Canogar és un dels més reconeguts pintors i gravadors contemporanis espanyols, les seues obres es poden admirar en importants museus de tot el món.

Després de passar la seua infància a San Sebastián, en 1944 es trasllada a Madrid amb la seua família. Quatre anys després el pintor Vázquez Díaz l'accepta com a deixeble, i al mateix temps dibuixa en el Círculo de Bellas Artes. En aquesta època pinta paisatges i retrats a l'estil del seu mestre i comença a interessar-se per l'obra de Braque, Picasso i Miró.

A mitjan dels anys cinquanta, la seua pintura evoluciona fins a l'abstracció informalista amb forta càrrega expressiva. Eixe any coneix al crític M.Conde amb el qual viatja a París i Itàlia.

En 1957, Junt a Manuel Millares, Antonio Saura, Luis Feito, Manuel Rivera, Pablo Serrano, Juana Francés i Antonio Suárez participa en la fundació del grup El Paso. En l'any 1960 participà en l'exposició de New Spanish Painting and Sculpture en el Museu d'Art Modern (MOMA) de Nova York junt a exponents de les jóvens avantguardes.

La pintura d'aquesta època es caracteritza per unes obres molt gestuals en tonalitats ocres, grises, blanques i negres. És aleshores quan comença la sèrie Personatges amb una tímida intenció de crítica social. A partir de la dècada dels seixanta introduïx en les seues obres fragments de fotografies de reportatges i paulatinament les formes es van concretant en objectes, rostres i figures.

En 1964 abandona definitivament l'informalisme i comença una etapa basada en la crònica narrativa de la realitat, inspirada en els mitjans de comunicació, amb una clara crítica política a través d'imatges de tumults i repressió. Posteriorment aquestes imatges adquireixen una tercera dimensió i els colors es reduïxen a la gama de grises i negres.

A partir de 1975 retorna a l'abstracció, a la qual va incorporant elements formals de la tradició cubista per a passar poc després a unes pintures monocromes elaborades a base de pinzellades entreteixides. Des de començaments de la dècada dels huitanta ha centrat el seu interès en el tema dels bodegons, les caps de Julio González i escenes urbanes, combinant plans de color i figures esquemàtiques.

En 1971 obté el Gran Premi de la Biennal de Sao Paulo i en 1982 el Premi Nacional d'Arts Plàstiques.

Text facilitat per la Fundació Mediterrani. Autor: J.B. Peiró.