Pablo Palazuelo

Els estudis d'arquitectura que va cursar a Oxford van influir notablement en el posterior concepte i formulació de la seua pintura, abocada a complexes problematitzacions espacials. Els seus plantejaments pictòrics, d'expressió sobria, severa i molt distant, de línies simples i colors plans, conviden l'espectador a un llarg viatge d'introversió.

És una de les figures clau de l'art espanyol de la segona meitat del segle XX, que desgraciadamente, segueix sense gaudir del reconeixement internacional que mereixia la seua obra.
Les raons d'aquest desconeixement són diverses, però sobretot és fruit d'una concepció dominant de l'abstracció excessivament lineal, que arranca amb les experiències postimpressionistes en el trànsit cap al segle XX i que en els anys seixanta aconsegueix les seues últimes conseqüències amb el minimalisme. Segons aquesta articulació de caràcter teològic, l'abstracció és la culminació dels principis d'anatomia i de pura visualitat pròpies de l'art. L'hegemonia indiscutida d'aquest discurs ha fet que altre tipus de pràctiques i d'estètiques que, malgrat estar situades dins de l'art modern han interioritzat els seus principis de manera heterodoxa, hagen restat parcialment ignorades.
Palazuelo concep l'art com un «un camí per a donar eixida als problemes humans». Les seues referències a la història de la pintura són contínues, i és especialment important la influència en el seu treball de la noció de línia derivada de l'obra de Klee, que suposa una autèntica revelació per a ell. També reivindica als seus inicis el seu interès pels constructivistes russos com Gabo i Pevsner, encara que rebutja la seua concepció científica de la geometria. L'obra de Palazuelo ha estat classificada per la historiografia dels últims trenta anys com una abstracció de tipus idealista, molt vinculada a corrents d'espiritualitat i a una concepció sagrada de l'artista i de la seua obra. Malgrat que Palazuelo s'alimenta de corrents de pensament vinculades a l'esoterisme, la càbala i la filosofia i el pensament orientals, també és cert que per les matemàtiques, la física i el pensament científic són fonamentals el seu treball. El desenvolupament de l'abstracció i l'ús de la geometria en la seua obra estan íntimament lligats a un procés racional basat en el descobriment - no invenció- de noves formes. Aquest descobriment constant que guia el seu treball es tradueix en una tensió manifestada a través de les variacions interminables de les formes.