Fernando Sinaga, José Maldonado, Judith Egger, Máximo González, Pipo Hernández i Tamara Arroyo.
La nit més curta és una exposició col·lectiva, que sorgeix com a proposta col·laborativa entre ambdues galeries i el museu, obrint un diàleg entorn a la idea de transformació en els processos creatius, artístics i vitals.
Com un esforç per dinamitzar noves formes de producció i exposició de l'art, la mostra es realitza de manera transversal i concomitant entre les tres seus de les galeries a Madrid i Alacant i el MACA, amb obres exposades de manera orgànica entre elles, prenent criteris conceptuals i estètics per damunt de la representació de les galeries com un exercici real de sinergia institucional.
La nit més curta aprofundeix sobre la transformació com un procés de resignificació que promou la regeneració, transmutació canvi i renovació, considerant els durs temps que corren i tractant de referència a les tradicions de Sant Joan, temps en el qual té lloc un canvi d'estació la tradició del qual consisteix a donar pas a allò nou, renovat i transformat.
El Museu d'Art Contemporani d'Alacant presenta en aquesta exposició dues obres d'Eulàlia Valldosera: La Caiguda. Eixir de les flames per a caure en les brases de 1996 i Llaços familiars de 2012.
La Caiguda és una obra fonamental en la trajectòria de l'artista, una instal·lació complexa i enigmàtica que parla d'un accident emocional, una baixada als inferns, la impossibilitat de eixir d'una situació fins i tot intentant comportaments distints. El qüestionament mateix d'una parella en el seu entorn domèstic, una història carenta de narració que es desplegua en l'espai on l'espectador es troba atrapat com a testimoni i artífex del problema.
Llaços familiars és una sèrie de fotografies de la intimitat i posa en evidència les relacions sentimentals visibles i ocultes que els membres de cada família pateixen, gaudeixen o pateixen. Implicacions complexes i inevitables que redefineixen el model mateix de família en contínua transformació. Amor, protecció o cura mútua es tenyeix d'odi, absència, gelosia o abús en un laberint emocional molt fragmentat.
En ambdues obres, el drama està a la vista. Recuperat. Els fets no es relaten, sinó que es representen. Per mitjà de la realitat i de la seua ombra, de la projecció de la llum i del moviment. Amb una mirada pròpia, Valldosera recrea escenes dramatitzades que reflecteixen simultàniament la presència i l'absència, la memòria i el desig, on l'ombra evoca una búsqueda interior que remit al món de l'inconscient, no només com a espectre d'un passat no resolt, sinó també com una forma autèntica de la realitat.
Juana Concepción Francés de la Campa (Alacant, 1924 - Madrid, 1990) és una de les artistes més contundents del panorama artístic espanyol de la segona meitat del segle XX, pionera de l'informalisme abstracte i única dona del emblemàtic Grup El Paso. Va exposar en events artístics internacionals tan importants com les tres Biennals Hispanoamericanes, la Biennal de Venècia, fins a cinc edicions, o la de São Paulo. Va exposar en col·lectives junt a companys de generació en el Museu Guggenheim de Nova York o en la Tate Gallery de Londres i en destacades mostres individuals en institucions d'Espanya, França o Portugal, entre altres llocs. Va ser reconeguda per la crítica des de la seua etapa inicial figurativa fins al final de la seua trajectòria, però ha sigut oblidada per la historiografia de l'art. En els últims anys la seua figura s'ha reivindicat amb força, afirmant la seua qualitat i pertinència i en el MACA hem aprofundit en sendues exposicions sobre les seues pintures abstractes.
Ara proposem revisar els orígens de la seua pintura: els anys de formació, la seua etapa figurativa més simbolista i la seua transició personal abans de llançar-se a l'aventura generacional de l'art abstracte. És l'etapa menys coneguda: pintures on la figuració d'influència italianitzant es mou entre el simbolisme contingut i el surrealisme d'arrel metafísica amb figures rotundes i volumètriques de tall geomètric. Entre els temes que presenta hi ha maternitats, retrats de xiquets i dones, famílies i enigmàtics bodegons així com escenes al·legòriques que presenten un aire de misticisme intrigant i que enclouen una espiritualitat que veurem aflorar en etapes posteriors. A nivell tècnic, Francés treballa de forma innovadora per a aconseguir determinades textures i empastos amb la tècnica de l'encàustica on barreja cera, resina i dissolvent sobre un suport rígid, superposant distintes capes de pintura per a "ferir-les" després amb un clau. Una voluntat experimental que romandrà intacta al llarg de tota la seua trajectòria, marcant la seua forta personalitat plàstica.
Juana Francés és la més destacada d'un grup de dones artistes que va començar a exposar en els anys 50 del passat segle i la seua obstinació professional va desafiar la societat del seu temps: un sistema excloent, que relegava la dona a l'esfera domèstica o a papers decoratius en la cultura. Front a un entorn hostil, normatiu i rígid creat per la ideologia social del franquisme, Juana Francés va aconseguir estar atenta a les preocupacions plàstiques i formar part activa d'una generació d'artistes que van revolucionar l'art del seu temps. La seua trajectòria permet hui repensar el paper de les dones en la història de l'art, així com la complexa relació entre modernitat estètica i compromís social.
Col·lecció Michael Jenkins i Javier Romero del MACA
Obertura. Més allà dels mapes és el títol de la primera exposició de la Col·lecció Michael Jenkins i Javier Romero en el MACA. Inclou quaranta i nou artistes de diferents generacions i nacionalitats d'entre els cent seixanta i dos que integren la col·lecció, amb treballs que abasten des de finals dels seixanta fins a l'actualitat, buscant un equilibri entre figures històriques o artistes de llarga trajectòria i artistes més joves.
Obertura perquè dona inici i serveix d'introducció a una col·lecció més extensa que intenta eliminar no només les jerarquies geogràfiques, sinó també jerarquies de disciplines i mitjans artístics, de fronteres generacionals, de gènere o identitat, de treball individual o en grup, o jerarquies que puguen aplicar-se a la diversitat de plantejaments formals o conceptuals en l'art per a oferir una visió que va més allà dels mapes, més allà de qualsevol tipus de frontera artística preestablida i hermètica. Obrint la mirada.
La selecció proposada reflecteix la varietat de temàtiques i narracions que els artistes han vingut explorant en el context social i polític, amb la finalitat d'estimular el pensament crític i oferir una imatge més nítida i fidel de la realitat. Volíem ressaltar també la elevada presència d'artistes dones en la col·lecció i constitueixen la meitat dels artistes inclosos en aquesta presentació. També hem seleccionat diversos artistes de color entre el destacat grup els quals treballs es troben representats en la col·lecció. Per últim, era important destacar la presència d'artistes alacantins, per a la qual cosa s'ha inclòs el treball de deu d'ells amb la finalitat de crear una lectura que aspirant a l'global entén com a fonamental l'local, el més pròxim.
Així, tractant d'eliminar fronteres cronològiques i territorials, proposem que en aquesta primera instal·lació convisquen artistes de generacions i marcs geogràfics distints i que es construïsquen diàlegs creuats entre les obres seleccionades. Servisca de presentació.
Elena Aguilera, Richard Artschwager, Aurelio Ayela, Joseph Beuys, Nayland Blake, Louise Bourgeois, Mark Bradford, Trisha Brown, Fernando Bryce, Pepe Calvo, Olga Diego, Nicole Eisenman, Tony Feher, Inma Femenía, Katharina Fritsch, Nuria Fuster, Anna Bella Geiger, General Idea, Jeff
Gibson, Felix González-Torres, David Hammons, Mona Hatoum, Arturo Herrera, Sheila Hicks, Mike Kelley, Ellsworth Kelly, Corita Kent, Teresa Lanceta, Sherrie Levine, Glenn Ligon, Angel Masip, Josiah McElheny, Zanele Muholi, Vik Muniz, Claes Oldenburg, Ana Teresa Ortega, Cindy Sherman, Erin Shirreff, Amy Sillman, Hiroshi Sugimoto, Richard Tuttle, Danh Vo, Kara Walker, Andy Warhol, Ruth Wolf-Rehfeldt, Jesus Zuazo.
Vásárhelyi Győző, nom real de l'artista (Pécs, Hongria, 9 d'abril de 1906 – Annet-sur-Marne, França, 15 de març de 1997). Va estudiar medicina a Hongria, però va deixar la carrera al cap de dos anys. Es va interessar llavors per l'art abstracte i per l'ensenyament de la Bauhaus a Budapest. Es trasllada a París al principi dels anys 1930 i allí va treballar com a grafista. En aquesta ciutat desenvolupa el seu primer treball major, Zebra, que es considera hui en dia la primera obra d'Op art.
Va treballar en publicitat i decoració fins a 1940. Va realitzar la primera exposició en la galeria de Denise René, a la qual permaneixeria sempre unit. La seua obra es basa en l'abstracció geomètrica i en la interacció dels colors per a donar sensació de moviment i va ser el màxim representant de l'op-art.
En 1955 publica el seu Manifest groc, una teoria sobre la plàstica bidimensional i l'art cinètic. Vasarely va desenvolupar un model propi d'art abstracte geomètric, utilitzant diversos materials però usant un nombre mínim de formes i de colors. El seu treball li va donar fama internacional i va rebre diversos premis prestigiosos.
Esta peça, propietat de la Diputació Provincial d'Alacant, prorroga la seua estada en el MACA formant part, com a peça convidada, de l'espai cinètic de la Col·lecció Art Segle XX, on s'exposa una altra obra d'este artista hongarès: «Kroa B», 1971 (escultura en metall anoditzat i policromado).
La sensació de moviment és l'element comú de les obres que componen esta Sala. La relació mútua, física i emotiva que s'estableix entre l'espectador i l'obra, és un mouvement émouvant [moviment emocionant], com ho descriu Vasarely en 1955: les obres són cossos vius que es reflecteixen en el cos en moviment de l'espectador i entren en relació amb ell, el converteixen en partícip
Vásárhelyi Győző, nom real de l'artista (Pécs, Hongria, 9 d'abril de 1906 – Annet-sur-Marne, França, 15 de març de 1997) Va estudiar medicina a Hongria, però va deixar la carrera al cap de dos anys. Es va interessar llavors per l'art abstracte i per l'ensenyament de la Bauhaus a Budapest. Es trasllada a París al principi dels anys 1930 i allí va treballar com a grafista. En aquesta ciutat desenvolupa el seu primer treball major, Zebra, que es considera hui en dia la primera obra d'Op art.
Treballant en la publicitat i la decoració fins a 1940 va realitzar la primera exposició en la galeria de Denise René, a la qual permaneixeria sempre associat. La seua obra es basa en l'abstracció geomètrica i en la interacció dels colors per a donar sensació de moviment i és el màxim representant de l'op-art. En 1955 va publicar el seu Manifest groc, una teoria sobre la plàstica bidimensional i l'art cinètic. Vasarely va desenvolupar un model propi d'art abstracte geomètric, utilitzant diversos materials però usant un nombre mínim de formes i de colors. El seu treball li va donar fama internacional i va rebre diversos premis prestigiosos.
El museu Vasarely a Hongria conté una important col·lecció de les seues obres, així com de molts altres artistes d'origen hongarès que han treballat a l'estranger. És el pare de l'artista Yvaral, autor d'obres d'ese mateix estil.
Si la idea de l'obra plàstica residia fins ara en una gestió artesanal i en el mite de l'«obra única», ara es troba en la concepció d'una possibilitat de RECREACIÓ, de MULTIPLICACIÓ i d'EXPANSIÓ. •
¿La immensa difusió de l'obra literària o musical s'exerceix en detriment de la seua unicitat i de la seua qualitat? • La majestuosa cadena de la imatge fixa en dues dimensions va de Lascaux als abstractes… el futur ens reserva la felicitat d'una nova bellesa plàstica, en moviment i emocionant.
Col.lecció Per amor a l'art, Bombas Gens, València
Les cinc fotografies de Henri Cartier Bresson que ací es mostren pertanyen a la Colecció Per Amor a l'Art – Fundació Per Amor a l'Art de València. Aquestes peces convidades en el MACA formen part del projecte expositiu Vulnerabilitat(s), realitzat en col·laboració amb Bombas Gens Centre d'Art i el Museu de la Universitat d'Alacant.
La vulnerabilitat és una realitat complexa que ha adquirit notable protagonisme en els últims temps a raïl de fenòmens com la desigualtat social, els efectes del canvi climàtic, la violència de gènere, els moviments migratoris o la recent pandèmia Covid. La reflexió teòrica sobre la vulnerabilitat de l'ésser humà no és recent; no obstant això, l'urgència de respostes al moment que vivim, tan compromès en molts aspectes, ha validat la seua actualitat. De manera immediata associem el concepte de vulnerabilitat amb el de fragilitat. Ser vulnerable és ser un subjecte fràgil. Sovint traslladem aquesta condició sobre altres en raó del seu gènere, el seu cos o la seua posició social però eludim el pensament que dit estat és constitutiu de la nostra pròpia experiència i, per tant, consustancial a la naturalesa humana. La pensadora feminista Judith Butler ha proposat repensar la vulnerabilitat com a mitjà per a il·luminar altres models de vida en comú, basats en el reconeixement de la interdependència entre subjectes i en la necessitat dels cuidats. Per tant, la vulnerabilitat no és motiu d'inacció o sotmetiment sinó una oportunitat d'emancipació social i resistència política. Amb aquest esperit sorgeix l'exposició Vulnerabilitat(s): com un acostament a les experiències de la fragilitat des de les pràctiques artístiques que incite a comprendre'ns com a éssers vulnerables –tant en les arestes socials com individuals– però capaços d'actuar de forma col·lectiva per a construir noves formes de relació entre nosaltres i de nosaltres amb la naturalesa.
Henri Cartier Bresson (1908-2004) és un dels noms fonamentals de la història de la fotografia de l'últim segle. Va ser pioner del periodisme modern, impulsor de l'agència Magnum Photos i creador del concepte de l'instant decisiu: la sensació de fer coincidir l'ull, el cap i el cor en un gest concentrat que permet captar la realitat per sorpresa. Nascut a França, va voler dedicar-se a la pintura i va començar a freqüentar als artistes, sobretot els surrealistes, que van marcar decisivament la seua mirada quasi pictòrica que plasmarà en imatges lluny de l'anecdòtic i el més a prop possible de la íntima veritat de la gent. Sempre va usar el blanc i negre i va ser enemic del color i de l'ús del flash. De fortes conviccions polítiques, anticolonialista i republicà, el seu compromís el va situar en els escenaris revolucionaris més icònics convertint-lo en un impenitent viatger. En els anys 30 va recórrer diverses ciutats espanyoles, entre elles Alacant, on va captar amb la seua càmera lúcida, aquestes famoses imatges.
Obres:
Henri Cartier Bresson Alacant, Espanya, 1933 Fotografia a les sals de plata Colecció Per Amor a l'Art, València.
Henri Cartier Bresson Alacant, Espanya, 1934 Fotografia a les sals de plata Colecció Per Amor a l'Art, València.
Henri Cartier Bresson Madrid, Espanya, 1933 Fotografia a les sals de plata Colecció Per Amor a l'Art, València.
Henri Cartier Bresson Madrid, Espanya, 1933 Fotografia a les sals de plata Colecció Per Amor a l'Art, València.
Henri Cartier Bresson Inundació, Espanya, 1933 Fotografia a les sals de plata Colecció Per Amor a l'Art, València.
Col·lecció Martínez Guerricabeitia de la Universitat de València
Amb aquest programa d'exposicions La peça convidada, el MACA pretén acostar al públic obres temporalment cedides per altres institucions que en el Museu adquireixen un nou significat en ser presentades com una exposició d'una sola obra en relació amb el context de la col·lecció permanent. La Col·lecció Art Segle XX permet un programa enriquidor d'invitacions. Obres concretes que, en diàleg, discussió, contigüitat o contradicció, es mostren immersas dins del context expositiu del museu. En aquesta ocasió hem convidats a compartir espai a la Col·lecció Martínez Guerricabeitia amb una obra esplèndida de l'artista valencià Juan Genovés. JUAN GENOVÉS
Relat, 1968 Acrílica i oli sobre llenç 180 x 170 cm. Firmat i datat al dors COL·LECCIÓ MARTÍNEZ GUERRICABEITIA Universitat de València
Relat va obtenir un dels prestigiosos premis Marzotto en 1968. Presenta nítidament els descobriments que van suscitar l'interès internacional per la seua pintura: la figuració com a manera de transmetre sense ambigüitats semàntiques un fet. La incorporació de l'espai pla i, finalment, el caràcter eminentment narratiu, seqüenciat i modular de la representació. El motiu central del quadre està emmarcat per dos amples franges roges horitzontals realitzades amb aerògraf a mode de pantalla que marca una distància entre l'espectador i l'escena. Una vibració en roig tèrbol reforça la consciència del drama que succeeix. La zona central està ocupada per una seqüència dividida en cinc imatges reiterades, a mode de fotogrames cinematogràfics que es mostren poc definides, en la grisalla amb què es perceben els éssers a molta distància. Els recursos empleats per Genovés: la mida reduïda de les figures, el punt de vista, el contrast cromàtic, els efectes dramàtics de la fotografia provoquen la implicació emocional de l'espectador en una identificació empàtica cap a la víctima. La narració, quelcom que passa i desapareix deixant apenas unes empremtes, es plasma com si s'estiguera observada a través del teleobjectiu o visor, no de l'artista o de l'espectador, sinó del poder, de l'aparell coercitiu del terror. Impregnada de cultura cinematogràfica i literària, la mirada de Genovés dóna compte de la condició humana davant la presència opressiva del poder. La Col·lecció Martínez Guerricabeitia és una col·lecció peculiar i atípica. Composta per un total de 520 peces, està centrada en artistes el mode d'expressió artística dels quals és la figuració i el realisme i la seua intenció, el seu contingut ideològic és sempre la crítica, la dissidència i el compromís. Formada per Jesús Martínez Guerricabeitia va ser donada a la Universitat de València en 1999.
El MACA - Museu d'Art Contemporani d'Alacant presenta les obres de Julio González dipositades en el MACA per Florencio Martín, hereu d'Eusebio Sempere. Es tracta d'unes obres significatives que mostren la importància dels fons que l'artista alacantí va reunir amb la intenció d'acréixer la Col·lecció Art Segle XX però que lamentablement mai van arribar a este museu. Es ara, amb este dipòsit, una oportunitat inmejorable per complir amb la seua intenció. Estos dibuixos de Julio González acompanyen les esplèndides obres que posseeix la Col·lecció Art Segle XX: "Montserrat criant nº 2"; "Nature morte"; "Petit masque aéré" i "Petite maternité assise", ampliant la visió que té el Museu d'este artista. Julio González (1876-1942) Julio González està considerat com un dels grans noms de l'escultura moderna. Es va formar com artesà en la metalisteria artística que el seu pare tenia a Barcelona. El seu treball amb el ferro, amb el qual va crear un llenguatge propi, ha sigut valorat com una de les aportacions més valuoses de les avantguardes dels anys trenta, encara que només va dedicar una dècada de la seua vida a la creació amb este metall. González va començar a treballar el ferro a finals de la dècada dels vint, quan tenia ja més de cinquanta anys, i encara que ja havia treballat el metall per a crear joies i diversos objectes decoratius va ser llavors quan va començar a realitzar xicotets relleus en coure repujat i, més tard, a experimentar amb xicotetes planxes, creant caps i figures de dona. Va ser el contacte amb Picasso, amb qui va col·laborar entre 1928 i 1932, el que li va permetre reparar en les possibilitats que tenia el ferro per a l'escultura. L'artista malagueño, li va demanar en 1928 col·laboració tècnica en la creació d'una sèrie d'obres de ferro, entre elles una escultura per a un monument en homenatge a Apollinaire i Femme au jardin. Els seus orígens artesans, el coneixement de les possibilitats que li oferia el ferro, junt a una gran llibertat imaginativa i a la sensibilitat pròpia d'un gran artista, li van permetre crear un llenguatge nou, molt personal. Es va incorporar a l'avantguarda amb noves i potents formes escultòriques i un llenguatge propi, qualificat d'abstracte, que va tindre com a objectiu essencial el matrimoni entre formes i espai. En les seues escultures, l'espai forma part de la mateixa obra, iniciant un camí que després van seguir molts altres escultors com David Smith o Eduardo Chillida. El propi González va aplicar el terme "dibuixar en l'espai" a una part de la seua obra, la que va realitzar amb barra o varilla de ferro. Les escultures filiformes o lineals –el que ell mateix denominava dibuixar en l'espai–, les testes volumètriques o les figures biomòrfiques són el resultat d'un treball de gran rigor tècnic i conceptual que li obriria les portes al reconeixement com un dels grans escultors del segle XX.
El MACA - Museu d'Art Contemporani d'Alacant presenta les obres de Pablo Picasso, Luis Fernández i Julio González, dipositades en el MACA per Florencio Martín, hereu d'Eusebio Sempere, que poden gaudir-se des del dia 25 de juliol de 2017.
Es tracta d'unes obres significatives que mostren la importància dels fons que l'artista alacantí va reunir amb la intenció d'acréixer la Col·lecció Art Segle XX, però que lamentablement mai van arribar a este museu. Es ara, amb este dipòsit, una oportunitat inmejorable per a complir amb la seua intenció.
Estes peces acompanyen en l'espai les esplèndides obres de Julio González, Juan Gris i Pablo Gargallo que posseeix la Col·lecció Art Segle XX. Pablo Ruiz Picasso (Màlaga, 1881 – Mougins (França), 1973) Un dels majors artistes del segle XX, que va participar en nombrosos moviments artístics. Picasso recorre en nombroses ocasions a El Greco, un dels seus pintors preferits, en un retorn a les seues arrels espanyoles. Picasso admirava "L'enterrament del Comte d'Orgaz" d'El Greco, quadre al qual va dedicar un llibre que va compondre entre 1957 i 1959. Un monumental llibre que Picasso il·lustra amb la seua pròpia poesia basada en la seua vida i en la seua Andalusia. Es tracta d'un llibre il·lustrat per Pablo Picasso, un dels més importants dins de la seua producció. La publicació consta d'un pròleg i text de Rafael Alberti i 12 aiguaforts i un gravat a burí. El text del volum està datat en 1939, manuscrit pel propi Picasso en litografia de colors i s'acompanya dels aiguaforts i la punta seca. El llibre mostra el coneixement que Picasso tenia de les tècniques del grup d'André Breton i prova d'això és l'escrit automàtic que s'edita en facsímil acompanyant la sèrie de gravats, una experiència surrealista del Comte d'Orgaz on l'erotisme i la pornografia són temes recurrents: escenes exòtiques, escenes de circ o escenes al·legòriques impregnades d'erotisme. "S'inclou en L'Enterrament del Comte d'Orgaz este gravat al burí que data de 1939, i que, d'acord amb la tècnica, però també amb el sentiment picassià d'eixe temps, mostra una rigidesa i intensitat lineal molt característiques. La idea d'incloure eixa estampa en el llibre li va venir a Picasso del text que va gravar al burí harmonitzant lletra i dibuix. Es un breu fragment, però les seues característiques d'estil preconizan ja el que distingeix els desatats paràgrafs de l'Enterrament, amb el seu desdeny de la lògica i fins i tot de l'ortografia, si és que no es tracta d'un gust per a vulnerar-la obertament. Per tant, este gravat que uneix text i dibuix, i que va sorgir com a pura expressió d'un moment líric, indeterminat potser, passa a enriquir els exemplars del novè volum de les Edicions La Cometa." Text explicatiu sobre el gravat al burí inclòs en L'Enterrament del Comte d'Orgaz, editat i estampat per l'Editorial Gustavo Gili, S.A. De Barcelona en 1969. Luis Fernández (Oviedo, 1900-París, 1973) Estudia en l'Escola de Belles Arts de Barcelona. Es trasllada a París on entra en contacte amb els moviments artístics d'avantguarda. Allí coneixerà a artistes com Lipchitzi, Braque, Ozenfant, entre altres i als espanyols Joaquín Peinado, Francisco Bores, Julio González i Picasso. Estos artistes li donaran l'oportunitat de conéixer i treballar els diferents ismes artístics de les avantguardes: cubisme, purisme, neoplasticisme als quals seguirà més tard el surrealisme. La seua obra evolucionarà progressivament cap a un món més personal i hermètic. Este dibuix preparatori confirma els trets arquitectònics i geomètrics que l'artista ha estudiat amb deteniment les diferents relacions entre les parts, servint-se de recursos geomètrics per a crear figures de forta intensitat. Igual que l'original, la imatge s'apoia sobre el número tres: tres colls, tres mentó, tres narices, ... tres caps, d'esta manera la central es serveix parcialment dels elements dels dos laterals. Tres caps constituïts rítmicament, arquitectònicament: els arcs ciliars apareixen sostinguts per les columnes que són la nariu, i estes s'apunten en els llavis de la boca, s'adornen amb els arcs dels lòbuls nasals i destaquen amb les esferes dels tres mentó. El ritme s'estableix en la verticalitat de tots estos motius però també en la superposició horitzontal d'arcs, cercles i rectes.
Julio González (Barcelona, 1876 – Arcueil (França), 1942) Julio González està considerat com un dels grans noms de l'escultura moderna. Es va formar com a artesà en la metallisteria artística que el seu pare tenia a Barcelona. A París, ciutat a la qual es trasllada amb la seua família, entra en contacte amb artistes espanyols com Gargallo, Sabartés, Hugué i Picasso. Però va ser el contacte amb Picasso, amb qui va col·laborar entre 1928 i 1932, el que li va permetre reparar en les possibilitats que tenia el ferro per a l'escultura. El seu treball amb el ferro, amb el qual va crear un llenguatge propi, ha estat valorat com una de les aportacions més valuoses de les avantguardes dels anys trenta, encara que només va dedicar una dècada de la seua vida a la creació amb este metall. En les seues escultures els seus antecedents els trobem en les obres de Pablo Gargallo, l'espai forma part de la mateixa obra, iniciant un camí que després van seguir molts altres escultors com David Smith o Eduardo Chillida. El propi González va aplicar el terme "dibuixar en l'espai" a una part de la seua obra, la que va realitzar amb barra o varilla de ferro. Les escultures filiformes o lineals –el que ell mateix denominava dibuixar en l'espai–, les testes volumètriques o les figures biomòrfiques són el resultat d'un treball de gran rigor tècnic i conceptual que li obriria les portes al reconeixement com un dels grans escultors del segle XX. Màscara és una aquarel·la realitzada per Julio González en 1940 que pertany a una sèrie d'estudis per a màscares de caràcter geomètric. L'artista pren el seu propi retrat com a model per a treballar i modificar les proporcions i trets del seu rostre portant-los a una reordenació abstracta. Esta és una serigrafia de l'aquarel·la realitzada per González, estampada per Eusebio Sempere i Abel Martin per a l'exposició que va tindre lloc en l'Ateneu de Madrid en 1960 sobre Julio González.
Esta obra original i vanguardista, acompanya l'exposició a les obres de la Col·lecció d'Art del Segle XX; s'exhibeix junt a peces molt rellevants del MACA, com Kiki de Montparnasse de Pablo Gargallo, llenços i escultures de Julio González o compartint l'espai vanguardista entre els Miró, Juan Gris, Alexander Calder o Ángel Ferrant.
En 1927 René Magritte [Lessines, Hainaut, (Bèlgica), 1898–Brussel·les, (Bèlgica), 1967] es va traslladar a París, on va entaular amistat amb André Bretón i es va convertir en un dels membres més destacats del grup surrealista. Les seues composicions es caracteritzen per la juxtaposició d'objectes quotidians en contextos inusuals, representats amb una pintura depurada de colors clars i fons plans. Esta obra recull un dels seus motius més cèlebres, l'home tocat amb un bombí i sense rostre, que sovint ha sigut interpretat com alter ego del propi Magritte. Ací, la figura apareix duplicada i siluetada per a allotjar, respectivament, un tupida fullatge i un paisatge amb el cel i els núvols com a protagonistes. Esta peculiar mescla entre realitat i ficció produeix una imatge desconcertant, característica de l'estil del mestre belga.
En La Belle Société, pintada per l'artista poc abans de morir, superposa dos siluetes d'un mateix personatge, però substitueix la imatge d'un home per contorns que contenen motius naturals i paisatgístics; una vegetació tupida, i davant, un perfil idèntic de platja i horitzó. Les siluetes actuen com si foren dos finestres cap a la realitat exterior; potser s'observen entre ells, potser hi haja una perpetua conversa entre dos tipus de naturalesa diferent que no arriben a entrellaçar-se. Lluny de submergir-se en l'automatisme de la corrent més lliure del surrealisme i sense abandonar, però, el gust per l'oníric o psicoanalític, Magritte dibuixa amb una línia segura, neta, quasi simple, amb formes senzilles en aras de la llibertat i l'expressivitat del pensament.
Magritte explicava així la seua concepció de la pintura: "La imatge pintada és, d'una part, la descripció del món visible modificat per una manera de pensar, o bé per altra part, la imatge pintada és la descripció del món visible comprés d'una manera espontània".
