Txomin Badiola

Estudià en la Facultat de Belles Arts de Bilbao, on va coincidir amb alguns dels principals protagonistes de la renovació de l'escultura basca: Ángel Bados i Juan Luis Moraza. Entre 1983-89 va impartir classes en aquest mateix centre. Molt lligat a la figura de Oteiza del qual ha comissariat diverses exposicions ha sigut més un practicant de les seues actituds vitals que un deixeble al ús (per molt que les seues escultures de mitjans dels vuitanta foren clarament deutores del geni escultor d'Orio). Les seues successives residències a Londres, Japó i Nova York han tingut com a resultat canvis substancials en el seu treball, ampliant la ruptura espacial de l'objecte escultòric cap a la deconstrucció postmoderna conceptual. No obstant això, Badiola no ha deixat de renunciar al desenvolupament d'un projecte clarament vinculat a la realitat sociopolítica basca.

Badiola s'ha vinculat, des de la seua particular interpretació, al constructivisme i el suprematisme, així com a determinats aspectes del minimalisme americà i més recentment al posicionament crític de determinats creadors relacionats amb l'art d'acció com Paul McCarthy. Investigador conscienzut i sistemàtic, a principis dels noranta, després d'instal·lar-se a Nova York, Badiola va tornar als seus propis models per a canviar la seua escala, incorporar nous materials, així com la seua configuració. Des de mitjans d'aquesta dècada, Badiola va accentuar els continguts narratius del seu treball, al temps que es donava una multiplicació dels elements integrants de les seues escultures-instal·lacions. Tècniques multimèdia, so i, sobretot la fotografia, feien més complexes i dinàmiques les lectures per part de l'espectador.

Les obres més recents de Badiola reincideixen en dos aspectes destacats de la seua personalitat: la seua consciència social i política, en correspondència amb un compromís ètic sostingut des de les seues compareixences públiques i la seua postura distanciada i desencantada. Els seus títols, venen a subratllar un trasfons poètic certament ambigu.

La peça Dearest (el-lo més estimat), pertanyent a la Col·lecció, va estar exposada en la galeria Natalie Obadia (París, 2002). Més enllà de la seua aparença tancada, resumeix bona part de les influències primeres amb la recent incorporació d'elements com ara el so, la fotografia i la globalitat propera a la instal·lació. És, sense dubte, una obra resultant molt representativa del llenguatge poètic que aquest significatiu artista està desenvolupant en els últims anys.

Text facilitat per la Fundació Mediterrani. Autor: J. B. Peiró.