Issahōmu' és el projecte fi de carrera d'Anabel Ruiz des de l'Escola d'Arquitectura de la Universitat d'Alacant i es va presentar a la biblioteca Museu d'Art Contemporani d'Alacant.

Presència física, expressivitat escènica entorn al cos humà i la seua forma física, al moviment i a l'espai, són conceptes que s'aborden en aquest espai expositiu. Homo habitans, La interfície d'un vol, El cel refugi són models de reflexió, de percepció i de compromís que mostren com des d'una poètica de la miniatura portar la responsabilitat espacial a primer terme.

Pablo Palazuelo és una de les figures clau de l'art espanyol de la segona meitat del segle XX. Artista excepcional dins del panorama de l'art abstracte espanyol, no sols per ser autor d'una obra plena i rica en la seua diversitat que el converteix en singular, sinó també perquè es aparta de les tendències generals en les quals s'inscrigueren la resta dels artistes de la seua generació, més interessats en l'abstracció matèrica o gestual. La seua obra sempre minuciosa i pulcra, respon a una concepció de tipus geomètric molt personal que es caracteritza per una depuradíssima tècnica i un admirable sentit del color, constants que estan sempre presents al llarg de tota la seua carrera.

Esta exposició titulada Palazuelo. Caligrafies musicals pretenia acostar-se a l'obra de l'artista des de la seua relació amb la música, recorrent la relació tan íntima que existeix entre la seua obra, el so i el silenci. Permetia contemplar com el llenguatge musical subjau a tota la trajectòria del creador madrileny com un element comú denominador. La mostra presenta obres procedents d'institucions públiques i privades, de museus i fundacions així com de col·leccionistes particulars que generosament han cedit les seues obres per a esta exposició, sense les quals no haguera estat possible.

Arquitectura inadvertida. Els encontres entre la Col·lecció DKV Seguros i la Col·lecció Caja Mediterráneo sorgeix de la interacció d'obres i artistes entorn d'un descobriment: la poètica d'una arquitectura inadvertida però present i formalment responsable de crear espais literaris com a escenes aïllades d'un somni. Misteris desvetllats on una columna, un arbre, una porta, un focus, un passadís, una escala... ajuden a descobrir l'escenari d'una realitat estètica molt personal. Indagar en allò que habitualment no mirem, atmosferes voluntàriament borroses, espais simbòlics i monumentals però també espais viscuts que evoquen a vegades un passat oblidat, una memòria que porta la petja que roman viva. Arquitectura dignificada que construeix un paisatge narratiu entre la representació i la il·lusió. Universos de ficció d'extraordinària bellesa i capacitat d'evocació. Figures ensimismades en un moment anterior al caos resoltes en equilibri inestable, on allò vulnerable o allò fràgil per lleu, es trenca. 

A manera de reflexió convida l'espectador a reflexionar sobre el propi concepte de la reflexió: acció i efecte de reflexionar, considerar nova o detingudament alguna cosa, meditar, suggerir… però també, sobre l'acció i efecte de reflectir-se. Esta exposició reunia un total de 13 obres de 11 artistes. Tretze obres que mostraven una imatge de la realitat que ens atrapa fascinats per eixe joc de transparències, de velladures, de reflexos… que queden impresos en el sòl, el cristall, el llenç, la taula o la fotografia, demostrant així la fragilitat de lo sòlid i la interacció misteriosa de la llum i l'espai. Però també una reflexió en torn al mateix concepte i funció de l'art; fenòmens artístics que han diluït els límits entre els gèneres i les tècniques derivant cap a una complexitat de lo híbrid, qüestionant lo absolut i detingent-se en el procés conceptual de la representació, on el coneixement, la memòria, la verosimilitud o l'ambigüitat ressonen com un murmuri: suma de paraules, d'ombres i de sorolls que al seu torn, també es reflecteixen.

Esta exposició reuneix una selecció d'obres que formen part d'aquesta Col·lecció Fundació Mediterrani dipositada en el MACA. La mostra aglutina una sèrie d'obres de distints artistes que tenen en comú el procés de creació. Un procés fragmentat, fet a bocins, moltes vegades asimètric i que deixa veure l'estructura de l'obra, sempre amb una sensació incòmoda de nuesa o desprotegiment.

Artistes que no ofereixen solucions sinó que qüestionen, i traslladen a l'espectador, els problemes d'una realitat que ve configurant-se de manera cada vegada més complexa i fragmentària, on les ideologies han perdut vigència i el discurs social, polític o estètic s'ha tornat incomplet, precari i, en multitud d'ocasions, caòtic. Tot això es posa de manifest en les obres d'art que ací s'exposen.

Enfront del que pot pensar-se, la col·lecció d'art contemporani del Museu de Belles Arts de València, -o almenys el seu nucli inicial- no va ser una acumulació desordenada de donatius o llegats, sinó una proposta rigorosa i molt pensada de la direcció del museu a partir de 1967, que va poder dur-se a terme per una sèrie de circumstàncies afortunades que van permetre, en una època d'absoluta carència a València de centres estables que exposaren obra dels artistes més significatius, estructurar en una sala del propi museu més que una juxtaposició d'individualitats, un plantejament objectiu de les tendències en les que es movien en aquells anys els artistes valencians més representatius.

Això es va fer fonamentalment per no deixar truncat el ric desenvolupament històric dels fons del museu, que s'havia vist interromput en la segona meitat del segle XX per molt diversos motius, tant conceptuals com històrics, polítics o estètics no tant imputables al museu com a la pròpia situació de la societat valenciana.

L'exposició "Blanc i negre: subjecte, espai i percepció" és una aproximació a l'obra de diversos artistes que, en l'àmbit espanyol des del final de la postguerra fins als nostres dies, s'han plantejat la creació plàstica des de l'obra monocromàtica en blanc o en negre a la construcció d'un espai que s'articula entorn de dualitats oposades o complementàries. En conseqüència, plantejar una exposició sobre el color és reflexionar sobre un dels temes centrals per a la creació contemporània. Entre les successives vicissituds que travessà el color durant el segle XX, observem com, des de la segona Guerra Mundial fins als nostres dies, el color va sofrir un continu procés que el transformà en un material comú i banal dins de la vida quotidiana, que passava a ser fabricat en sèrie i estandarditzat pel comerç. En l'àmbit artístic les seues repercussions no foren menors, per això, cert nombre d'artistes conformaren una paleta de colors molt allunyada de qualsevol voluntat espiritual, intencional o significativa que, fins aleshores, la tradició de l'art havia reclamat.

Esta nova presentació de l'exposició en el Museu d'Art Contemporani d'Alacant, que pren com a base la Col·lecció de la Fundació Chirivella Soriano, s'estructura en quatre àmbits: Preludi sobre el blanc; individu aïllament, societat; la destrucció i l'amor; i per últim, Harmonia de contraris.