una forta presència de la figura humana aparentment velada per l'abstracció amb què està plantejat el seu treball. La seua obra plàstica revela una personal assimilació de les cultures orientals, i una delicadíssima percepció de la realitat dels problemes que acosen l'home, al mateix temps que enalteix i espiritualitza allò que, per tradició, la cultura occidental ha considerat pobre i desechable.

L'artista eleva qualsevol element present en el quadre o qualsevol objecte de la vida quotidiana a la condició de signe. Picasso, afirmava que l'"art és el llenguatge dels signes" i Tàpies porta aquesta afirmació fins al límit amb el denominador comú de la intensitat, la força, l'espiritualitat, la integració amb la matèria, la disposició del color. Signes que es mostraran i es barrejaran per provocar, no per donar resposta: "els símbols estan ací, però no els desenvolupe ni els analitze" ens diu el propi Tàpies.

La presència de l'escriptura en les seues obres devuelve al signe tota la seua capacitat ideogràfica i otorga al llenguatge una força amb un valor màgic-religiós, d'arrel clarament romànica. Un llenguatge que no abandonarà amb el pas del temps, ja que és el seu propi. Malgrat l'evolució dels anys i de la seua obra, la iconografia continuarà sent imprescindible per a l'expressió més profunda dels seus sentiments. Els signes estan presents, lligats a noves connexions i amb nous elements, però sempre presents. I així, la seua creativitat té sempre com a resultat obres d'una gran contundència plàstica.

El MACA, exposa una obra de l'artista Sophie Taeuber-Arp i una altra peça de Jean Arp pertanyents als fons de l'Institut Valencià d'Art Modern (IVAM), dins del diàleg entre col·leccions que s'establix des de 2021 en el programa "Contexto Vanguardia".

Esta és la quinta exposició dins de "Contexto Vanguardia" que busca mantindre un diàleg permanent entre les obres de la col·lecció de l'IVAM pertanyents a les vanguàrdies de les primeres dècades del segle XX i les obres de la Col·lecció Art Segle XX del MACA, de forma que s'establisquen lectures complementàries, suport i context per a algunes peces que, en comunicació amb altres, fortaleïxen el seu llenguatge, permetent així que el visitant puga gaudir d'artistes no representats en el MACA al temps que es completa la visió de les vanguàrdies. L'objectiu és crear contingut i compartir coneixement.

Composition Aubette, 1927 de Sophie Taeuber-Arp i Coquille Nuage I, 1932 de Jean Arp, són les dos obres que es podran visitar en el museu.

Els artistes
Jean Arp i Sophie Taeuber-Arp són artistes essencials en les vanguàrdies europees del primer terç del segle XX: dadaïsme, neoplasticisme, constructivisme… sempre al voltant de l'abstracció.

Jean Arp adapta lliurement formes extretes de la natura convertides en poètica elemental en un reconeixement constant de la natura com l'ideal de l'art. Conxa nuvol és una obra que fa arrels en l'aigua, el sol, les nuvols, o la pedra, i introduïx la idea de metamorfosi, de moviment continu, en el temps ancestral d'un origen.

Sophie Taeuber-Arp és una artista polifacètica molt desconeguda, convençuda activista de la modernitat, que basa el seu llenguatge formal en les formes geomètriques. En esta peça que va ser creada per a la rehabilitació del Café Aubette d'Estrasburg utilitza els colors primaris que havia experimentat en la seua obra tèxtil, sintetitzant l'estètica neoplasticista.

El MACA - Museu d'Art Contemporani d'Alacant ha convidada en aquesta ocasió a l'obra de l'Equip Crònica titulada Les Menines en el Xalet de 1969 pertanyent a la Fundació Chirivella Soriano de València que podrà gaudir-se des del dia 1 de febrer fins al 28 d'abril de 2013. Aquesta esplèndida obra de la Fundació Chirivella Soriano Les Menines en el Xalet de 1969 encaixa perfectament junt a l'obra de l'Equip Crònica pertanyent a la Col·lecció Art Segle XX titulada Autorretrat en Palau pintada només un any després, en 1970.

Una reflexió sobre el tema de la pintura clàssica que serveix per a situar els personatges de Velázquez- en el cas de Les Menines en el Xalet-, a l'infanta Margarida d'Àustria, a la dama d'honor de l'infanta Isabel de Velasco, a l'enana Mari Bárbola, al aposentador reial José Nieto i al gos, en un xalet dels 50-60, moment en el qual sorgeix el fenomen turístic i es posa de moda el xalet per a estiuejar. L'espai exterior d'aquesta representació correspon a un anunci publicitari de la botiga valenciana «Llar completa»-especialitzada en butaques, balancins i tumbonas plegables d'estiu.

Autorretrat en Palau situa l'escena en l'espai original del quadre de Les Menines conservant els personatges de l'aposentador reial José Nieto i al Gos condecorat amb la creu de Santiago, però en aquest cas distorsionat, fins a ocupar un gigantesc volum. Els dos artistes Manolo Valdés i Rafael Solbes, s'autorretraten en primer terme com en l'obra original es col·loquen els personatges principals de Les Menines. El quadre no està acabat, ja que apareix una zona en blanc, buida i mil goterons de pintura i ells apareixen caracteritzats com a dos pintors de brocha grossa que en un descans del seu treball, es paren a mirar-nos perquè nosaltres ens hem situat en l'escena i ens conviden a reflexionar sobre l'obra que estan duent a terme.

La col·laboració entre institucions com el MACA i la Fundació Chirivella Soriano, en aquest cas coordinades a través del Consorci de Museus de la Generalitat Valenciana i la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament d'Alacant ha permès l'arribada d'aquesta obra de l'Equip Crònica. Un programa d'exposicions que tindrà continuïtat al llarg de l'any.

Equip Crònica. (1964-1981)

Format pels artistes Manolo Valdés, Rafael Solbes i Juan Antonio Toledo (encara que aquest prompte es desvinculà del grup) el grup reaccionà contra el corrent informalista dominant en el panorama artístic espanyol del moment. El seu treball col·lectiu es desenvolupà durant els últims deu anys del franquisme i la transició democràtica, fins a 1981.

Equip Crònica realitza una obra decididament figurativa molt pròxima a l'estètica del pop art. Aprofitant recursos procedents de la crònica periodística, el llenguatge dels mass media, el còmic, la publicitat o la pròpia història de l'art, la seua pintura analitza críticament la situació social i política d'Espanya i llança una mirada irònica sobre els mites ubicant situacions i personatges ben coneguts en contextos diferents contribuint així a la desmitificació de les imatges i qüestionant la pròpia funció de l'art.

El MACA - Museu d'Art Contemporani d'Alacant ha convidada en aquesta ocasió a l'obra de l'Equip Crònica titulada Les Menines en el Xalet de 1969 pertanyent a la Fundació Chirivella Soriano de València que podrà gaudir-se des del dia 1 de febrer fins al 28 d'abril de 2013.

La col·laboració entre institucions com el MACA i la Fundació Chirivella Soriano, en aquest cas coordinades a través del Consorci de Museus de la Generalitat Valenciana i la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament d'Alacant ha permès l'arribada d'aquesta obra de l'Equip Crònica. Un programa d'exposicions que tindrà continuïtat al llarg de l'any.

Esta és la quarta exposició dins de "Contexto Vanguardia" que busca mantindre un diàleg permanent entre les obres de la col·lecció de l'IVAM pertanyents a les vanguàrdies de les primeres dècades del segle XX i les obres de la Col·lecció Art Segle XX del MACA, de forma que s'establisquen lectures complementàries, suport i context per a algunes peces que, en comunicació amb altres, fortaleïxen el seu llenguatge, permetent així que el visitant puga gaudir d'artistes no representats en el MACA al temps que es completa la visió de les vanguàrdies. L'objectiu és crear contingut i compartir coneixement. «Abstraction ou Nature Morte», «Abstraction» (1933) i «Abstraction en longitude» (1926-1928) són els tres olis sobre llenç de l'artista Luis Fernández que es mostren junt a obres de Julio González, Pablo Gargallo i Juan Gris, entre altres. Luis Fernández (Oviedo, Espanya, 1900- París, França, 1973) fou un dels artistes espanyols de l'anomenada Escola de París. Hi va arribar el 1924 i va entaular amistat amb Picasso i Julio González, així com amb l'abstracció geomètrica que li faria integrar-se en el moviment Abstraction-Création. Pintor preocupat pel ofici i el concepte artesanal de l'obra va formular el seu pensament en diversos textos escrits en els anys 30, la seua època més analítica i experimental. Va reflexionar sobre el color i la seua funció en la pintura, sobre la composició, el format i el sentit profund de l'abstracció que per a ell posseïa ressonàncies metafísiques i simbòliques. La seua pintura -deia- era una "representació inconscient de l'ordre que l'home constata en l'univers".