L'Assemblea General de Nacions Unides, mitjançant la resolució 78/282, adoptada el 23 de maig de 2024, va declarar l'11 de juliol com a Dia Internacional de Record del Genocidi de Srebrenica subratllant la importància de la memòria i l'educació com a ferramentes per a generar consciència, combatre la negació d'esta tragèdia i evitar que crims d'esta naturalesa puguen tornar a repetirse.

Entorn d'eixa data, el Museum of Contemporary Art Ars Aevi de Sarajevo proposa a museus de tot el món participar en l'esta commemoració amb l'exposició de la fotografia «Mare de Srebrenica», de l'artista Almin Zrno presa en 2001. Es tracta d'una imatge de gran força simbòlica, que condensa el silenci, el dol i la dignitat; una obra que convoca a la introspecció i a la compassió, i que dona testimoniatge d'horrors que excedixen el llenguatge, convertint-se en símbol del dolor.

L'exposició d'esta fotografia al costat de l'oli «Montserrat criant núm. 2», de l'artista Juli González pintat entre 1936-1940, evidència una sorprenent afinitat entre les dos composicions. Juli González, a través de la figura d'una llauradora catalana, a la qual va anomenar Montserrat, representa el sofriment de la població civil durant la guerra civil espanyola.

Les dos imatges compartixen una mateixa força expressiva: quasi una mateixa dona, mare universal, amb un mocador nuat sota la barbeta; la boca oberta o tancada en un crit sord; els ulls tancats; el rostre solcat per arrugues profundes que registren el dolor extrem. El crit no se sent, però s'intuïx amb claredat. Les dos obres van ser concebudes en un mateix context de guerra, amb diverses dècades de diferència, atorgant a l'art no sols la possibilitat del gaudi estètic, sinó la d'actuar com a testimoniatge i com a acte de resistència enfront de l'oblit.
 

El MACA - Museu d'Art Contemporani d'Alacant ha convidada en aquesta ocasió a l'obra de l'Equip Crònica titulada Les Menines en el Xalet de 1969 pertanyent a la Fundació Chirivella Soriano de València que podrà gaudir-se des del dia 1 de febrer fins al 28 d'abril de 2013. Aquesta esplèndida obra de la Fundació Chirivella Soriano Les Menines en el Xalet de 1969 encaixa perfectament junt a l'obra de l'Equip Crònica pertanyent a la Col·lecció Art Segle XX titulada Autorretrat en Palau pintada només un any després, en 1970.

Una reflexió sobre el tema de la pintura clàssica que serveix per a situar els personatges de Velázquez- en el cas de Les Menines en el Xalet-, a l'infanta Margarida d'Àustria, a la dama d'honor de l'infanta Isabel de Velasco, a l'enana Mari Bárbola, al aposentador reial José Nieto i al gos, en un xalet dels 50-60, moment en el qual sorgeix el fenomen turístic i es posa de moda el xalet per a estiuejar. L'espai exterior d'aquesta representació correspon a un anunci publicitari de la botiga valenciana «Llar completa»-especialitzada en butaques, balancins i tumbonas plegables d'estiu.

Autorretrat en Palau situa l'escena en l'espai original del quadre de Les Menines conservant els personatges de l'aposentador reial José Nieto i al Gos condecorat amb la creu de Santiago, però en aquest cas distorsionat, fins a ocupar un gigantesc volum. Els dos artistes Manolo Valdés i Rafael Solbes, s'autorretraten en primer terme com en l'obra original es col·loquen els personatges principals de Les Menines. El quadre no està acabat, ja que apareix una zona en blanc, buida i mil goterons de pintura i ells apareixen caracteritzats com a dos pintors de brocha grossa que en un descans del seu treball, es paren a mirar-nos perquè nosaltres ens hem situat en l'escena i ens conviden a reflexionar sobre l'obra que estan duent a terme.

La col·laboració entre institucions com el MACA i la Fundació Chirivella Soriano, en aquest cas coordinades a través del Consorci de Museus de la Generalitat Valenciana i la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament d'Alacant ha permès l'arribada d'aquesta obra de l'Equip Crònica. Un programa d'exposicions que tindrà continuïtat al llarg de l'any.

Equip Crònica. (1964-1981)

Format pels artistes Manolo Valdés, Rafael Solbes i Juan Antonio Toledo (encara que aquest prompte es desvinculà del grup) el grup reaccionà contra el corrent informalista dominant en el panorama artístic espanyol del moment. El seu treball col·lectiu es desenvolupà durant els últims deu anys del franquisme i la transició democràtica, fins a 1981.

Equip Crònica realitza una obra decididament figurativa molt pròxima a l'estètica del pop art. Aprofitant recursos procedents de la crònica periodística, el llenguatge dels mass media, el còmic, la publicitat o la pròpia història de l'art, la seua pintura analitza críticament la situació social i política d'Espanya i llança una mirada irònica sobre els mites ubicant situacions i personatges ben coneguts en contextos diferents contribuint així a la desmitificació de les imatges i qüestionant la pròpia funció de l'art.

El MACA - Museu d'Art Contemporani d'Alacant ha convidada en aquesta ocasió a l'obra de l'Equip Crònica titulada Les Menines en el Xalet de 1969 pertanyent a la Fundació Chirivella Soriano de València que podrà gaudir-se des del dia 1 de febrer fins al 28 d'abril de 2013.

La col·laboració entre institucions com el MACA i la Fundació Chirivella Soriano, en aquest cas coordinades a través del Consorci de Museus de la Generalitat Valenciana i la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament d'Alacant ha permès l'arribada d'aquesta obra de l'Equip Crònica. Un programa d'exposicions que tindrà continuïtat al llarg de l'any.

Esta és la quarta exposició dins de "Contexto Vanguardia" que busca mantindre un diàleg permanent entre les obres de la col·lecció de l'IVAM pertanyents a les vanguàrdies de les primeres dècades del segle XX i les obres de la Col·lecció Art Segle XX del MACA, de forma que s'establisquen lectures complementàries, suport i context per a algunes peces que, en comunicació amb altres, fortaleïxen el seu llenguatge, permetent així que el visitant puga gaudir d'artistes no representats en el MACA al temps que es completa la visió de les vanguàrdies. L'objectiu és crear contingut i compartir coneixement. «Abstraction ou Nature Morte», «Abstraction» (1933) i «Abstraction en longitude» (1926-1928) són els tres olis sobre llenç de l'artista Luis Fernández que es mostren junt a obres de Julio González, Pablo Gargallo i Juan Gris, entre altres. Luis Fernández (Oviedo, Espanya, 1900- París, França, 1973) fou un dels artistes espanyols de l'anomenada Escola de París. Hi va arribar el 1924 i va entaular amistat amb Picasso i Julio González, així com amb l'abstracció geomètrica que li faria integrar-se en el moviment Abstraction-Création. Pintor preocupat pel ofici i el concepte artesanal de l'obra va formular el seu pensament en diversos textos escrits en els anys 30, la seua època més analítica i experimental. Va reflexionar sobre el color i la seua funció en la pintura, sobre la composició, el format i el sentit profund de l'abstracció que per a ell posseïa ressonàncies metafísiques i simbòliques. La seua pintura -deia- era una "representació inconscient de l'ordre que l'home constata en l'univers".

Gràcies a una primerenca vocació pictòrica, Sempere va iniciar en 1941 la seua etapa de formació en l'Escola de Belles Arts de San Carlos de València, ciutat on es trasllada la seua família després de la guerra civil, després d'haver perdut la seua fàbrica de joguets d'Onil. 
 

Sempere havia acabat mesos abans els seus estudis de batxillerat i havia assistit a classes nocturnes en l'Escola d'Arts i Oficis el que li havia donat alguns coneixements i pràctica en el dibuix. Els seus sis anys de formació acadèmica van ser anodins i frustrrants. L'educació artística a Espanya durant aquells anys de postguerra era depriment, als mals professors mediocres com a artistes, autoritaris i despòtics en les seues classes, s'unia un extrem conservadorisme en els continguts i contínues referències "sorollistes" com a únic exemple vàlid a seguir, tal i com recorda l'artista una i altra vegada. 
 

En l'Escola va conéixer al pare Alfons Roig, professor de l'assignatura Litúrgia i cultura cristiana, que parlava de Kandinsky als alumnes de San Carlos i era potser, l'únic coneixedor i entusiasta defensor de la modernitat i les corrents avantguardistes. Eusebio acaba els seus estudis en 1946 però roman en San Carlos fins a 1948 amb l'objecte de cursar l'especialitat de gravat calcogràfic amb el professor Ernesto Furió, un altre dels pocs professors que va aconseguir guanyar-se el respecte dels seus alumnes. Sempere va aprendre la tècnica de l'aiguafort i la punta seca i els seus gravats mostren un excepcional domini del grafisme, treballant la textura i el volum i equilibrant amb soltura la llum i l'obscuritat. 
 

Sempere va estudiar modelat, dibuix, anatomia, perspectiva còmica i procediments pictòrics, adquirint una sòlida formació en l'ofici artístic que es demostra en les obres conservades d'aquells anys de formació. A finals de 1948, el SEU (Sindicat d'Estudiants Universitaris) li concedeix una beca per a ampliar estudis a París. Allí es convertirà en artista-

L'Alborada de Pablo Palazuelo va venir a compartir l'espai junt als constructivistes de la Col·lecció Art Segle XX i va establir diàleg junt a l'obra de Palazuelo que es guarda en la Col·lecció, Sub-rosa XII.

En la pintura de Palazuelo s'observa un intent, a vegades inabastable, de representar la lògica de l'atzar. Això —aquesta voluntat estructural, arquitectònica, científica, falsament impersonal— fa que els seus quadres apareguen com a autèntics manifestos sobre com es materialitza el llenguatge abstracte. Així, l'alborada a la qual es refereix el títol, una composició musical que celebra l'alba uneix dos aspectes significatius en l'obra de l'artista: la llum, entesa com una successió de plans cromàtics, una variació òptica, i la idea de seriació, representada mitjançant unes formes que configuren una mena de seqüència rítmica, un moviment que vibra i es desplaça horitzontalment a través de la superfície del quadre.

Elena Asins (Madrid, 1940 - Azpíroz, Navarra, 2015) és una de les artistes més radicals i rigoroses del panorama artístic espanyol. Renovadora del llenguatge plàstic, Asins reuneix la tradició constructiva de l'avantguarda del segle XX amb la computació i la teoria de la informació, sent considerada una de les pioneres de l'art assistit per ordinador a Espanya. Una artista genial, provocativa en silenci, que construeix des de l'estructura, des de la norma i la lògica matemàtica, una obra que es genera a si mateixa per a volverse, a vegades, quasi invisible.

A través, fonamentalment, de les obres llegades per l'artista al Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofía, aquesta exposició proposa un recorregut per les investigacions persistents dutes a terme per l'artista i els seus resultats plàstics: una obra final d'aparent senzillesa en els seus càlculs, però hermètica lingüísticament. Fidel a si mateixa i fruit de la seua renúncia al color, les obres d'Elena Asins es llegeixen primer a través de la paraula i després, de l'estructura i la línia. Sense oblidar mai el tempo: una música interna que recorre tota la seua producció artística seqüenciant-la. Asins ha recorregut en els seus treballs a un ampli ventall de formats i mitjans des de la poesia concreta al vídeo, passant pel dibuix, l'escultura o la instal·lació, caracteritzats sempre pel rigor compositiu i la depuració formal.

Lligada a alguns dels projectes més renovadors de la història recent de l'art espanyol, com la Cooperativa de Producció Artística i Artesana o el Centre de Càlcul de la Universitat Complutense de Madrid, posem de manifest l'encontre allí amb Eusebio Sempere i Abel Martín, la seua amistat i la coincidència de les seues investigacions. I mostrarem per primera vegada una obra fonamental d'Elena Asins: els Cants d'Orfeu, una sèrie de poemes visuals datats en 1970 i conservats per Eusebio Sempere que s'han convertit en una de les peces més importants de la història de la poesia experimental espanyola.

En revisar la història des de la perspectiva del present, concretament les aportacions i la importància dels llibres produïts per artistes a partir dels anys seixanta i setanta, en contemplar-los des de la situació actual, es produeix una actualització sorprenent de l'aparició i reconeixement de les pràctiques artístiques Fluxus, conceptuals o minimalistes, però, sobretot, de la producció de llibres i publicacions d'artista durant dit període.

Va ser a principis de la dècada de 1960, la mateixa dècada en què es va formular l'art conceptual, quan va sorgir un enfocament realment diferent pel que fa a la concepció dels llibres d'artista, així com a la seua realització i a la forma de distribució. En eixe període, el llibre va ocupar un lloc central en la producció de rellevants artistes contemporanis, sent al seu torn motiu de teories crítiques sobre l'autoria (o, millor, la falta d'autoria), l'eliminació en el llibre del text o la imatge i, no menys important, sobre l'impacte de les noves tecnologies en la producció massiva de les obres d'art.

Els artistes que van decidir treballar amb el llibre com a suport plàstic, van assumir que les seues publicacions, a més de com a producte artístic, funcionarien com a instruments purament comunicatius produïts mitjançant sistemes més econòmics i serien fàcils d'aconseguir. Es van llançar a treballar amb les tècniques i processos d'impressió aleshores més avançats, la reproducció de fotografia en blanc i negre per mitjà de l'offset o la Xerox, que els permetia realitzar edicions nombroses de forma ràpida i a baix cost. I, segons aquests criteris, es van allunyar radicalment de les produccions anteriors, els anomenats livres d'artiste o llibres il·lustrats, així com de qualsevol dels altres compromisos d'artistes que van utilitzar el llibre en la primera meitat del segle xx.

L'Escala de grisos reuneix una sèrie d'obres de la Col·lecció Fundació Caixa Mediterrani, dipositada en aquest Museu d'Art Contemporani d'Alacant, que tenen en comú reflexionar sobre la matèria i la seua presència física mentre abandonen consciientment el color i a vegades, la forma. El color en la història de l'art és tan important com la seua negació i la declaració conscient de la seua absència ha sigut igualment pensament revolucionari. Encara que l'elecció del color sempre és un procés químic, el seu significat ha variat segons l'època. El blanc i el negre. La negació del color o la suma de tots. Dos valors cromàtics que donen lloc entre ells, a una escala infinita de graus de luminositat. De la llum a l'obscuritat: l'Escala de Grisos. Un sistema ordenat i gradual de percentatge de negre sobre blanc que porta al gris clar, mitjà i fosc, i a tota una gama interminable de grisos intermedis.

Des de diferents òptiques i a través de diverses tècniques, els artistes exposats han otorgat a la matèria un paper substancial en el debat estètic i conceptual de les seues obres. Han elegit textures molt variades: Acer, plom, titani, cristall, ferro, alumini, uralita, espill o ceràmica i grafit, paper, lli o fusta. La matèria es fa conscient i la seua presència es reivindica. Del mateix mode que el so. Les propietats físiques de cada element converteixen escultures, fotografies, filmacions, pintures i dibuixos en obres complexes que reflecteixen la relació tan intensa que s'ha produït entre l'artista i la matèria. 

Mostra de subtils equilibris cromàtics, de rendilles de claredat per on s'escapa el temps mentre sonen en la sala, literalment, els ecos de la nostra presència.

Isidro Blasco visita el MACA quan ve a Alacant i sempre troba l'obra del seu pare al peu de l'escala, emmarcada entre els arcs de la vella Casa de l'Assegurada. La peça excepcional d'Arcadi Blasco, Recinte per a un assassinat legal de 1971 és una obra emblemàtica de la Col·lecció Art Segle XX. Es tracta d'una escultura en ferro i ceràmica que envolta un espai de repressió ideològica i ressonàncies polítiques.

Atrapat per eixe espai i pel diàleg que estableix l'obra d'Arcadi amb l'arquitectura del museu, Isidro necessita tornar a ell i repensar-lo, en una mena de viatge nostàlgic però obsessiu. En una d'eixas visites es conforma el projecte: l'artista analitza i dimensiona el buit, dibuixa i fotografía, puja i baixa l'escala, s'assoma i mesura seccions. Isidro Blasco ha decidit destruir el lloc i construir un nou espai per a impedir que caiga en l'oblit. I així sorgeix aquesta instal·lació site-specific.

Solo a dues veus, és una obra complexa entre l'arquitectura, la fotografia i l'escultura. Una instal·lació en inestable equilibri que desplegua de forma tridimensional el mateix espai que ocupa en el museu. Un espai dins del mateix espai. La fotografia cohesiona arquitectònicament els elements encara que l'estructura s'ha fragmentat i s'han destruït els angles de 90 graus. Amb una gran economia de mitjans: unes planxes de contraxapada de fusta, alguns cargols i gats de fuster i unes fotografies, l'artista ha construït un artifici irracional que reflexiona sobre el problema de la representació i ofereix un llegat de fragments, una analogia perfecta per a atendre als afectes on-over-inside els Blasco que funciona al seu torn com a reveladora de la imatge del món contemporani.

Esta exposició mostra una selecció d'obres de la Col·lecció Fundació Mediterrani que està dipositada en aquest Museu d'Art Contemporani d'Alacant gràcies al conveni subscrit entre l'Ajuntament d'Alacant i la Fundació Mediterrani.

La Col·lecció Fundació Mediterrani està composta per 212 peces i recorre l'obra de 125 artistes, els noms més imprescindibles del panorama artístic espanyol contemporani. Abarca un arc cronològic que recorre des de la transició democràtica fins als nostres dies: un període artístic a Espanya que correspon als últims 40 anys, tan generós, carregat d'il·lusió, d'energia, de desencant, de derrota i d'ingenuïtat… però també de reflexió, de denúncia, de compromís, d'aventura… Un període en el qual conviuen diverses generacions d'artistes de forma normalitzada com mai abans havia ocorregut, enriquint-se mútuament, aprenent els més joves dels indiscutibles mestres, i redescobrint-se en els més joves la persistència de l'imprescindible.