Gràcies a una primerenca vocació pictòrica, Sempere va iniciar en 1941 la seua etapa de formació en l'Escola de Belles Arts de San Carlos de València, ciutat on es trasllada la seua família després de la guerra civil, després d'haver perdut la seua fàbrica de joguets d'Onil. 
 

Sempere havia acabat mesos abans els seus estudis de batxillerat i havia assistit a classes nocturnes en l'Escola d'Arts i Oficis el que li havia donat alguns coneixements i pràctica en el dibuix. Els seus sis anys de formació acadèmica van ser anodins i frustrrants. L'educació artística a Espanya durant aquells anys de postguerra era depriment, als mals professors mediocres com a artistes, autoritaris i despòtics en les seues classes, s'unia un extrem conservadorisme en els continguts i contínues referències "sorollistes" com a únic exemple vàlid a seguir, tal i com recorda l'artista una i altra vegada. 
 

En l'Escola va conéixer al pare Alfons Roig, professor de l'assignatura Litúrgia i cultura cristiana, que parlava de Kandinsky als alumnes de San Carlos i era potser, l'únic coneixedor i entusiasta defensor de la modernitat i les corrents avantguardistes. Eusebio acaba els seus estudis en 1946 però roman en San Carlos fins a 1948 amb l'objecte de cursar l'especialitat de gravat calcogràfic amb el professor Ernesto Furió, un altre dels pocs professors que va aconseguir guanyar-se el respecte dels seus alumnes. Sempere va aprendre la tècnica de l'aiguafort i la punta seca i els seus gravats mostren un excepcional domini del grafisme, treballant la textura i el volum i equilibrant amb soltura la llum i l'obscuritat. 
 

Sempere va estudiar modelat, dibuix, anatomia, perspectiva còmica i procediments pictòrics, adquirint una sòlida formació en l'ofici artístic que es demostra en les obres conservades d'aquells anys de formació. A finals de 1948, el SEU (Sindicat d'Estudiants Universitaris) li concedeix una beca per a ampliar estudis a París. Allí es convertirà en artista-

L'Alborada de Pablo Palazuelo va venir a compartir l'espai junt als constructivistes de la Col·lecció Art Segle XX i va establir diàleg junt a l'obra de Palazuelo que es guarda en la Col·lecció, Sub-rosa XII.

En la pintura de Palazuelo s'observa un intent, a vegades inabastable, de representar la lògica de l'atzar. Això —aquesta voluntat estructural, arquitectònica, científica, falsament impersonal— fa que els seus quadres apareguen com a autèntics manifestos sobre com es materialitza el llenguatge abstracte. Així, l'alborada a la qual es refereix el títol, una composició musical que celebra l'alba uneix dos aspectes significatius en l'obra de l'artista: la llum, entesa com una successió de plans cromàtics, una variació òptica, i la idea de seriació, representada mitjançant unes formes que configuren una mena de seqüència rítmica, un moviment que vibra i es desplaça horitzontalment a través de la superfície del quadre.

Elena Asins (Madrid, 1940 - Azpíroz, Navarra, 2015) és una de les artistes més radicals i rigoroses del panorama artístic espanyol. Renovadora del llenguatge plàstic, Asins reuneix la tradició constructiva de l'avantguarda del segle XX amb la computació i la teoria de la informació, sent considerada una de les pioneres de l'art assistit per ordinador a Espanya. Una artista genial, provocativa en silenci, que construeix des de l'estructura, des de la norma i la lògica matemàtica, una obra que es genera a si mateixa per a volverse, a vegades, quasi invisible.

A través, fonamentalment, de les obres llegades per l'artista al Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofía, aquesta exposició proposa un recorregut per les investigacions persistents dutes a terme per l'artista i els seus resultats plàstics: una obra final d'aparent senzillesa en els seus càlculs, però hermètica lingüísticament. Fidel a si mateixa i fruit de la seua renúncia al color, les obres d'Elena Asins es llegeixen primer a través de la paraula i després, de l'estructura i la línia. Sense oblidar mai el tempo: una música interna que recorre tota la seua producció artística seqüenciant-la. Asins ha recorregut en els seus treballs a un ampli ventall de formats i mitjans des de la poesia concreta al vídeo, passant pel dibuix, l'escultura o la instal·lació, caracteritzats sempre pel rigor compositiu i la depuració formal.

Lligada a alguns dels projectes més renovadors de la història recent de l'art espanyol, com la Cooperativa de Producció Artística i Artesana o el Centre de Càlcul de la Universitat Complutense de Madrid, posem de manifest l'encontre allí amb Eusebio Sempere i Abel Martín, la seua amistat i la coincidència de les seues investigacions. I mostrarem per primera vegada una obra fonamental d'Elena Asins: els Cants d'Orfeu, una sèrie de poemes visuals datats en 1970 i conservats per Eusebio Sempere que s'han convertit en una de les peces més importants de la història de la poesia experimental espanyola.

Eusebio Sempere i el seu company Abel Martín van aprendre la tècnica de serigrafia a París, en el taller de l'artista cubà Wifredo Arcay. Quan tornen el 1960, introduïxen aquesta tècnica d'estampació a Espanya realitzant bellíssimes serigrafies d'ells mateixos i dels seus amics artistes situats en torn al Museu d'Art Abstracte de Conca. Al principi, Sempere i Martín treballaven junts fins que, a mitjan dels anys 60, Abel es va convertir en referència de l'ofici de serígrafo, encarregant-se del procés tècnic amb gran qualitat en les estampes i carpetes que eixien dels seus tallers a Conca i Madrid. I així es va convertir en figura clau en la reproducció i difusió de l'art contemporani en el nostre país.

A més, la profunda convicció que l'obra gràfica mereixia status d'obra original, de que posava l'art contemporani a l'abast d'una gran majoria de públic convertint-lo en fenomen de masses i el respecte i entusiasme que ambdós (Eusebio i Abel) professen per l'obra gràfica, enriqueix la pròpia Col·lecció Art Segle XX. Una impressionant mostra de dibuixos, gravats, litografies i serigrafies ve a completar l'extensa nòmina d'artistes imprescindibles que recorren els territoris més suggerents de l'entramat artístic del segle XX. 

Aquesta exposició mostra les obres realitzades en el context més abstracte, des dels pioners de les avantguardes a París als informalistes espanyols, entre els quals destaca l'obra de l'artista canari Manolo Millares, a qui rendim homenatge des del 50 aniversari de la seua mort.

El MACA presenta la tercera exposició dins del programa «Contexto vanguàrdies» amb una obra de Georges Vantongerloo. Este programa tracta de mantindre un diàleg permanent entre les obres de la col·lecció del IVAM pertanyents a les vanguàrdies de les primeres dècades del segle XX i les obres de la Col·lecció Art Segle XX, de forma que s'establisquen lectures complementàries, mirades transversals, suport i context per a algunes peces que, en comunicació amb altres, fortalesquen el seu llenguatge i missatge, mentre es completa la visió d'una època fonamental de la modernitat que transita per camins entre la tradició i lo nou.

Esta tercera exposició està formada per l'obra de la col·lecció del IVAM de l'artista belga Georges Vantongerloo titulada «Painted cement relief» de 1930, que es mostra junt a altres artistes contemporanis com Julio González, Pablo Gargallo o Juan Gris.

L'artista

Georges Vantongerloo (Amberes, Bèlgica, 1886- París, França, 1965) fou un dels grans teòrics del segle XX. Pintor, escultor i arquitecte, reconceptualitzà l'espai pictòric i escultòric de l'art abstracte de principis del segle XX. En 1917 fundà junt a Piet Mondrian i Theo Van Doesburg el grup De Stijl i en els anys 30 formà part del moviment Abstraction-Création. La seua pintura, basada en l'angle recte i la relació entre les línies i les superfícies de colors plans, segueix regles estrictament geomètriques sustentada per la idea del buit, el silenci i l'absolut. Vantongerloo es convertí així en el fundador del pensament matemàtic en l'art modern.

Els finals de la Guerra Civil Espanyola i de la Segona Guerra Mundial proposen mons antagònics, escenaris radicalment diferents, però ambdós han de construir-se sobre una terra baldía; en el dolor, en les ruïnes i els escombros materials i ètics que produeix la destrucció absoluta de la guerra. I ho fa en condicions vitals complexes: en l'exili, en l'emigració, en la repressió.

Les dos postguerres van suposar una cesura radical per a la història de la cultura. En l'Espanya de la dictadura, el projecte estètic imaginat des de la Falange tractarà de reduir la cultura a propaganda d'estat, trencar amb els experimentalismes de les avantguardes i retornar a un cert academicisme articulat des de la idea de lo nacional i lo catòlic. En els anys cinquanta la necessitat de legitimació internacional del Règim buscarà seguir instrumentalitzant la cultura, però des d'un acostament a llenguatges més contemporanis. Això sí, sense perdre les essències de «lo espanyol i lo catòlic». En la resta del món, abatut després de la guerra i els seus espants, la ruptura amb les avantguardes anteriors vindrà de la inquietant pregunta sobre la relació entre civilització i barbàrie. En ambdós casos els totalitarismes, la violència o la misèria cultural van obligar a nombrosos artistes a emigrar, a exiliar-se, i a treballar a la intempèrie. Però el seu viatge va enriquir singularment aquells territoris que els van acollir.

Constituïda fonamentalment per obres pertanyents a la col·lecció de l'IVAM, aquesta exposició assaja una lectura en la qual més que les diferències d'estil es contemplen les continuïtats, les semblances, els ecos mutuos, l'esforç compartit, quan la trama dels esdeveniments històrics és tal que resulta absolutament determinant en les decisions poètiques, discursives, formals o estilístiques; en la mirada i el pensament de la humanitat sobre si mateixa

Hi ha artistes que han tingut una influència significativa en la cultura del segle XX i, no obstant això, pocs els coneixen. Bruno Munari (Milà, 1907-1998), a qui Picasso va definir com "un Leonardo del nostre temps", és un d'estos casos paradigmàtics. Esta és la primera exposició retrospectiva dedicada en el nostre país a Munari, concebuda per la Fundació Juan March, que itinera amb una selecció d'obres al MACA, al Museu Fundació Juan March a Palma i Museu d'Art Abstracte Espanyol a Conca. A través de prop de cent trenta peces, presenta la seua activitat plural al complet i posa de manifest l'amplitud de mitjans dels quals l'autor es va servir en la seua investigació plàstica i visual, sempre experimental i innovadora. En efecte, en la seua obra trobem amb caràcter pionera objectes com obres d'art, el disseny gràfic com a professió, llibres com a projectes i jocs com a investigacions.

En 1927, amb apenas 20 anys, Munari va exposar per primera vegada la seua obra, juntament amb la d'artistes futuristes italians de segona generació. Després s'allunyaria d'ells per a desenvolupar el seu propi projecte, extremadament singular. En 1930 donaria un gir cap a l'abstracció, que va culminar amb la seua primera "màquina aèria". D'aquella "màquina" peculiar naixeria la seua sèrie de "màquines inútils", curioses peces basades en el dinamisme de les formes. L'interès primerenc de Munari per este tema li portaria més endavant a investigar amb tecnologies i processos aleshores nous, com la fotocopiadora o la programació informàtica. Es succeïren els seus experiments amb llum i un tipus d'obres que derrocha enginy poètic, com els Fòssils del 2000, les Escultures de viatge, els Tenidors parlants, els Prelibres i els Llibres il·legibles. En paral·lel a la seua tasca com a artista, Munari va desenvolupar una activitat molt rellevant com a dissenyador gràfic i editorial, en la qual va aplicar un mètode rigorós que depura allò projectat de l'innecessari, ho simplifica i en optimitza la funció, fent-ho així perdurable en el gust i en el temps.

Tota l'obra de Munari pareix animada per una forta vocació pedagògica. A finals de la dècada de 1970 va posar en marxa a la Pinacoteca di Brera de Milà els seus "laboratoris" per a xiquets, tallers amb propostes actives per a aprendre fent, experimentant i jugant. La present mostra inclou un "laboratori" especialment ideat per a l'ocasió, al qual es destina un espai propi dins de les sales en el qual xiquets i joves conviuran amb les peces del gran Alfabet Lucini, lletres creades per l'artista a partir de materials diversos. Esta monogràfica sobre l'autor ha estat concebuda com si fora "una exposició col·lectiva de Bruno Munari" (subtítol que ell mateix va donar a una de les seues mostres), perquè presenta un conjunt molt variat de processos i resultats que, amb imaginació i mètode, va produir com per art de màgia una sola persona: Bruno Munari.

Ana Teresa Ortega és Premi Nacional de Fotografia de 2020. El jurat ha reconegut una de les artistes que més ha contribuït a fer de la fotografia una forma d'art contemporani. La seua obra està guiada per una voluntat indagatòria dels límits i possibilitats del mitjà fotogràfic com a llenguatge híbrid, que dialoga amb la tridimensionalitat i en constant reflexió.

El seu treball alliberà la fotografia de la funció documental que fins als setanta dominava en el mitjà. Els seus primers treballs experimentaren des de la retòrica visual amb el suport i l'ús del muntatge, sobretot amb les seues fotoescultures dels anys 90. En les primeres dècades dels 2000, Ortega entén la fotografia com a eina de construcció de la memòria i història col·lectives i les seues imatges invoquen un temps altre en què el passat oblidat i la història que no fou, poden comparèixer.

És el que succeeix en Pensadors (2002), on el pensament sobre l'herència intel·lectual del segle XX i la seua transmissió, es fan imatge. A partir d'un joc entre instal·lació i fotomuntatge, es fotografien projeccions de rostres d'escriptors sobre espais arquitectònics buits. Les imatges mostren aquests retrats, extrets d'enciclopèdies, sobre façanes, murs interiors, passadissos o en buits de portes i escales: el rostre agigantant de Walter Benjamin es talla a la cantonada d'una fàbrica; la mirada d'Ángel Valente s'enquadra entre pilars de ciment; Joyce pareix suspirar, meditabund, llarg com una persiana.

La sèrie compta amb 24 imatges de retrats projectats, de la Z de Zambrano fins a la A d'Arendt, i conforma un alfabet invers de l'llegat intel·lectual del segle, amb una peculiaritat, tots els retrats pertanyen a pensadors exiliats: Escriptors reacis a l'ambient social, polític i cultural de la seua època, que veren en l'escriptura el lloc i refugi on expressar el seu descontentament amb el món. Els seus escrits compromesos reflecteixen la llibertat, la intel·ligència i l'esperança i les seues diferents concepcions del món hui romanen vives en la nostra memòria.

Les fotografies es prengueren en espais suburbans, perquè parlen d'un pensament en els marges, metàfora del confinament físic o psicològic que tots patiren. Es tracta de pensar l'exili. No de fer tornar qui se'n fou –potser mai estiguera present–, sinó d'invocarlo en tant que perdut. I fer-ho a través de fotografies de fotografies projectades d'una tercera fotografia que és el retrat enciclopèdic, amb una reflexió sobre la petja: les fotografies, en tant que impronta de llum, són la petja i conformen el rastre d'allò exiliat en la memòria: un exili de llum. Mirar la mirada de Valente, Joyce i Benjamin i pensar la seua petja. Com si el passat no estiguera mort. Com si ni tan sols fora passat.

Esta obra pertany a la Col·lecció Art Contemporani de la Generalitat Valenciana. Des de 2017 la Conselleria d'Educació, Cultura i Esport manté una línia d'adquisició d'obres d'art amb el doble propòsit de dinamitzar el mercat artístic contemporani, a la vegada que reunir una col·lecció d'obres representatives de l'actualitat artística en la nostra Comunitat. Diferents generacions i sensibilitats que aborden el procés de creació artística oferint noves perspectives sobre el vostre món més pròxim.

Juana Francés de la Campa (Alacant, 1924 – Madrid, 1990) és una de les artistes més contundents del panorama artístic espanyol de la segona meitat del segle XX. Hi havia molt poques dones en primera línia d'avantguarda, però ella sempre va estar allí, amb personalitat pròpia, atenta a les preocupacions plàstiques d'una generació d'artistes que van revolucionar l'art, impulsats per una situació política, social i cultural coercitiva.

La pintura de Juana desprén un rumor insistent: un profund desassossec, una angúixia que aflora en totes les seues obres. Ja siga pel tema, per la composició, pel gest, per la matèria o pel color, la pintura de Juana Francés està envoltada en una atmosfera irrespirable. Són obres dures, complexes, compromeses i asfixiants… però d'una gran qualitat pictòrica que van destacar aleshores en les més importants biennals i exposicions internacionals de l'art espanyol contemporani. Juana comptava amb el reconeixement nacional i internacional. La història de l'art l'ha oblidada després. I és necessari recuperar-la.

Juana Francés va realitzar en 1990, un acte de generositat amb la ciutat d'Alacant. A la seua mort va donar la seua col·lecció als museus de quatre ciutats espanyoles: Saragossa, Madrid, València i Alacant. Així va ser i hui, el Llegat Juana Francés pertany als fons del Museu d'Art Contemporani d'Alacant per al gaudi de tots.

Eusebio Sempere i el seu company Abel Martín van aprendre a París la tècnica de serigrafia. A la seua tornada a Espanya el 1960, introduïxen aquesta tècnica d'estampació realitzant bellíssimes serigrafies d'ells mateixos i dels seus amics artistes difonent així l'art abstracte fins eixe moment desconegut. Al principi, Sempere i Abel treballaven junts i després, a mitjan dels anys 60, Abel només s'encarregava del procés tècnic. I així es va convertir en figura clau en la reproducció i difusió de l'art contemporani en el nostre país.

La profunda convicció que l'obra gràfica mereixia status d'obra original, de que posava l'art contemporani a l'abast d'una gran majoria de públic convertint-lo en fenomen de masses i el respecte i entusiasme que ambdós professionals professen per l'obra gràfica, repercuteix en la pròpia Col·lecció Art Segle XX. Una impressionant mostra de dibuixos, gravats, litografies i serigrafies ve a completar l'extensa nòmina d'artistes imprescindibles, recorrent així els territoris suggerents de l'entramat artístic del segle XX. Aquesta exposició mostra les obres realitzades en el context concret, des dels cinètics de París als geomètrics espanyols.

L'obra d'Eusebio Sempere estampada en serigrafia per Abel Martín és ben coneguda i un alard de tècnica i ofici. No obstant això, és molt poc coneguda l'obra estampada que realitza Abel Martín com a artista. Es desenvolupa en apenas quatre anys, des de 1968 a 1972 i comprén molt poques peces, algunes de les quals es mostren ací.