L'exposició ha sigut ampliada fins al 10 de gener de 2027.

El color no existeix, però el món és inimaginable sense ell. Com a fenomen —en tots els sentits— ha estat present en la reflexió i en les arts des de les pintures rupestres fins als experiments digitals contemporanis. Per a molts artistes ha constituït el centre de la seua pràctica, i per a filòsofs i científics ha proporcionat abundant matèria per a la reflexió i el debat.

En la història de l’art, la importància del color ha sigut discutida i impugnada amb freqüència. Va ser l’aparició de l’art abstracte a principis del segle XX la que va alliberar el color dels dictats de la representació i de la primacia de la línia. Per primera vegada, el color va poder existir per la seua pròpia presència en l’obra, sense estar subjecte a models narratius ni a altres elements de valor gràfic: va deixar de ser adjectiu per a convertir-se en substantiu.

Del color en l’art (Coloramas) exhibeix el treball d’una sèrie d’artistes contemporanis en què el color és el principi essencial de la composició. Totes les peces pertanyen a les col·leccions del MACA. Museu d’Art Contemporani d’Alacant i recorren 75 anys, des de mitjan anys cinquanta del segle XX fins a 2025. La selecció d’artistes, estils, tècniques i materials reflecteix tant la complexitat dels llenguatges contemporanis com la riquesa i varietat de les col·leccions d’aquest museu.

Juntament amb les obres, la mostra ofereix dos espais singulars. El primer, abans d’entrar a la sala, és un petit gabinet de curiositats on descobrir l’origen del color a través de minerals, plantes tintòries, pigments, tints naturals i les seues aplicacions en tèxtils. S’hi sumen mostres de pigments sintètics i industrials, testimonis d’invencions —com la patent del color en tubs—, i també documents que apunten a la impregnació ideològica, política i social del color.

Després de la sala blanca i separat visualment d’aquesta es troba Coloramas. Una experiència expansiva en un espai que recorda els antics diaporames, les cambres fosques o els zoòtrops, i en què un relat audiovisual narra la fascinant història del color i la seua progressió, primer gradual i després de ruptura, cap a l’autonomia. Coloramas es desplega en escenes que exploren el color com a fenomen físic, construcció perceptiva i llenguatge simbòlic.

Aquesta exposició té el seu origen en Lo tienes que ver. La autonomía del color en el arte abstracto, mostra celebrada a la Fundación Juan March de Madrid l’any 2025, i és resultat de la col·laboració i el suport entre institucions.

Soledad Sevilla [Esperant a Sempere] és una exposició especial en la trajectòria de l'artista: un projecte que tanca un cercle vital i creatiu i que, al mateix temps, resulta imprescindible per al MACA, museu els orígens del qual estan íntimament lligats a la col·lecció de l'artista alacantí Eusebio Sempere.
 

Sevilla i Sempere es van conèixer en la dècada de 1960. Entre tots dos va sorgir una admiració mútua i "una profunda i entranyable amistat", al temps que coincidien en alguns dels projectes més rellevants entorn de l'abstracció geomètrica del context artístic espanyol. Un interès comú per la línia, una pràctica rigorosa de la composició i una deriva cap a l'sensitiu —cap a una geometria més tova i emotiva— connecten l'obra de Sempere i Sevilla. Aquesta afinitat poètica amb l'artista alacantí travessa tota la carrera de Sevilla: des dels inicis fins a la seua producció més recent, com les sèries pintades des de l'estiu de 2022 concebudes com a inspiració i homenatge al seu amic. Sevilla troba en la llum i la línia, com Sempere, una commocció sensible, una quietud rigorosa i deliberada.
 

Partint de les peces dels anys 70 que conservem en les col·leccions del museu, l'exposició centra la seua atenció en les sèries més recents de l'artista. Són pintures de gran format en les quals la vibració de la línia, com a filament o fil, genera superfícies que s'expandeixen i es recomponen contínuament. Aquestes obres envolten l'espectador i conviden a experimentar la pintura no només des de la mirada, sinó també de forma performativa, des del cos que comparteix l'espai amb ella. La contemplació es converteix així, en una experiència física que desata emocions íntimes. Sevilla aconsegueix evidenciar l'espai total com una unitat i, dins d'ell, desplegar una àmplia gamma de registres i subtils variacions. La geometria, lluny de ser freda o distant, adquireix ací un caràcter íntim i introspectiu.
 

Artista rigorosa i disciplinada, Sevilla treballa guiada per la intuïció… Com ella mateixa afirma les seues trames són "fons per al pensament i l'art passa per damunt com una mena de reflex". Ho descriu perfectament el propi Sempere: "¿Per a què parlar de pintura si vostès la estan veient?"

Pablo Picasso recorre quasi un segle d'art i al seu costat, una sèrie imprescindible d'artistes transformen radicalment la història de l'art mentre desfan les fronteres entre la figuració i l'abstracció. Molts d'ells estan ací representats.

La Colecció Art Segle XX guarda entre els seus fons una gran quantitat d'obres sobre paper entre dibuixos, gravats, litografies i serigrafia que completen una extensa nòmina d'artistes imprescindibles, recorrent els territoris més suggerents de l'entramat artístic del segle passat. 
I és així perquè Eusebio Sempere i el seu company Abel Martín, després d'experimentar a París variades tècniques d'impressió, introdueixen a Espanya la serigrafia artística realitzant bellíssimes estampacions de les seues pròpies obres i de les dels seus amics artistes. I estan profundament convençuts que l'obra gràfica mereix l'estatus d'«original» i que situa l'art contemporani a l'abast d'una majoria de públic, democratitzant-lo.

Amb eixa convicció estètica i política, Sempere admirà sempre la figura de Pablo Picasso. Adquirí el gravat de Picasso pertanyent a la Suite Vollard, Fernando Zóbel li regalà el Retrat de Rimbaud i comprà L'Enterrament del Comte d'Orgaz, obres que ací es mostren. De la mateixa manera que participà en l'Homenatge a Picasso que tingué lloc en la celebració dels 90 anys del natalici de l'artista en novembre de 1971, patint per això detenció, empresonament i una quantiosa multa econòmica. 

Des de 2017 la Conselleria d'Educació, Cultura i Esport manté una línia d'adquisició d'obres d'art amb el doble propòsit de dinamitzar el mercat artístic contemporani, alhora que reunir una col·lecció d'obres representatives de l'actualitat artística en la nostra Comunitat. Diferents generacions i sensibilitats que aborden el procés de creació artística oferint noves perspectives sobre el nostre món més pròxim.

Una mostra de tres peces de tres artistes: Paloma Navares, Teresa Lanceta i Amparo Tormo es poden gaudir en el MACA.

La nit més curta és una exposició col·lectiva, que sorgeix com a proposta col·laborativa entre ambdues galeries i el museu, obrint un diàleg entorn a la idea de transformació en els processos creatius, artístics i vitals.

Com un esforç per dinamitzar noves formes de producció i exposició de l'art, la mostra es realitza de manera transversal i concomitant entre les tres seus de les galeries a Madrid i Alacant i el MACA, amb obres exposades de manera orgànica entre elles, prenent criteris conceptuals i estètics per damunt de la representació de les galeries com un exercici real de sinergia institucional.

La nit més curta aprofundeix sobre la transformació com un procés de resignificació que promou la regeneració, transmutació canvi i renovació, considerant els durs temps que corren i tractant de referència a les tradicions de Sant Joan, temps en el qual té lloc un canvi d'estació la tradició del qual consisteix a donar pas a allò nou, renovat i transformat.

Obertura. Més allà dels mapes és el títol de la primera exposició de la Col·lecció Michael Jenkins i Javier Romero en el MACA. Inclou quaranta i nou artistes de diferents generacions i nacionalitats d'entre els cent seixanta i dos que integren la col·lecció, amb treballs que abasten des de finals dels seixanta fins a l'actualitat, buscant un equilibri entre figures històriques o artistes de llarga trajectòria i artistes més joves. 

Obertura perquè dona inici i serveix d'introducció a una col·lecció més extensa que intenta eliminar no només les jerarquies geogràfiques, sinó també jerarquies de disciplines i mitjans artístics, de fronteres generacionals, de gènere o identitat, de treball individual o en grup, o jerarquies que puguen aplicar-se a la diversitat de plantejaments formals o conceptuals en l'art per a oferir una visió que va més allà dels mapes, més allà de qualsevol tipus de frontera artística preestablida i hermètica. Obrint la mirada.

La selecció proposada reflecteix la varietat de temàtiques i narracions que els artistes han vingut explorant en el context social i polític, amb la finalitat d'estimular el pensament crític i oferir una imatge més nítida i fidel de la realitat. Volíem ressaltar també la elevada presència d'artistes dones en la col·lecció i constitueixen la meitat dels artistes inclosos en aquesta presentació. També hem seleccionat diversos artistes de color entre el destacat grup els quals treballs es troben representats en la col·lecció. Per últim, era important destacar la presència d'artistes alacantins, per a la qual cosa s'ha inclòs el treball de deu d'ells amb la finalitat de crear una lectura que aspirant a l'global entén com a fonamental l'local, el més pròxim.

Així, tractant d'eliminar fronteres cronològiques i territorials, proposem que en aquesta primera instal·lació convisquen artistes de generacions i marcs geogràfics distints i que es construïsquen diàlegs creuats entre les obres seleccionades. Servisca de presentació.
 

És l'artista alacantí més conegut internacionalment i un dels representants espanyols més genuïns de l'abstracció geomètrica i de les tendències òptiques i cinètiques. La seua obra és el fruit d'un continu i rigorós treball sobre la geometria, el moviment i la il·lusió òptica, en el qual a més desenvolupa, des de la composició i la forma, una poètica lírica de singular bellesa.

La Col·lecció Municipal Eusebio Sempere està constituïda per les obres de l'artista alacantí que l'Ajuntament d'Alacant ha adquirit des de 1978 fins a hui. Són 575 peces entre dibuixos, pintures, escultures i obra gràfica. Cronològicament aquest conjunt d'obres abarca un període molt extens de la producció de Sempere: des dels primers anys 40 (dibuixos i olis) a les primeres obres modernes que l'artista va realitzar a París en els anys 50 (una àmplia selecció d'aquarel·les i gouaches), seguint amb les pintures sobre taula dels anys 60 tan característiques de la seua producció i escultures en ferro i acer cromat, típiques del seu treball en els 70. Així mateix, inclou una important selecció de serigrafies i litografies que recull el més singular de la seua obra gràfica. Es tracta d'una col·lecció que recorre l'evolució creativa d'una de les personalitats més interessants del panorama artístic espanyol de la segona meitat del segle XX. És —a més—, un autèntic homenatge a Sempere, protagonista d'un dels actes més generosos per a la ciutat d'Alacant: la donació de la seua col·lecció d'art… tota una vida.

Dels essencials als imprescindibles

La Col·lecció Art Segle XX donada per Eusebio Sempere a la ciutat d'Alacant és el pilar d'aquest nou Museu d'Art Contemporani d'Alacant. Està composta per 177 peces entre escultures, pintures, dibuixos i obra gràfica, datades entre els anys vint fins als primers huitanta i és el fruit d'una labor rigorosíssima de selecció i adquisició d'obres dels més grans artistes de la modernitat i les avantguardes del segle passat.

La Col·lecció atesora autèntiques peces mestres que representen els principals noms i moviments de l'art espanyol, on assoleix les seues més altes cimes. Amb decidida vocació internacional, el seu creador, Eusebio Sempere, deixa patent la seua gran sensibilitat, visió de futur i sobretot, la seua voluntat de difondre els valors estètics de l'art del segle XX.

Alguns dels més importants creadors del nostre segle estan representats ací: Picasso, Braque, Julio González, Juan Gris, Gargallo, Delaunay, Arp, Cocteau, Chagall, Giacometti, Miró, Dalí, Max Ernst, Calder, Bacon, Matta, Fautrier, Clavé, Tàpies, Chillida, Millares, Saura, Vasarely, Agam, Soto, Rosenquist, Oldenburg, Rauschenberg, Adami, Dine… entre altres. Però és en l'àmbit propi de l'art espanyol del segle XX on trobem les millors obres de la Col·lecció i una relació més extensa de tendències, moviments i grups significatius de l'art d'avantguarda en el nostre país amb obres d'Alberto Sánchez, Ferrant, Palazuelo, Guerrero, Viola, Feito, Rivera, Canogar, Juana Francés, Pablo Serrano, Alfaro, Guinovart, Ràfols Casamada, Hernández Pijuán, Farreras, Manrique, Mompó, Torner, Rueda, Zóbel, Lucio Muñoz, Equipo Crónica, Julio López Hernández o Genovés, entre altres…

Una impressionant mostra de pintures, escultures, obres mixtes adossades, dibuixos, gravats, litografies i seriografies ve a completar l'extensa nòmina d'artistes imprescindibles, recorrent els territoris més suggerents de l'entramat artístic del segle passat.

El MACA compta des d'avui amb la peça d'Arcadi Blasco «Objecte-idea» amb motiu del desè aniversari de la seua mort. L'obra ha sigut dipositada per un període de cinc anys per José Piqueras, i s'exposa des d'avui en la planta baixa del museu. L'artista

Arcadi Blasco Pastor (Mutxamel, Alacant, 1928 – Majadahonda, Madrid, 2013) fou un pintor que en la segona meitat de la dècada dels 50 troba en la ceràmica el material idoni per a l'expressió plàstica. La seua formació artística com a pintor té lloc en l'Escola de Belles Arts de Madrid, on va arribar als 19 anys, terminant el curs de professorat en l'Escola de Belles Arts de Sant Carles de València en 1953. Eixe mateix any es trasllada a Itàlia, on resideix per dos anys en l'Acadèmia d'Espanya a Roma, allí té el seu primer contacte amb la ceràmica a través de l'obra de Nino Caruso i de Carlo Zauli.

En tornar a Espanya, realitza les seues primeres experiències ceràmiques i s'interessa per la ceràmica artesanal, la qual cosa el porta a treballar amb l'alfarero de Conca, Pedro Mercedes -amb qui intercanvia saberes-, i en altres tallers de ceràmica popular d'Agost i Triana (Ceràmica Montalbán). En 1955 instal·la el seu primer taller en la nau -cedida per l'arquitecte Luis Feduchi- l'edifici a mitja construir del Museu d'Amèrica situat en la Ciutat Universitària de Madrid, que compartí amb José Luis Sánchez, Jacqueline Canivet i Carmen Perujo; allí realitzaria, entre altres obres, moltes vidrieres, mosaics i murals ceràmics destinats, en gran part, a ornamenta les esglésies que es construïren per encàrrec de l'Institut de Colonització dels Pobles d'Espanya, col·laborant amb els arquitectes José Luis Fernández del Amo, Ignacio Gárate, Luis Cubillo, García Benito, Luis Feduchi, Fernández Alba i Fisac, entre altres. L'immens espai d'aquest lloc de treball per a la creativitat també fou utilitzat ocasionalment per pintors com José Vento, Hernández Mompó, Rafael Canogar, Antonio Saura, etc., que tenien necessitat de realitzar obres de gran format i no disposaven d'espai suficient en els seus estudis. Este taller provisional va arribar a convertir-se en un lloc de trobada d'artistes de la jove vanguardia madrilenya.

Precisament, una de les característiques més destacables de la trajectòria com a ceramista d'Arcadi Blasco és la seua participació directa, entre els anys 1945 i 1974, en el nou aconteixement de l'art contemporani, ja que fou –com ha assenyalat acertadament Carmen González-, "l'únic artista ceràmic que per una sèrie de «casualitats»" -com ell mateix defineix- participa en el camp de les arts plàstiques, i que ha realitzat gran quantitat d'exposicions nacionals i internacionals en els fòrums de l'art contemporani portant sempre obra ceràmica.

Després d'una primera aproximació directa al quefer ceràmic, que consistí en emprar la superfície de recipients com a suport del seu vocabulari pictòric –realitzant obres amb certa càrrega decorativa-, Arcadi Blasco es sentirà fortament atret per les qualitats i expressivitat d'esta matèria, i com a conseqüència naixeran els seus Quadres ceràmics (1956-64).

En tots els seus cicles de treball posteriors: Objectes idea (1969), Propostes ornamentals (1969-74), Arquitectures i Murs per a defensar-se de la por (1970-86), Ruïnes arqueològiques (1984-86), Rodes de Molí per a combregar (1985). Homenatges (1992-95), les argiles de distintes tonalitats, els engobes, vidriats –menys freqüents i molt matisats-, i les aplicacions d'òxids colorants de tons terrosos seran –moltes vegades sotmesos a una cocció reductora-, els materials protagonistes de les seues obres.

En aquell torbellí de búsquedes en que es convertiren els anys 50 per als artistes espanyols més inconformistes, Arcadi Blasco indaga en les possibilitats de la matèria ceràmica i troba en l'argila cuita el mitjà idoni amb el qual realitzar en volum les seues últimes investigacions pictòriques, que desembocaran –en ceràmica- a finals dels anys 60 en relleus i escultures de compromís social i crítica política.

Amb el seu retorn en 1985 al seu poble de naixement (Mutxamel) i la instal·lació del seu taller en una casa de camp de la partida de Bonalba, Alacant recobra un artista en plena maduresa que féu un esforç per activar la cultura alacantina a través de distintes iniciatives, algunes relacionades amb la ceràmica i la seua ensenyança.

Alguns d'estos "Objectes-idea" de finals dels seixanta es mostraren en l'exposició d'Arcadi Blasco en el Pavelló Espanyol de la XXXV Biennal de Venècia en juny de 1970, i foren l'antesala de les seues "Propostes ornamentals per al diàleg" i de les "Propostes per a torturar", sèries a les quals pertanyen obres fonamentals de la seua producció artística de principis dels setanta com el "Recinte per a un assassinat legal" de la col·lecció del MACA.

La ceràmica és protagonista i els relleus comencen a envoluprar-se sobre si mateixos, a voler ocultarse, adquirint un aspecte més escultòric i fins i tot arquitectònic amb la inserció de buits practicables. Estes obres estan treballades amb minuciositat artesanal mitjançant un conjunt de recursos molt personals: tocs i impressions a mode d'escriptura cuneïforme i repetitiva; fileres de boles o perles d'argila afegides i de distints tamanys; comptes de collaret o radiacions com si foren peces d'orfebreria d'antigues cultures, refinades i bàrbares a un temps, amb tot tipus de rugositats i relleus on pareix bullir encara la matèria.

Les cinc fotografies de Henri Cartier Bresson que ací es mostren pertanyen a la Colecció Per Amor a l'Art – Fundació Per Amor a l'Art de València. Aquestes peces convidades en el MACA formen part del projecte expositiu Vulnerabilitat(s), realitzat en col·laboració amb Bombas Gens Centre d'Art i el Museu de la Universitat d'Alacant.

La vulnerabilitat és una realitat complexa que ha adquirit notable protagonisme en els últims temps a raïl de fenòmens com la desigualtat social, els efectes del canvi climàtic, la violència de gènere, els moviments migratoris o la recent pandèmia Covid. La reflexió teòrica sobre la vulnerabilitat de l'ésser humà no és recent; no obstant això, l'urgència de respostes al moment que vivim, tan compromès en molts aspectes, ha validat la seua actualitat.
De manera immediata associem el concepte de vulnerabilitat amb el de fragilitat. Ser vulnerable és ser un subjecte fràgil. Sovint traslladem aquesta condició sobre altres en raó del seu gènere, el seu cos o la seua posició social però eludim el pensament que dit estat és constitutiu de la nostra pròpia experiència i, per tant, consustancial a la naturalesa humana. La pensadora feminista Judith Butler ha proposat repensar la vulnerabilitat com a mitjà per a il·luminar altres models de vida en comú, basats en el reconeixement de la interdependència entre subjectes i en la necessitat dels cuidats. Per tant, la vulnerabilitat no és motiu d'inacció o sotmetiment sinó una oportunitat d'emancipació social i resistència política.
Amb aquest esperit sorgeix l'exposició Vulnerabilitat(s): com un acostament a les experiències de la fragilitat des de les pràctiques artístiques que incite a comprendre'ns com a éssers vulnerables –tant en les arestes socials com individuals– però capaços d'actuar de forma col·lectiva per a construir noves formes de relació entre nosaltres i de nosaltres amb la naturalesa.

Henri Cartier Bresson (1908-2004) és un dels noms fonamentals de la història de la fotografia de l'últim segle. Va ser pioner del periodisme modern, impulsor de l'agència Magnum Photos i creador del concepte de l'instant decisiu: la sensació de fer coincidir l'ull, el cap i el cor en un gest concentrat que permet captar la realitat per sorpresa.
Nascut a França, va voler dedicar-se a la pintura i va començar a freqüentar als artistes, sobretot els surrealistes, que van marcar decisivament la seua mirada quasi pictòrica que plasmarà en imatges lluny de l'anecdòtic i el més a prop possible de la íntima veritat de la gent. Sempre va usar el blanc i negre i va ser enemic del color i de l'ús del flash.
De fortes conviccions polítiques, anticolonialista i republicà, el seu compromís el va situar en els escenaris revolucionaris més icònics convertint-lo en un impenitent viatger. En els anys 30 va recórrer diverses ciutats espanyoles, entre elles Alacant, on va captar amb la seua càmera lúcida, aquestes famoses imatges.

Obres:

Henri Cartier Bresson
Alacant, Espanya, 1933
Fotografia a les sals de plata
Colecció Per Amor a l'Art, València.

Henri Cartier Bresson
Alacant, Espanya, 1934
Fotografia a les sals de plata
Colecció Per Amor a l'Art, València.

Henri Cartier Bresson
Madrid, Espanya, 1933
Fotografia a les sals de plata
Colecció Per Amor a l'Art, València.

Henri Cartier Bresson
Madrid, Espanya, 1933
Fotografia a les sals de plata
Colecció Per Amor a l'Art, València.

Henri Cartier Bresson
Inundació, Espanya, 1933
Fotografia a les sals de plata
Colecció Per Amor a l'Art, València.