Espais de resistència reuneix una sèrie d'obres que tenen en comú buscar espectadors crítics. Qüestionant la realitat social i política, la societat de consum, els mitjans de comunicació, la publicitat, la ciutat, l'espai públic i la presència del poder i els seus mecanismes d'inclusió i exclusió social, aquests artistes plantegen obres incòmodes, àcides, provocatives… Una proposta transversal on el procés de creació artística es converteix en la pròpia obra o que construeix i deconstrueix una realitat fragmentària. 

A través de nous formats, llenguatges, suports i tècniques contemporànies, vídeo, fotografia, instal·lació, programes informàtics o fins i tot a través de la vella pintura, les obres mostrades reclamen sempre un espectador actiu i compromès. Hereves de les pràctiques conceptuals desenvolupades a Espanya, especialment a Catalunya i Andalusia en els anys 60 i 70 i amb una forta càrrega lingüística, aquestes obres dibuixen un paisatge de transgressió dels comportaments artístics que arriba a desmaterialitzar l'art o a construir-lo amb arxius, documents, fragments d'imatges, objectes quotidians, materials pobres com la pols o les colilles, cachivaches estranys que adquireixen altres significats.

L'art funciona així com a resistència. Els artistes contemplen el seu procés creatiu només des de la transcendència social, des de l'enfrontament al poder, però també des de la paradoxa, l'humor o la ironia. L'art com a denúncia però també com a forma de canviar el món. La pràctica artística es converteix en l'única arma de supervivència. 

Paloma Navares és una pionera en l'art creat per dones. La seua obra, classificada per etapes i sèries, respon a diversos processos d'investigació en els quals indaga les temàtiques socials, aprofundeix en el món de la dona, els seus ritus, costums i tradicions. El seu llenguatge plàstic està construït des de la idea d'hibridesa i sustentat, des dels seus inicis, en la pràctica interdisciplinària, l'ensamblatge de tècniques i suports, i la utilització de materials industrials. Fotografia, vídeo, so i llum s'unifiquen en les seues instal·lacions, escultures, objectes o col·latges.

Les obres dipositades que s'exposen en el MACA són la instal·lació En el llindar del somni, 1992-93 i Eva, una escultura de fotografia i llum.

Són obres en les quals l'artista treballa amb fotografia, vídeo, so, electricitat, materials industrials com plàstics, integrant l'obra amb l'espai i la llum. En el muntatge es presenten imatges fraccionades, adaptades a suports cilíndrics i plans transparents, units tots ells a l'energia.

Les dues obres pertanyen a una sèrie titulada Fragments del Jardí de la memòria on l'artista integra la fotografia, l'electricitat i materials industrials com el plàstic, amb el vídeo i gravacions de so, creant i elaborant escenaris, posades en escena que provoquen emocions plenes de força al combinar els efectes de llum i d'ombra amb interaccions espacials i ressonàncies iconogràfiques. No en va, Paloma Navares utilitza les imatges de la pintura clàssica per deconstruir el mite estereotipat de la dona.

El MACA presenta la seua quinzena obra dins del programa de La Peça convidada. Es tracta de "Escultura telemagnètica", de 1960 en acer cromat, imant, agulles i fil de niló del escultor grec Panayoitis Vassilakis, conegut com TAKIS i procedent de la col·lecció particular de l'artista Josep Pedrós i Ginestar qui va ser ajudant personal de Takis a París.

Takis és un dels artistes més interessants i desconeguts de l'avantguarda cinètica afincada en el París de mitjan segle XX. La seua obra, innovadora i dinàmica, posa en relació l'art i la ciència, explorant la relació entre els objectes ordinaris i les energies que els mouen i controlen, com els camps magnètics, la gravetat, la llum i el so. Imants que mantenen agulles en suspensió mentre treballen amb les forces invisibles de la natura per a fer visible un món invisible que, en paraules de Takis, és simplement pensament pur.

L'artista:

Les seues obres es troben en les col·leccions permanents d'alguns dels museus més importants del món, com el Centre George Pompidou d'Art Contemporani de París, el MOMA i el Museu Guggenheim de Nova York, la Col·lecció De Menil de Houston, la Tate Modern de Londres i la Col·lecció Peggy Guggenheim de Venècia.

En 1986, l'artista va tornar a Grècia on va establir el Centre d'Investigació per a les Arts i les Ciències -conegut com la Fundació Takis en la colina de Gerovouno a Atenes. La Fundació va ser inaugurada oficialment en 1993, amb l'objectiu de promoure el coneixement i l'apreciació de les arts visuals al públic en general, així com proporcionar serveis i suportar els programes d'educació artística.

El programa de la Peça convidada:

Amb aquest programa d'exposicions La peça convidada, el MACA pretén acostar al públic obres temporalment cedides per altres institucions i que en el Museu adquireixen un nou significat, al ser presentades com una exposició d'una sola obra en relació amb el context de la col·lecció permanent. La Col·lecció Art Segle XX permet per la extensa nòmina d'artistes, la varietat d'obres històriques i els nombrosos moments estètics que es troben representats, un programa enriquidor d'invitacions. Obres concretes que, en diàleg, discussió, contigüitat o contradicció, es mostren immerses dins del context expositiu del museu.

Des del seu inici en 2011 fins a la data, el MACA ha exposat 15 peces convidades.

"Parada Estació" és una instal·lació de María Aranguren que rend homenatge a Eusebio Sempere i s'inscriu dins del conjunt d'activitats que l'Ajuntament d'Alacant i el MACA han programat amb motiu del 30 aniversari de la mort de l'artista.

"Parada Estació" marca un recorregut, a través de catorze xicotetes peces de policarbonat al carrer, que condueix el vianant des de la Plaça de la Santa Faz fins al MACA. Catorze "Estacions" en llocs triats per l'artista entre les dos primeres estacions del Via Crucis de la Santa Faz: la font, el Palau, Portaferrisa, la corba de Maldonado, el callejó Heliodoro Guillén…

En la busca o en el descobriment dels enclavaments s'establixen relacions estètiques i conceptuals que propicien una mirada diferent sobre els murs i façanes d'aquest barri singular i acompanyen els visitants cap a la porta del MACA, on una gran peça homenatge, inspirada en l'obra de Sempere, tanca el recorregut.

El MACA presenta la restauració i investigació del conjunt de 3 panells decoratius realitzats pel pintor Manuel Baeza per al pavelló vestuari de la Platja del Postiguet d'Alacant.

En 1956 l'Ajuntament d'Alacant construïx uns pavellos de bany en la platja del Postiguet, i li encarrega a l'artista alacantí, ja reconegut nacionalment, Manuel Baeza (1911-1986), cinc panells pictòrics de grans dimensions. Només es conserven estos tres.

Les obres van romandre exposades en el restaurant des de 1956 fins que es va procedir a la demolició d'estes construccions. Després d'açò els panells van estar diverses dècades oblidats fins que la regidoria de Cultura els va guardar en els seus magatzems. Tenien deterioraments greus que afectaven a tots els seus estrats: suports disgregats i debilitants per l'alta humitat relativa a la qual havien estat exposats per la seua proximitat al mar, i brutícies de diverses naturaleses, així com vernissos densos i oxidats que cobrien les capes de pintura.

Recentment van ser traslladats al departament de Conservació i Restauració d'Art Modern i Contemporani de l'IVCR+i a València. Després de ser investigats i analitzats es van restaurar, consolidant i estabilitzant els suports de fusta aglomerada, i eliminant cadascun dels estrats afegits que els cobrien. La neteja es va realitzar en tres fases consecutives diferenciades. Com a mesura de conservació de les obres es va dissenyar i confeccionar un marc-caixa de fusta de til·la, que sense cap sistema d'ancoratge al suport reforça tota l'estructura dels panells i els dona estabilitat.

Estes obres recuperades, que formen part de la memòria col·lectiva de la ciutadania d'Alacant, tornen a la seua ciutat i podran visitarse en el MACA fins al pròxim 9 de gener.

La revelació de la pintura… reuneix una selecció d'obres de distints artistes que tenen en comú el gust per la pintura. ¿És possible parlar de pintura en el segle XXI? ¿Parlar la pintura o de la pintura? La pintura mateixa pareix detenir-se en la frontera d'una superfície configurada per dos variables. La química i el gest. Les reaccions d'elements químics com els pigments de color, substàncies ligants i additius, volàtils o sòlids, sintètics o naturals, són la prova científica que la pintura existeix. La forma d'aplicar aquest compost colorit de consistència pastosa o líquida és el que conforma el gest i atrapa el temps, sempre fragmentat. Però serà la mirada (del pintor i de l'espectador) qui otorgue "sentit" al resultat.

La pintura, eixa "superfície accidentada", potser d'intensitat dramàtica, es revela en aquesta exposició tan present en alguns quadres com absent en altres. Finestra per la qual penetrar en un món immaterial o mur texturizat on apreciar els plecs de la matèria. Oblit de l'objecte de la representació i encantament del text o de la textura. El pinzell imperceptible i certa sensació d'aquosa transparència. Artistes que a través de la pintura establiren una forma de mirar el món que ha condicionat la nostra contemporaneïtat. 

Mori el Merma va ser un espectacle teatral de la companyia Teatre de la Claca dirigida per Joan Baixas i Teresa Calafell amb decorats, màscares i grans titelles dissenyats i pintats per Joan Miró. Durant diversos mesos, Miró va col·laborar en el disseny dels personatges construïts en tela i goma espuma pel grup i en març de 1977, en el propi taller de La Claca i com un membre més del grup, va procedir a pintar-los i decorar-los. L'aventura va ser registrada per la atenta càmera de Francesc Catalá Roca. Després de mesos d'assajos, l'obra es va estrenar en 1978, primer en el Teatre Principal de Palma de Mallorca i després, en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona. L'èxit va ser rotund i clamorós. Aquesta "troupe" caòtica i anarquista era la imatge d'un país nou que havia acabat per fi amb la dictadura. En els primers dos anys, des de 1978 a 1980, Mori el Merma es va representar per tota Europa: en el Centre Pompidou de París, en els Riverside Studios de Londres, en la Fondation Maeght de Saint Paul de Vence o en la Sala Olympia de Madrid.

La importància de Mori el Merma en la producció de Joan Miró és capital: no és una més de les seues incursions en l'escena teatral, un aspecte artístic pel qual sentia autèntica passió. Es tracta de la representació del personatge d'Ubú ideat per Alfred Jarry, paradigma de tots els dictadors del segle XX, el tirant vulgar i sanguinari que encarna la corrupció i el despotisme i que Miró associava al general Franco. El personatge d'Ubú, que Miró desenvolupa plàsticament a través d'una sèrie de dibuixos i de tres carpetes de litografies, puja a escena amb l'obra de Mori el Merma recollint així el seu ideari polític, transversalment banyat de surrealisme.

La història dels ninots de Mori el Merma a Alacant és complicada però appassionant. Quan en 1980, La Claca va desmontar l'obra per a acometer una nova etapa, Miró va accedir que es veneran els decorats inicials: part dels quals van ser dipositades en la Fundació Miró de Barcelona i una altra part, gràcies a les gestions de l'artista alacantí Eusebio Sempere, es van adquirir per la Diputació d'Alacant amb el propòsit de completar la Col·lecció Art Segle XX. Mentre tant, els decorats van ser exposats en 1980 en el Museu de l'Assegurada, no sense friccions entre l'artista i l'Ajuntament com recull la premsa. Després de catorze mesos d'exposició van ser desmontats i emmagatzemats en cistells de vímet que es van retirar per Diputació en 1988 on es van conservar des de llavors. Mai més es van tornar a exposar.

Michel de Certeau, filòsof francés, en la "Pràctica de la vida quotidiana" quan parla de les "invisibles identitats de lo visible", fa una proposta molt a to per a la fotografia. Ell proposa que allò que es veu en el paisatge urbà és sempre un indici de allò que ja ha desaparegut, que lo visible designa allò que ja no està.

La idea de la fotografia com un mere reflex de la realitat, ha sigut superada en l'actualitat per la major part dels artistes que treballen en este camp. En les seues obres reflectixen ja no sols l'instant fotografiat, sinó situacions, moments alguns d'un passat ja no evident o imatges que ens indiquen o suggerixen fets, situacions, sospites, inclús estats d'ànim.

Tant Xavier Ribas amb la seua obra Estructures invisibles, (2006) com Javier Codesal amb El monte perdido, (2003) ens parlen, des d'un punt de vista antropològic, sobre la memòria i l'absència, amb un cert caràcter evocador de allò ja perdut.

Presentem la nova exposició de la Col·lecció Fundació Mediterrani amb vocació de permanència que ocupa la segona planta del MACA incorporant-se així a la lectura de les col·leccions permanents del museu.

L'hem titulada Amb el temps 2 en un doble sentit. Amb el temps és amb-temporani. Allò que està estretament lligat al temps present. El que està succeint. Igual que nosaltres, contemporanis d'aquestes obres i compartint amb elles l'espai i el temps, compartint els pressupostos estètics que les han vist nàixer i els significats últims. Amb el temps és també allò que ha passat des de la Col·lecció Art Segle XX que mostrem en la primera planta del museu i que ens va donar Eusebio Sempere el 1977. Inevitablement la seua col·lecció es va quedar tancada en els primers anys 80. Des de llavors i Amb el temps el que ha anat passant és el que anem mostrant a través de la Col·lecció Fundació Mediterrani ara revisitada.

La Col·lecció Fundació Mediterrani està composta per 213 obres de les quals hem elegit 18 obres entre pintura, escultura i fotografia d'una contundència plàstica incuestionable. Obres que ens han anat acompanyant en les diferents exposicions temporals que de la Col·lecció s'han realitzat en distints espais i ciutats. Sempre és una sorpresa descobrir els artistes representats en la Col·lecció Caixa Mediterrani, però és encara més sorprenent descobrir quina obra d'ells s'ha adquirit. Sempre es tracta d'una obra fonamental dins de la seua trajectòria artística, exemple del millor de la seua proposta estètica i per la qual es reconeix un artista com artista singular. Una obra per la seua contemporaneïtat, rotundament "clàssica". I això es posa de manifest en aquesta exposició. És una exposició contemporàniament clàssica.

Esta exposició reuneix una selecció d'obres realitzades en tècniques i suports molt diversos: pintura, fotografia analògica i digital, impressions, projeccions, col·latge o instal·lacions, etc., poblades de sers humans. De la naturalesa humana aglutina una sèrie de peces de distints artistes que tenen en comú la representació de la dimensió humana. Narratives entorn del cos humà com a figura, com a individu, com a fragment però també com a suma o multitud. 

L'art ha disseccionat l'ésser humà a través de l'enteniment, de les passions o de la moral, del mateix mode que el filòsof escocès David Hume. Més escèptic que mai l'individu conforma la seua percepció del món a través d'idees i impressions.