El MACA - Museu d'Art Contemporani d'Alacant ha convidada en aquesta ocasió a l'obra d'Antoni Tàpies titulada «Blanc amb quatre signes negres» de 1964-1965, pertanyent a la Col·lecció Caixa Mediterrani de l'Obra Social Caixa Mediterrani dipositada en el MACA i que podrà gaudir-se des d'octubre de 2013 fins a febrer de 2014.
La peça convidada és, en aquesta ocasió, una gran peça de l'artista Antoni Tàpies. Es tracta del llenç Blanc amb 4 signes negres, 1964-65, tècnica mixta sobre llenç, 195 x 260 cm, pertanyent a la Col·lecció Caixa Mediterrani dipositada en el MACA. Una gran obra de l'artista català que estableix diàleg amb el grup d'obres de la Col·lecció Art Segle XX que atén a la generació espanyola dels 60, incloent en la mateixa sala un xicotet Tàpies titulat Dues Parpelles. La peça s'ha instal·lat per un període temporal determinat entre els mesos de setembre de 2013 i gener de 2014 en la Primera Planta del MACA, junt a les obres de Millares, Chillida, Torner, Rivera, Zóbel i el propi Tàpies. Blanc amb 4 signes negres és una obra impactant no sols pel caràcter de la seua iconografia, sinó també per l'autèntica lluita que s'estableix entre l'obscuritat i la llum, una característica peculiar de l'obra tapiana. Si el color negre connecta d'una manera o altra amb la idea de la mort, el color blanc suggereix l'esperança de la llum. Obra de gran grandària on destaquen elements en negre sobre el fons blanquinós uniforme de la tela. Els que es situen en la part central en disposició vertical són simplement línies negres, mentre que els que es troben en els extrems de l'eix central horitzontal poden llegir-se com dues lletres, la "A" i la "T". La veritat és que aquestes lletres apareixen amb gran freqüència en l'obra tapiana, ja que són les inicials del nom i cognom de l'artista. Són per tant la clara al·lusió a la presència de l'artista en l'obra; fins i tot podrien entendre's com una firma. Al mateix temps, és necessari dir que especialment la "T" apareix en moltes obres de Tàpies: aquesta lletra és també la creu, característica essencial de la iconografia cristiana. Per suposat Antoni Tàpies no sols hauria heretat aquesta tradició iconogràfica del barroc espanyol, sinó de l'art religiós de totes les èpoques. Per regla general, els títols de les obres d'Antoni Tàpies ofereixen poca informació a l'espectador, en tant que són escuets i només fan referència a algun aspecte determinat de l'obra o ni tan sols això, ja que són sintètics. L'artista, en oferir tan poca informació sobre la seua obra, Blanc amb 4 signes negres potencia la necessitat d'aquells que l'observen, d'indagar què ocorre en ella, de què es tracta. Aquesta és precisament la qüestió essencial: ser capaç de desencadenar en aquells que observen amb deteniment i desitgen saber més entorn de l'obra, un procés de reflexió que els conduïsca a desvelar els enigmes que les obres proposen, tant en particular com en conjunt.
Antoni Tàpies (Barcelona, 1923-2012) Inicia els seus assajos artístics durant la llarga convalescència d'una greu malaltia. La creixent dedicació al dibuix i a la pintura l'empeny a abandonar els estudis universitaris. En la dècada de 1940 ja exposa les seues obres, de marcada personalitat, que el destaquen en la panoràmica artística del moment. És cofundador de la revista Dau al Set (1948). Influenciat per Miró i Klee incrementa llavors el factor iconogràfic i la temàtica màgica. Poc a poc incorpora elements geometrizants i estudis de color que desemboquen en un interès per la matèria, el qual es tradueix en teles de textura intensa i de grans possibilitats expressives i comunicatives. Amb aquestes obres Tàpies aconsegueix, cap a mitjans dels anys cinquanta, el reconeixement internacional. A partir de la dècada dels seixanta incorpora nous elements iconogràfics (signes d'escriptura, elements antropomòrfics, pisades i signes que al·ludeixen a la realitat de Catalunya) i procediments tècnics (noves superfícies, ús d'objectes quotidians i del vernís). El llenguatge pictòric de Tàpies ha evolucionat des de llavors i ha donat com a resultat una creació plàstica diversificada i productiva admirada al voltant del món.
Paral·lelament a la seua activitat artística, Antoni Tàpies ha desenvolupat una labor d'escriptor que ha donat lloc a diverses publicacions: La pràctica de l'art (1970), L'art contra l'estètica (1974), Memòria personal (1977), La realitat com a art (1982), Per un art modern i progressista (1985), Valor de l'art (1993) i L'art i els seus llocs (1999).
Antoni Tàpies és indubtablement un dels artistes més importants de la història artística del segle XX i un dels representants més genuïns de la tendència informalista. Sempre de forma directa, les seues pintures penetren en l'espectador per deixar en un segon pla les qüestions de significat resolent per mitjà de força, gest i matèria.
Malgrat la qualificació de Tàpies com a "informalista", en les seues pintures solen aparèixer signes com creus, línies, números i lletres que pertanyen a l'univers simbòlic i interior de l'artista, amb clares al·lusions a l'univers, la vida, la mort o la sexualitat, així com una forta presència de la figura humana aparentment velada per l'abstracció amb què està plantejat el seu treball. La seua obra plàstica revela una personal assimilació de les cultures orientals, i una delicadíssima percepció de la realitat dels problemes que acosen l'home, al mateix temps que enalteix i espiritualitza allò que, per tradició, la cultura occidental ha considerat pobre i desechable.
L'artista eleva qualsevol element present en el quadre o qualsevol objecte de la vida quotidiana a la condició de signe. Picasso, afirmava que l'"art és el llenguatge dels signes" i Tàpies porta aquesta afirmació fins al límit amb el denominador comú de la intensitat, la força, l'espiritualitat, la integració amb la matèria, la disposició del color. Signes que es mostraran i es barrejaran per provocar, no per donar resposta: "els símbols estan ací, però no els desenvolupe ni els analitze" ens diu el propi Tàpies.
La presència de l'escriptura en les seues obres devuelve al signe tota la seua capacitat ideogràfica i otorga al llenguatge una força amb un valor màgic-religiós, d'arrel clarament romànica. Un llenguatge que no abandonarà amb el pas del temps, ja que és el seu propi. Malgrat l'evolució dels anys i de la seua obra, la iconografia continuarà sent imprescindible per a l'expressió més profunda dels seus sentiments. Els signes estan presents, lligats a noves connexions i amb nous elements, però sempre presents. I així, la seua creativitat té sempre com a resultat obres d'una gran contundència plàstica.
