La representació del paisatge en la pintura constituïx un gènere clàssic que té el seu origen en la Holanda burgesa del segle XVII gaudint immediatament d'èxit. Naturaleses educades o dominades per l'home, marines, panoràmiques vedutas del settecento, paisatges sublims del romanticisme, atormantats, somniats, existents o reals… El paisatge ha sigut una forma de manifestar la posició de l'home en el món. Es tracta d'un gènere tan imbricat en la tradició clàssica que es revela com un dels camps d'investigació més fèrtils i productius de l'art contemporani.
El paisatge no és la naturalesa o el lloc que s'observa sinó el que es construïx a partir d'estos, una construcció cultural per a la qual és necessària la interpretació. El paisatge es construïx en el mateix moment que s'observa. Només existix a través de la mirada i el pensament. I cal observar tant allò visible com allò invisible.
A més, lluny d'aquella dicotomia antiga entre naturalesa i ciutat, hui el territori és híbrid, discontinuament urbanitzat, transformat per l'home que adopta així una posició davant la naturalesa. Espais intermedis, descampats, demolits, reconstruïts, inerts, en els quals és difícil escoltar el silenci. El debat teòric s'ha carregat amb nous significats, s'ha subvertit. L'enriquiment semàntic del gènere es percep en l'interés de tots els artistes i totes les tècniques.
Tot Paisatge és ficció reunix una sèrie d'obres que tenen en comú reflexionar entorn del paisatge i la seua representació contemporània. Una àmplia selecció d'artistes que des de diferents òptiques i a través de diverses tècniques han otorgat al paisatge un paper protagonista en les seues obres. Pintures, escultures, dibuixos, fotografies, instal·lacions i vídeos conformen aquesta mostra en tant que interpretem de forma subjectiva el paisatge, mentre generem consciència social, preocupació per la intervenció de l'home, descobrim el passat, parlem del temps viscut, de les persones que habitaren, de la memòria del lloc… Tot allò mentre anyorem el paradís perdut,