En les últimes pintures informalistes s'endevinen formes humanoides, rostres monstruosos configurats -a manera de col·latges o ensamblatges-, per una massa pictòrica a la qual se van incorporant nous materials: ulleres, esferes de rellotge, peces de ràdio, femelles, endolls, bugies, cables, etc… Caps que se van encaixant en escenaris urbans, en finestres o caixes que aprisionan a uns éssers amb potes o rodes. Són els rotòpeds, protagonistes absoluts d'unes obres que creixen en tridimensionalitat per a ofegar i incomunicar a aquests éssers contemporanis, ostatges del progrés tècnic. Títols irònics que parlen de la soledat de l'home arrossegat per les mateixes forces que ell ha creat, crítica d'una societat on tot està arxivat i numerat, on l'home està cosificat, profundament sol en l'immens griterío del món en què vivim.
