L'exposició se centra en la idea de la dona i del seu cos en interrelació amb el temps i amb l'espai. Un cos, el de la pròpia artista, des del qual produeix accions i treballs creatius. I, des del que, recorre i mesura l'espai i així mateix, sent, al seu torn, travessat pel temps, mostrant inclús la vellesa d'una dona, confrontat a la idea i promoció de l'eterna joventut femenina fomentada pel sistema patriarcal.
 

I eixe cos, també és traslladat a la fotografia, a les instal·lacions, els dibuixos i inclús al vídeo, a través dels autorretratos del seu rostre i de fragments corporals, en actituds performatives. A més, un accionar del cos, mostrat a través d'una sèrie d'imatges i audiovisuals que, com a documentació d'una selecció de performances, s'ofereixen com a mitjans narratius visuals i sonors, junt a "les partitures" o guions que ella construïx per a seguir en l'execució dels seus performances.
 

En definitiva, tot un recorregut expositiu multi i interdisciplinar performatiu expandit des de l'acció a les obres plàstiques i a l'inversa, la seua incitació a la realització d'accions per part del públic o la seua mera evocació, o bé les peces visuals com a empremtes o restes de performances. Al mateix temps que ens mostra el seu propi cos accionat en el temps i en l'espai, vist i llegit com a significat de capes simbòliques i representacions deconstructores de la mirada patriarcal sobre el cos femení. I, tot allò, banyat amb un cert sentit de l'humor àcid, la conjugació de l'absurd i els encontres azarosos amb els objectes, les paraules i els signes.
 

Elena Asins (Madrid, 1940 - Azpíroz, Navarra, 2015) és una de les artistes més radicals i rigoroses del panorama artístic espanyol. Renovadora del llenguatge plàstic, Asins reuneix la tradició constructiva de l'avantguarda del segle XX amb la computació i la teoria de la informació, sent considerada una de les pioneres de l'art assistit per ordinador a Espanya. Una artista genial, provocativa en silenci, que construeix des de l'estructura, des de la norma i la lògica matemàtica, una obra que es genera a si mateixa per a volverse, a vegades, quasi invisible.

A través, fonamentalment, de les obres llegades per l'artista al Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofía, aquesta exposició proposa un recorregut per les investigacions persistents dutes a terme per l'artista i els seus resultats plàstics: una obra final d'aparent senzillesa en els seus càlculs, però hermètica lingüísticament. Fidel a si mateixa i fruit de la seua renúncia al color, les obres d'Elena Asins es llegeixen primer a través de la paraula i després, de l'estructura i la línia. Sense oblidar mai el tempo: una música interna que recorre tota la seua producció artística seqüenciant-la. Asins ha recorregut en els seus treballs a un ampli ventall de formats i mitjans des de la poesia concreta al vídeo, passant pel dibuix, l'escultura o la instal·lació, caracteritzats sempre pel rigor compositiu i la depuració formal.

Lligada a alguns dels projectes més renovadors de la història recent de l'art espanyol, com la Cooperativa de Producció Artística i Artesana o el Centre de Càlcul de la Universitat Complutense de Madrid, posem de manifest l'encontre allí amb Eusebio Sempere i Abel Martín, la seua amistat i la coincidència de les seues investigacions. I mostrarem per primera vegada una obra fonamental d'Elena Asins: els Cants d'Orfeu, una sèrie de poemes visuals datats en 1970 i conservats per Eusebio Sempere que s'han convertit en una de les peces més importants de la història de la poesia experimental espanyola.

Jardí Autòmata és una gigantesca instal·lació formada per quasi un centenar d'escultures inflables i electròniques inspirades en els hermosos, extravagants i suggerents personatges del Bosc en el Jardí de les Delícies que s'exposa en la seua major part en la Sala d'exposicions de la Llotja, i que té una xicoteta representació en el MACA.

Atreta per la Cavalcada del desig pintada en el panell central del tríptich, Olga Diego descobrix éssers humans nus que gaudixen, junt amb animals de totes les espècies, d'un món de plaer sense límits. La luxúria representada de múltiples i inimaginables formes. Un món suggerent on també trobem hermoses aus, peixos i fruits exòtics. Olga Diego construïx eixe món imaginari en Jardí Autòmata, una orgia visual i creativa, un laberint de grans cossos translúcids i transparents que suggerixen una existència màgica. Els personatges, en continu moviment i dotats de cor, marquen amb els seus ritmes una indescifrable simfonia elèctrica. Humanoides de tots els gèneres, quadrúpedes senzills i mestissos, éssers híbrids, dones de grans pits-antena, animals cap-globus, la girafa mutant, xic ocell amb ales-truita, ous i peixos amb cames, hermafrodites que volen, fruits amb tentacles, gossos de dos caps, aus estranyes d'ales adaptades, i un llarg etcètera.

Jardí Autòmata ha suposat un repte constructiu, però també un insinuant paradís quant a les formes a crear. Una luxúria convertida en pecat, religiós en el seu temps i profà ara, per les terribles conseqüències que ja té per a l'ésser humà el derrota continu, el consumisme sense límits i la utilització desmesura del plàstic.

Isidro Blasco visita el MACA quan ve a Alacant i sempre troba l'obra del seu pare al peu de l'escala, emmarcada entre els arcs de la vella Casa de l'Assegurada. La peça excepcional d'Arcadi Blasco, Recinte per a un assassinat legal de 1971 és una obra emblemàtica de la Col·lecció Art Segle XX. Es tracta d'una escultura en ferro i ceràmica que envolta un espai de repressió ideològica i ressonàncies polítiques.

Atrapat per eixe espai i pel diàleg que estableix l'obra d'Arcadi amb l'arquitectura del museu, Isidro necessita tornar a ell i repensar-lo, en una mena de viatge nostàlgic però obsessiu. En una d'eixas visites es conforma el projecte: l'artista analitza i dimensiona el buit, dibuixa i fotografía, puja i baixa l'escala, s'assoma i mesura seccions. Isidro Blasco ha decidit destruir el lloc i construir un nou espai per a impedir que caiga en l'oblit. I així sorgeix aquesta instal·lació site-specific.

Solo a dues veus, és una obra complexa entre l'arquitectura, la fotografia i l'escultura. Una instal·lació en inestable equilibri que desplegua de forma tridimensional el mateix espai que ocupa en el museu. Un espai dins del mateix espai. La fotografia cohesiona arquitectònicament els elements encara que l'estructura s'ha fragmentat i s'han destruït els angles de 90 graus. Amb una gran economia de mitjans: unes planxes de contraxapada de fusta, alguns cargols i gats de fuster i unes fotografies, l'artista ha construït un artifici irracional que reflexiona sobre el problema de la representació i ofereix un llegat de fragments, una analogia perfecta per a atendre als afectes on-over-inside els Blasco que funciona al seu torn com a reveladora de la imatge del món contemporani.

La qüestió del moviment, de la llum i de la seua representació travessa la història de l'art. A partir dels anys 50, seguint els passos de pioners com Naum Gabo, Antoine Pevsner i László Moholy-Nagy, Marcel Duchamp i Alexander Calder, els artistes comencen a integrar en les seues creacions aquestes forces, modelant una nova visió de la realitat en la qual res no és fix i definitiu sinó inestable i indeterminat, en constant moviment: les obres viuen al present, canvien, mai no s'esgoten. La mouvance cinètica es desenvolupa a Europa com una constel·lació internacional formada per una nova generació d'artistes que volen transformar radicalment l'art oposant-se al mite de l'obra, objecte únic definit i totèmic destinat a una elit, expressió personal de l'artista, geni creador reclòs en la seua torre d'ivori. Aquests artistes de nou cuny volen modernitzar l'objecte artístic, obrir-lo a la realitat integrant nous materials i tècniques industrials; en una perspectiva social, produir art per a un públic més ampli, un art participatiu, proposar un rol actiu per a l'artista i l'espectador. 

El moviment encarna la nova relació mútua, física i emotiva, que s'estableix entre espectador i obra, és un mouvement émouvant [moviment emocionant], com ho descriu Vasarely el 1955: les obres són cossos vius que es reflecteixen en el cos en moviment de l'espectador i entren en relació amb ell, l'impliquen en un exercici de llibertat, conscient.  

Llum i moviment obri una perspectiva sobre la rica vivacitat d'aquesta tendència internacional en l'actiu context parisenc, la influència del qual alimentarà també el debat artístic espanyol, centrant-se en el període del seu fascinant desenvolupament creatiu i màxim reconeixement entre 1955, any de l'històrica exposició Le Mouvement a la galeria Denise René a París, i 1975. Les obres dels protagonistes d'aquesta avantguarda, provinents de col·leccions privades, galeries i institucions parisianes, ressonaran i s'enriquiran en diàleg amb l'excepcional col·lecció d'obres cinètiques del MACA, donació d'Eusebio Sempere.
 

Les Quatre Estacions de 1965 és la primera carpeta de serigrafies artístiques que s'estampa a Espanya. Fa d'això 50 anys i la presentació a la Galeria Juana Mordó es va convertir en un èxit de públic, crítica i vendes sense precedents. Va ser l'inici d'un dels conjunts d'obra gràfica més importants realitzats a l'Espanya del segle XX, el de l'artista Eusebio Sempere, excepcional tant per la seua qualitat com per la seua quantitat. Aproximadament dos-centes obres entre serigrafies, litografies i gravats, elaborades de forma artesanal en les que s'aconsegueixen altíssimes cotes de perfecció sempre minuciosa i a vegades, preciosista.

Es presenten 9 carpetes de serigrafies originals d'Eusebio Sempere totes estampades per Abel Martín, com si d'un treball en equip es tractara, que recorren la trajectòria vital de tots dos artistes i posen de manifest la col·laboració artística conjunta, la unió i comunicació espiritual. Sempere seria el cervell de les formes i dels colors que després Abel Martín, excel·lent estampador, plasmava sobre el paper mitjançant la superposició de pantalles de seda, una per a cada un dels colors empleats. A vegades més de 40.

Les Quatre Estacions de 1965, Álbum Nayar de 1967, Llibre Alarma, Transparència del Temps o La Alhambra de 1977, Homenatge a Gabriel Miró de 1978, La Llum dels Salms de 1980, Càntic Espiritual de 1982 o la carpeta pòstuma de Les Quatre Estacions de 1988 que va acabar Abel Martín en solitari, conjuguen la música dels números que no existeixen amb la literatura precisa per a cada línia.

Totes les carpetes van acompanyades de textos literaris, experimentals, avantguardistes, clàssics o místics. Pedro Laín Entralgo, Julio Campal, José Miguel Ullán, Edmond Jabés, els poetes àrabs de Granada, Gabriel Miró, els salms bíblics o Sant Joan de la Creu presentats al seu torn per Rafael Alberti, Gerardo Diego, Vicente Aleixandre, Juan Cantó o Vicente Aguilera Cerni, paraules penjades en les formes i colors que inspiren a les ànimes el desig de quedar-se allí i prendre seient.

La Col·lecció de Mariano Yera segueix l'evolució de la història de l'art a Espanya, ja que estan representades les principals corrents pictòriques i els seus autors més destacats. Es compon de més de cent quaranta obres de gran qualitat, totes elles expressives de la particular mirada de cadascun dels seixanta i tres artistes que componen aquest singular testimoni de la creació pictòrica espanyola des dels anys 50 del segle passat fins a finals del XX, una època rica en propostes artístiques d'enorme rellevància. Una selecció més pròxima a la generació de Sempere és la que es mostra en el MACA.

Desbordament consisteix en un teixit de gran grandària la matèria primera del qual és fil de plàstic roig, taronja i daurat amb una ànima de filferro. L'estructura que està formada per 100.000 metres de filferro i 3 milions de nusos, que parteix del concepte de fractal, un nus que es repeteix i connecta les distintes parts de la malla amb una gran possibilitat de permutacions.

Des de finals dels anys 60 fins a la dècada dels 90, els principals autors espanyols van treballar amb Íbero-Suïssa. Eusebio Sempere va ser el primer d'ells en conéixer aquesta tècnica. Els artistes, amb un clar compromís antifranquista, van utilitzar la serigrafia, com a mitjà per a difondre tant les seues inquietuds ideològiques com la seua art.

Durant dècades, la família de José Llopis ha conservat part del material imprés, des d'estampes dedicades a proves numerades i firmades, cartells, proves de taller, de color i estampes incompletes que van quedar fora de l'edició. Material que hui ens permet entendre el procés de creació dels artistes i els tècnics del taller i que resulta de gran interés per a especialistes i investigadors de l'àmbit de l'obra gràfica contemporània.

La mostra està composta per 46 peces, dos d'elles del MACA. 44 serigrafies i 1 obra original. A més de material documental, cartes, dibuixos, pantalles, fotografies.... i una selecció de cartells també estampats en serigrafia.

El 12 de març de 1960 s'inaugurà en l'Ateneu Mercantil de València la Primera exposició conjunta d'art normatiu espanyol. Esta mostra fou organitzada pel Grup Parpalló, i coordinada pels crítics valencians Vicente Aguilera Cerni i Antonio Giménez Pericás, i comptà amb la participació de l'Equip 57, l'Equip Còrdova, José Mª Labra i Manuel Calvo. En l'exposició s'exhibiren obres de tots ells junt amb els membres del grup valencià: Andreu Alfaro, Eusebio Sempere, Isidro Balaguer, Monjalés i el decorador José Martínez Peris. 

L'exposició constituí la culminació d'un intens procés previ de relació i debat entre els distints crítics d'art, grups artístics i artistes que havien pres partit per l'abstracció geomètrica en oberta oposició a l'informalisme. L'art normatiu o normativisme fou l'etiqueta autòctona proposada, en l'Espanya de finals de la dècada dels cinquanta, amb la intenció de crear un ampli moviment representatiu, i inèdit en nostre país, d'un art abstracte geomètric hereu del neoplasticisme, el constructivisme i la Bauhaus. 

La mostra sobre Art normatiu està composta per més de 50 obres entre escultures, pintures i fotografies i commemora el 50 aniversari de la primera exposició d'Art Normatiu espanyol que tingué lloc a València el 12 de març de 1960. L'exposició, mostra 12 escultures, 5 fotografies, 5 relleus lluminosos, 2 taules, a més d'altres elements expositius com el cartell de l'exposició de 1960 i una pel·lícula de l'Equip 57.