La pràctica artística del colombià Oscar Muñoz abarca fotografia, instal·lació, escultura i vídeo per a tractar de forma poètica temes relacionats amb la memòria i la pèrdua. Muñoz fa ús de materials i accions efímeres, impregnades d'una qualitat fantasmal, com dibuixar amb aigua sobre una llosa al sol retrats d'efígies presos de la secció necrològica d'un periòdic o espills aparentment negres que cobren vida quan l'espectador s'acosta a ells i el seu alè fa emergir momentàniament retrats de difunts. El treball de Muñoz evoca la fugacitat de la imatge, la seua transfiguració i el pas del temps. En aquesta obra, l'artista investiga el poder d'una fotografia per a sobreviure a la memòria. Es tracta d'un espill sobre la superfície del qual Muñoz ha gravat la imatge presa d'un daguerrotip realitzat el 1839 per Robert Cornelius. Eixa imatge és el primer autorretrat fotogràfic de la història (evidència que el "selfie" està lluny de ser un invent modern), i al aproximar-nos a l'obra, l'espectador es veu també reflectit en l'espill. Una imatge en constant canvi que és metàfora de la vida.