Jesús Vázquez

Xesús Vázquez inicia el seu treball artístic a finals dels seixanta, però el veritable arranc del seu projecte pictòric cal ubicar-lo en el context dels últims setanta i primers huitanta, eixe moment irrepetible, eufòric, en el qual es situen cronològicament els antecedents de la Col·lecció CAM d'Art Contemporani.

Generacionalment, Xesús Vázquez no encaixa amb la joventut dels noms més repetits: Barceló, Sicilia, Broto, Uslé. Tampoc des d'un punt de vista estilístic, Vázquez beu en les fonts neoexpresionistes que proliferen a Europa i als Estats Units. De fet, la seua pintura escueta i serena entronca clarament amb el postminimalisme. Amb el pas dels anys, es comencen a diluir les fronteres, els límits entre abstracció i figuració, s'introdueix la poesia, la incorporació de paraules a la superfície del llenç, les referències literàries cultes, precises, perfectament integrades en la seua tasca pictòrica.

Xesús Vázquez se'ns apareix hui com un solitari de l'art, com algú que fa temps ha renunciat a qualsevol programa col·lectiu, però que segueix radicalment immers en el seu propi discurs fermament anclat en la pintura: La intensitat cromàtica, els laberints assistits per ordinador, però traduïts més tard al llenguatge -manual per definició- pictòric. El plaer, retinià i mental, que ens produeix enfrontar-nos a aquestes trames, a aquests hermosos laberints per on es deslliga la nostra mirada, fa especialment vigent una proposta pictòrica que, sota una personalíssima contracorrient, ha sabut ocupar un lloc destacat, radicalment propi, en l'escena plàstica nacional d'aquests últims vint anys.

Text facilitat per la Fundació Mediterrani. Autor: J. B. Peiró.