Jean Arp

Hans Peter Wilhelm Arp va nàixer a Estrasburg, capital d'Alsàcia, la regió francesa que, juntament amb Lorena, va estar sota domini alemany entre 1870 i 1918. Arp va tindre nacionalitat alemanya fins que en 1926 va adquirir la francesa i va començar a usar el nom de Jean, pel qual també se li coneix. El seu pare, propietari d'una xicoteta manufactura de cigarrets, era alemany i la seua mare alsaciana francòfona, per la qual cosa el xiquet Hans, encara que escolaritzat en alemany, es familiaritza des de xiquet amb ambdues llengües, a més del dialecte local.
Prompte manifesta inclinacions artístiques i es matricula en l'Escola d'Arts i Oficis en 1900, on mostra tan poc gust per la disciplina acadèmica com abans en el Liceu; més profit devia d'obtindre de les classes de dibuix del pintor local Georges Ritleng l'any següent. El seu interès per les arts és paral·lel a la seua passió per la poesia -sobretot pels romàntics alemanys-, en la qual s'inicia en els anys escolars i que practica tota la seua vida en les seues dues llengües.
En 1903 publica els seus primers poemes i realitza una abundant obra pictòrica i escultòrica de la qual a penes hi ha rastres. En 1904 passa una temporada a París, però el seu pare prefereix que continue la seua formació a Weimar, en la qual Acadèmia, dirigida per Henry van de Velde, es matricula al final d'eixe any. Per mediació de Van de Velde exposa en la galeria Bemheim-Jeune de París amb Matisse, Signac i Van Dongen en 1907 i, un any després, s'inscriu en l'Acadèmia Julian i freqüenta els ambients artístics de la capital francesa.
La família d'Arp s'havia mudat prop de Lucerna, amb la qual cosa el jove Hans comença a desenvolupar la seua activitat a Suïssa. En 1911 funda amb Oscar Lüthy i Walter Helbig Der moderne Bund, agrupació d'artistes moderns suïssos que, fins a 1913, exposa a Lucerna, Zuric, Munic i en la galeria Der Sturm de Berlín, principal focus de l'incipient expressionisme germànic. A aquestes exposicions contribueixen artistes com Friesz, Gauguin -ja difunt-, Klee, Matisse o Picasso, conjugant les últimes tendències de l'àmbit francès i alemany.
En 1912 coneix a Kandinsky a Munic, la qual cosa reforça la seua opció solitària per l'art no representatiu que venia practicant des del principi de la dècada. A raïl del contacte amb Kandinsky, Arp participa en l'almanac i en la segona exposició de El Genet Blau i, en 1914, coneix també a August Macke i a Max Ernst a Colònia. El començament de la Primera Guerra Mundial el sorprèn a París, on freqüenta a Apollinaire, Max Jacob, Modigliani o Picasso. En eixa època aborda la decoració a base de col·latges d'un temple teosòfic per encàrrec de René Schwaller; encara que no s'han conservat, eixos treballs són l'origen immediat de la seua fecunda aportació al gènere a partir de llavors. La seua complicada situació com a ciutadà alemany el porta a traslladar-se en 1915 a Zuric, on coneix a Sophie Taeuber, que es convertirà prompte en la seua inseparable parella amorosa i artística fins a la seua infortunada mort en 1943. Un any després, el poeta Hugo Ball funda el Cabaret Voltaire, on es donen cita un bon nombre de poetes i artistes que fugen de la guerra. Els Arp, Tristan Tzara, Marcel Janco, Richard Hülsenbeck i Hans Richter fan de Zuric el nucli des del qual s'expandeix el dadaisme, el més radical i proteic dels moviments de la primera avantguarda. Arp comença a fer obres en col·laboració, sobretot amb Sophie Taeuber -llavors més volcada en la dansa que en les arts plàstiques-, però també amb Tzara i Hülsenbeck; tots participen en els espectacles del Cabaret Voltaire i la galeria Dada, sovint revestits d'un caràcter provocador deliberadament antiartístic.
Amb la fi de la guerra, Dada s'estén a França i Alemanya. Arp participa en 1920 en la cèlebre exposició dadaista de Colònia amb Baargeld i Max Ernst -amb qui col·laborarà en una sèrie de col·latges genèricament anomenats Fatagaga-, així com en la no menys cèlebre i sonada Fira Dadà de Berlín. Eixe mateix any coneix a Breton, Soupault i Aragon, els poetes que recullen l'herència Dadà a París i als quals se sumen vells coneguts de Zuric com Tzara i Picabia. Arp col·labora en diverses revistes i iniciatives d'avantguarda amb poemes, col·latges i obra gràfica. Al mateix temps estableix llaços amb l'avantguarda constructivista a través de El Lissitzky -al qual coneix a Berlín en 1920- o Kurt Schwitters -a Hannover, set anys més tard-. La Bauhaus convoca un congrés a Weimar en 1922 on tracta a Moholy-Nagy o Van Doesburg, en la revista De Stijl del qual també col·labora. Del nucli Dadà de París sorgeix en 1924 el surrealisme, ferreament capitanejat per André Breton. Arp se suma al grup i figura en l'exposició inaugural de 1925. Durant tota la seua vida es va mantindre unit als surrealistes, encara que es cuidara de prendre distàncies dels seus comportaments més sectaris i no rompera els seus vincles amb el sector analític i constructiu de l'avantguarda.
Eixa versatilitat i independència es manifesten en la seua participació, sempre amb Sophie Taeuber, en Cercle et Carré en 1930 i Abstraction-Création entre 1931 i 1934, grups que defenen l'abstracció geomètrica. Des dels anys vint, Arp simultaneja el col·latge i l'obra gràfica amb el relleu i, a partir dels anys quaranta, l'escultura centra la major part de la seua dedicació. Els anys de la Segona Guerra Mundial, que passa primer a Grasse, al sud de França, i després a Suïssa, són difícils, sobretot per la inesperada mort de Sophie, que el sumen en la desolació. Seran, però, els anys de la postguerra els que consagren la seua fama universal amb antològiques com la de Nova York de 1958 o la de París de 1962. L'acompanya en aquesta última època Marguerite Hagenbach, amb la qual es casa en 1959. Després de la seua mort, Marguerite realitzaria la voluntat de l'artista de veure la seua obra reunida amb la de Sophie en una fundació, constituïda en 1979 en la casa de Meudon-Clamart que havia fet construir en 1926 seguint els plànols elaborats per la seua primera muller.