Cap a 1980 Juana Francés abandona la crítica social per a adentrarse de nou, en els camins de l'abstracció, plasmant de forma subtil els paisatges submarins i els cometes. Una espècie de viatge que segueix l'itinerari des del fons del mar fins al cel, amb el cercle i el rectangle com a figures geomètriques reconeixibles. Són obres sobre paper en un esclat de color i harmonia de moviment, de to més líric i de transcendència espiritual. Nous camins vitals de plenitud i maduresa que queden truncats el 1985 a la mort de Pablo Serrano, el seu company. Juana torna aleshores als llenços de gran violència gestual i càrrega matèrica, foscos i dramàtics espais siderals on es reflecteix el dolor i que es relacionen amb les primeres pintures informalistes de l'artista alacantina.
